Encara el recordo entrant per la porta de la redacció del número 60 del carrer Conquista, amb un grapat d’instàncies profusament acolorides, escrites a màquina, que regularment entrava al registre a l’atenció d’en Joan Blanch. Les dipositava sobre la taula amb una mà mentre amb l’altra ens deixava un grapat de caramels. Primer va reclamar l’escala del carrer Sant Anastasi i després va venir la seva gran lluita –primer en solitari, després acompanyat–: el pont del petroli.
Josep Valls s’havia fabricat una pancarta amb dos pals d’escombra i cada dia, fes bon dia o plogués, es manifestava en solitari a la plaça de la Vila reclamant que el consistori salvés el moll de pilones. Hi havia qui se’n reia, qui el considerava un guillat, però ell no defallia; i gràcies a la tossuderia d’aquest pastisser de Morera, que va saber aglutinar gent diversa com l’arquitecte Antoni Poch i els submarinistes, i aconseguir la complicitat de mitjans com el nostre –que vam fer una campanya a portada diàriament reclamant que el pantalà es conservés–, el pont del petroli no va anar a terra.
Des que el 2001 l’Ajuntament va anunciar oficialment que el moll el recuperarien com a extensió dins el mar del passeig marítim, ha passat molt de temps. Prou perquè el pont perillés algun dia de forta tempesta, perquè canviés el govern municipal i perquè el pont s’anés degradant. Si no es va malmetre més del que ho ha estat fins fa ben poc va ser perquè el mateix Valls li va donar una capa de mini i el va pintar de color blau, en un altre gest quixotesc que va tenir el suport d’una marca de pintures. Ara, el consistori ha anunciat per a aquest divendres la primera jornada internacional per parlar sobre el pont del petroli, que s’està recuperant perquè pugui estar llest, el més tard, el mes de juny. El consistori intenta donar un pàtina acadèmica a la recuperació del pantalà de Campsa amb la celebració d’unes jornades internacionals que tindran lloc aquest divendres a la sala de premsa de l’edifici El Viver i que es clouran amb una visita de camp al moll de pilones. El cartell és de luxe: un doctor japonès expert en riscos a la costa; una doctora nord-americana especialista en estacions de recerca, i un doctor català del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC. L’acte confirma la voluntat municipal de convertir el pantalà en un espai d’observació científica, a banda dels usos adreçats al lleure ciutadà; una bona combinació. I una gran notícia per a totes les persones que vam defensar el manteniment de l’estructura, contra tots aquells que no veien cap mena d’interès a mantenir dempeus el que consideraven una rampoina.
Transformar una antiga instal·lació petroliera en un espai de referència meteorològica i oceanogràfica és haver sabut donar-li la volta al mitjó; i és just reconèixer els mèrits d’aquells que ho han fet possible des de l’administració pública. Ara bé, seria igualment just que en algun lloc del pont hi figurés, com demana al seu bloc l’actiu badaloní Jaume Lleal, una placa commemorativa que recordés que aquest pantalà s’ha conservat gràcies, sobretot, a l’empenta del pastisser de Morera defensor dels cavallets de mar. Aquesta seria una manera de reconèixer l’esforç que la societat civil fa en el manteniment d’allò que considera símbols i patrimoni de la seva ciutat. La lluita de Josep Valls, i de tots aquells que ens hi vam afegir, tenia un punt de romanticisme i d’ingenuïtat que es mereixen tenir un lloc ben visible en el moll de pilones. D’altra manera, la ciutat menystindria qui es mulla, qui es mobilitza, fent cas d’allò que els polítics sempre demanen: que els ciutadans han de participar activament en la vida de la ciutat. Valls n’ha estat tot un exemple.