És un exercici arriscat extrapolar el resultat d’unes eleccions al Parlament, o estatals, a unes eleccions municipals. Està empíricament comprovat que els electors, que són més savis del que els polítics es pensen, voten diferent segons les circumstàncies i l’àmbit del seu vot. Qui tingui la temptació de traduir fil per randa el resultat del 28-N a la Badalona del maig vinent senzillament comet una errada de càlcul. Dit això, i ni que pugui semblar una contradicció, és veritat que les eleccions al Parlament marquen certes tendències que poden donar pistes als futurs candidats.
Hi ha uns quants fets que aquestes eleccions confirmen. Un: els socialistes badalonins estan en clar retrocés i, independentment del que facin en els pròxims mesos, l’ona els porta a les roques. Dos: Convergència té el vent a favor i per poc que faci és possible que pugui forçar qualsevol partit a jugar el seu joc, sempre que no l’influeixin dinàmiques que no pugui controlar. Tres: hi ha un clar augment del vot espanyolista i xenòfob que representen el PP, Plataforma per Catalunya i Ciutadans. El PP pot aconseguir convertir-se en la primera força si el vot socialista es desplaça prou cap al seu molí, però tanmateix PxC i Ciutadans li poden restar uns vots que li donarien una victòria més còmoda. Guanyar, però, no vol dir governar. Quatre: Esquerra haurà de suar per mantenir la representació municipal, sobretot si molts badalonins fan com en aquestes eleccions i abandonen el vot a Esquerra perquè consideren que el vot útil per aturar el PP és Convergència. Aquí, ni tan sols Miquel Estruch, que és un bon candidat, pot fer gaire res. Cinquè: Iniciativa possiblement mantindrà el seu espai, però en el moment de la veritat li arribarà si s’ha d’empassar el gripau de fer Falcó alcalde per aturar el PP.
D’aquest retrat se’n pot dir anàlisi o política-ficció i el cert és que hi ha unes dinàmiques que ningú controla. Si la crisi ens mossega i castiga encara més, a Badalona el vot de la dreta pujarà i els socialistes s’acabaran d’enfonsar; per contra si Zapatero se’n surt, el PSC pot rebre un oxigen que avui no espera; si Convergència ho fa bé els primers mesos en el govern, la dinàmica catalana afavorirà els nacionalistes badalonins; si Esquerra té seny i no fa sang internament, pot salvar el seu regidor a Badalona. Com deia el poeta: tot està per fer i tot és possible.
Ara bé, el que ningú pot dubtar a hores d’ara és que la fesomia de la Badalona de després de les municipals no tindrà a veure amb el que ha estat fins ara la ciutat. Possiblement hi haurà velles rancúnies, idees preconcebudes i estereotips que hauran de quedar oblidats per sempre per fer possible un govern que pugui situar definitivament la ciutat allà on es mereix, malgrat que el vent bufi en contra de tots plegats.