Joan Blanch, exalcalde de Badalona, no ha perdut la seva capacitat de sorprendre al personal. El 16 de desembre de 2009 ja va donar suport a les Consultes sobre
la independència de Catalunya en un acte de la Candidatura d’Unitat Popular de
Badalona,
i es va mostrar disposat a col·laborar amb la plataforma Badalona
Decideix. L’11 de gener concedia una entrevista al canal de televisió de Vilaweb, que reprodueixo en aquest post, en la qual advocava per la independència del país. Avui, Blanch ha participat en l’acte de presentació d’un manifest a favor d’una conferència nacional del
sobiranisme, firmat per una seixanta de personalitats de tots els àmbits de la societat
catalana. Em el document es mostren partidaris d’una candidatura unitària que
aglutini tot l’independentisme emergent.
A un quart de vuit d’avui dilluns el manifest es presenta de nou a la seu de Barcelona d‘Òmnium Cultural (C/Diputació, 276, pral).
Els promotors del manifest, a banda de Blanch, són Heribert Barrera,
Agustí Bassols, Moisès Broggi i Oriol Domènech i el firmen Antoni M. Badia i Margarit, Joan
Solà, Joan Pere Viladecans,
Ramon Carner, Oriol Bohigas, Montserrat Carulla, Amèlia Trueta, Raimon
Panikkar,
Xavier Rubert de Ventós, Antoni Ros Marbà, Agustí Montal, Francesc
Vicens, Jacint Ros Hombravella, Salvador
Cardús, Mn. Josep Ballarín, Miquel Calçada, Josep M. Ainaud de Lasarte,
Jordi Porta, Martí Boada i Juncà, Josep M. Terricabras, Xavier Roig,
Víctor Alexandre, entre altres. La llista sencera de signants la podeu consultar clicant aquest enllaç.
Aquest és el text del manifest i aquest el web:
«Des de la Primera República, totes
les temptatives de buscar una
estructuració de l’Estat espanyol que accepti l’autogovern de Catalunya
i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat
fallides. I l’aplicació durant un quart de segle de l’Estatut del 1979
i els gairebé quatre anys de vigència de l’Estatut del 2006 demostren,
a parer nostre, que tal com és avui el món i tal com ha evolucionat la
nostra societat, l’estancament en l’autonomisme conduiria lentament
però inexorablement al declivi industrial, l’empobriment de les classes
populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del
nostre país. És a dir, significaria per a la nació catalana
l’acceptació tàcita d’una mort dolça.
Tampoc no creiem que es pugui
dipositar cap esperança en una fórmula
de tipus federal. Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya i els
pocs que se’n diuen, a l’hora de la veritat, tampoc no acceptarien la
solució singular que l’especifitat catalana requereix.
Respectem profundament l’opinió dels
que discrepin del nostre punt
de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a
nació, és indispensable que en el termini més breu possible es
construeixi pacíficament, per via de referèndum, en un Estat
independent integrat directament en la Unió Europea. I només aleshores,
alliberada per fi de l’espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un
país modern, pròsper i socialment avançat.
No hi ha temps a perdre i les
eleccions del proper novembre podrien
permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això, els sota
signants, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder
o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits,
associacions i plataformes independentistes perquè es posin d’acord per
presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que
motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats
que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a
treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la
independència.
La celebració d’una conferència
unitària per a la independència, amb
la participació activa i equilibrada de membres acreditats de
plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les
consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta
candidatura de consens. Sabem que no és fàcil superar les legítimes
diferències existents, però creiem que val la pena d’intentar-ho,
perquè estem convençuts que, amb la unitat, la independència és
possible. I és l’única solució que permet resoldre definitivament el
problema entre Catalunya i Espanya. I establir els fonaments d’una
convivència justa, digna i en peu d’igualtat.»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí; el Sr. Blanch ha evolucionado…,desde y por el hecho -yá indiscutible- de que la idéa de España. De una España en la que quepamos todos, sintiéndonos bién: Si fué, no és. Y ha transcurrido tiempo más que suficiente para que su realidad y su consistencia, fuerá -yá- un hecho…
En mi opinión -el Sr. Blanch- lejos de pretender notoriedad renovada. Precisa proclamar su nueva convicción. Y lo hace en momentos de desánimo generalizado. Y -en mi opinión- equivoca la elección del momento. Vivimos -de una parte- la realidad que intento reflejar,primeramente. Pero es que -además- nos toca,en coincidencia lamentable- padecer la peor crisis económica, en la que por si fuera poco; somos simples marionetas (y me refiero a la totalidad del Estado actual) no solamente a Catalunya. Marionetas -digo- en manos de los poderes económicos mundiales.
¿Alguien cree en las posiblidades de un teórico independentismo,fructífero para Catalunya; en el escenario económico y social,actual, en Europa y en el Mundo.?…Sí. El Sr. Blanch y otros muchos; sí creen…Y también creen que “ahora” es el momento. Un “momento” que con sus diferencias (que las hay) nos podría trasladar al año 1933 y confiar que “aquéllo” se podría repetir. Y es cierto: Se podría repetir el fracaso en que finalizó…Y éso nadie nos lo dice…
Yo digo que nó -en parte- Sr. Blanch…Cierto que en la España de hoy.Catalunya no cabe. Pero si vamos a aprender del pasado para no equivocarnos; hay que pedir convicciones renovadas y nuevas en un proyecto,cuando los ciudadanos no están contra la pared. Y ahora lo están/lo estamos.Más de 5 miilones de personas tienen un futuro demasiado oscuro, para -además- pedirles que enarbolen la bandera -imprecisa- del independentismo. Un independentismo en que ni se tienen seguridades mínimas,para que la Europa actual; no se reparta los trozos que resten de Catalunya. Después de…¿De qué.? Nadie ni lo sabe, ni lo explica, para que quienes hemos de apoyarlo,lo podamos reflexionar…
Y es que hacen falta…”evoluciones”, Sí. Pero son mucho más necesarias las convicciones nuevas que nazcan de la pedagogía. De la frialdad de los argumentos. Y de la seguridad que proporcione lo mínimamente asegurable…¿Los sentimientos.? También. Pero; ¿A Catalunya -a traves de la historia- no la han perjudicado “aún” lo suficiente,para dejarlos en el lugar en que deben estar y no tocarlos de ahí…? Yo creo que sí…
Yo soy de los que celebro la metamorfosis del Sr. Blanch. Perdón “evolución”…,mi persona (anónima) también está en éllo.Pero lo que no haré,por la parte que me corresponde (un voto), es jugarme sin posibilidades asumibles y renovadas; un futuro que -hoy- yá está bastante oscuro,para que pueda oscurecerse aún más…