Els veïns del nou front marítim són gent molt trempada. Ho van demostrar durant la conferència que em van convidar a donar divendres passat a les instal·lacions d’Anís del Mono. Malgrat ser divendres, ser les vuit del vespre, haver fet poca promoció per falta de temps i fer un fred que pelava, la petita sala d’actes d’Anís del Mono es va omplir de gom a gom. Una cinquantena llarga de persones amb les quals vam acabar parlant sobre el port, el canal i la política de Badalona, mentre a la sala principal de la fàbrica es destil·lava l’essència de l’Anís dels germans Bosch, omplint d’aroma tot el local.
Va ser un acte d’aquells que et fa creure que encara hi ha una societat civil despolititzada i amb ganes de fer coses. L’Associació de Veïns del Front Marítim estava encantada de poder debatre sense cotilles partidàries del futur del seu barri, encara ple d’incerteses. M’havien demanat que fes un repàs històric de la relació de Badalona amb el mar, que expliqués la construcció del port i els fes cinc cèntims de la situació actual del projecte. Casualment, el Consell d’administració de Marina de Badalona havia aprovat dijous permetre que els cotxes circulin per l’interior de l’àmbit portuari sense pagar si volen accedir al centre de la ciutat. I encara més important es va acordar adjudicar les obres de construcció del futur parc del Gorg, entre el carrer Guifré i el Palau Municipal d’Esports,per un total de 10 milions d’euros. Una provació que no resol la incògnita sobre el canal, perquè alcalde de Badalona manté els dubtes sobre aquest projecte i encara s’està pensant si suprimeix el canal. Arran d’aquesta aprovació, Jordi Serra, va penjar un post al seu bloc. El tema de debat, doncs, estava calent. Els veïns, els organitzadors i els que eren entre el públic, van exigir que es fés el canal, van fer saber que havien demanat empara al Síndic de Greuges i es van mostrar disposats a recórrer a la via del contenciós si no es fa el canal perquè diuen que van «comprar un projecte en concret» i estan convençuts que si el canal no es fa els seus habitatges «perdran valor de mercat». Fins i tot algun veí es va arribar a expressar amb tanta vehemència que vaig haver de defensar -jo que sóc partidari que es faci el canal- el dret de l’acalde a plantejar el que li sembli millor per la ciutat. I és que no es pot pensar sempre que al darrera de les decisions dels polítics hi ha interessos foscos o amagats. Una cosa és discrepar de les decisions que es prenen i altra ser justos amb qui les pren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!