El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Ahir al vespre em va tocar escriure una nota necrològica per a El Punt, que avui recollim a l’edició digital de Revista de Badalona. Una més d’un amic. Sempre és difícil. L’Estanis Alcover em va donar la mala notícia. Ell l’havia conegut molt millor que jo, pràcticament tenien la mateixa edat, i em va rememorar els dies que l’Enric va fer de redactor en cap de Revista de Badalona, tasca que combinava amb la lluita antifranquista de la clandestinitat. A l’Enric el vaig conèixer a l’entorn de 1993, quan El Punt va adquirir l’RdB i vam iniciar el procés de transformació que el setembre de 1994 feia que la Revista donés pas al primer diari de la història de la ciutat. Des que el 1995 em vaig fer càrrec de la direcció del diari ens trobàvem quinzenalment amb l’Enric i altres persones rellevants de la ciutat en el consell editorial, que vetllava perquè els periodistes complíssim els principis editorials del diari i, sobretot, perquè fèssim les coses ben fetes. Va ser un període molt enriquidor. L’Enric, per deformació professional, era una persona crítica, exigent, però sempre disposada a col·laborar. A més a més, quan les crítiques són per millorar i es fan amb bona fe sempre són ben rebudes.
Amb l’Enric, doncs, vam compartir complicitats, xafarderies, històries… Ara l’hem perdut. I la ciutat s’ha quedat una mica més orfe de criteri professional i, sobretot, de compromís social i polític, una cosa que no és massa habitual de trobar. La desaparició abans d’hora de l’Enric em fa palès un cop més que cal posar-se aviat a escriure la història de la transició política de Badalona, en la qual ell va col·laborar, una idea que fa temps que amb els amics Villarroya i Oliveras vam estar acaronant. Enric, com diuen a casa meva, que tinguis un bon cel.
Amb l’Enric, doncs, vam compartir complicitats, xafarderies, històries… Ara l’hem perdut. I la ciutat s’ha quedat una mica més orfe de criteri professional i, sobretot, de compromís social i polític, una cosa que no és massa habitual de trobar. La desaparició abans d’hora de l’Enric em fa palès un cop més que cal posar-se aviat a escriure la història de la transició política de Badalona, en la qual ell va col·laborar, una idea que fa temps que amb els amics Villarroya i Oliveras vam estar acaronant. Enric, com diuen a casa meva, que tinguis un bon cel.
Respon a Marga Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després es va fer gran de veritat, en edat i com a persona, i no cal afegir res més al que ja has dit. Reposi en pau, que ja s’ho ben mereix.
Em sobta que no hi hagi cap comentari, per això deixo el meu. M’esperava trobar-ne algun de la gent, de la societat civil de Badalona. Gent que sempre estan al dia, blocaires reconeguts, intelectuals, gent de la faràndula, periodistes, polítics…
Sorprenent que aquest post no hagi merescut cap comentari estant dedicat a la memòria d’un badaloní de socarrel i reconegut periodista com fou l’Enric Giralt.