El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

19 de gener de 2011
1 comentari

Catarsi socialista

Aquests darrers dies el Facebook badaloní bull a propòsit d’aquest PSC versió 2 anomenat PSBAD, format per socialistes emprenyats amb la direcció local, amb la nacional i amb la influència de Fermín Casquete dins del partit. Aquests socialistes, que semblen més aviat pocs, asseguren que el seu partit ha de canviar “el vell model i estil clientelista” i “substituir el sucursalisme dependent de Barcelona per un nou model autòcton en què només els ciutadans de Badalona decideixin sobre el seu futur”. Les seves reflexions sobre el tomb que ha de fer el PSC badaloní no semblen produir-se en el millor moment. Algunes de les persones que el formen són vells crítics reconeguts, que ara s’han decidit a liderar aquesta opció a la qual cal augurar els fallits resultats que a aquella Coalició Socialista de Progrés (CSP) que el 1999 va muntar Joan Blanch. Pel seu cantó, un altre vell conegut de la política socialista local, Ferran Bello, es queixa al seubloc que “no es donen les condicions” al seu partit per presentar-se a unes primàries a Badalona. Per si de cas es desmarca dels socialistes díscols i avança que, per coherència personal, continuarà votant el PSC. Encara hi ha més; sembla que un grup d’expedientats pel PSC prepara una versió 3 del partit per anar a les eleccions. Per llogar-hi cadires…

Això passa i el partit a Badalona no piula, en un moment en què les enquestes els pronostiquen –diuen– una sonora patacada, que els pot situar per sota del PP de García Albiol. Són aquestes perspectives les que fan que Ferran Falcó, candidat de CiU, s’arrisqui a dir a la xarxa: “El meu plantejament és clar. No pactar amb el PP. No donar l’alcaldia al PSC si perd les eleccions. Mirar de tenir-la nosaltres, convençuts que podem ser la llista més votada. Això és el que volem, de sortida. I això és el que estem convençuts de poder assolir”.

Els socialistes badalonins són víctimes dels seus mals endèmics, d’una lluita intestina que fa anys que s’arrossega perquè mai han trobat un lideratge clar i perquè s’ha fet política en molts casos barrejant partit i institució, quan no partit i empresa. L’etapa de Maite Arqué va ser una treva que es va acabar en el moment en què va governar amb el suport, quasi l’únic, d’Eduard Tortajada, el pare d’una de les dues grans famílies del PSC local.

Després d’anys en què les llistes es feien des de Santa Coloma, Barcelona va fer un cop d’autoritat i va situar Jordi Serra com a cap de llista, una persona sense família política local reconeguda i mal acceptat per certa part del partit. Una persona a la qual li toca afrontar el pitjor escenari en anys a Badalona. Al desgast evident i als vicis que comporta haver estat al poder vint-i-set llargs anys, Serra hi ha de sumar els problemes generats per la crisi en una ciutat obrera; les conseqüències socials d’una allau immigratòria de costums i religió diferent i que lluita pel mateix espai de supervivència que els immigrants espanyols; i l’onada política convergent i conservadora. I, damunt, el partit vol fer catarsi. Serà el millor lloc per fer-ho l’oposició, o el PSC serà capaç de fer cau i net definitivament si té l’oportunitat, d’una manera o d’una altra, de continuar governant?

  1. Molt difícil fer net quan tens altres prioritats (o hauries de tenir al menys).

    Per poder fer net el PSC necessita un temps de guaret per poder barallar-se (en el bon sentit) i poder presentar en futures eleccions un nou partit amb un nou impuls. Amb responsabilitats al govern de la ciutat, està clar que això no es podrà fer. I sense un temps de descans mai podran agafar l’empenta que la ciutat necessita. Que pugui ser el PP l’alternativa no anima massa però.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!