El bloc d'Andreu Mas

Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els
que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això?
Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans
quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a
la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que
ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac.
No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat
civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per
càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples:
el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca
és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha
justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de
Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar
«Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin
nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment
majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho
entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar
perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb
arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la.
El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment
és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de
persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot,
expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no
són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho
és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de
l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la
realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem
afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!»,
però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país
mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol.
Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la
causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en
aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya.
Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que
il·lustren aquest post són divertides, però el país es
construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la
negació de l’altre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!