El bloc d'Andreu Mas

L’afectació del carrer Francesc Macià no és resol i això deixa els veïns de la zona en una situació d’indefensió patrimonial. Ja fa massa temps que aquests badalonins estan en un limbe urbanístic que hauria d’haver estat corregit perquè l’operació dissenyada fa alguns anys per l’Ajuntament ha quedat invalidada per la crisi econòmica. El projecte està fallit. D’això n’he parlat avui a la contraportada d’El Punt. A continuació reprodueixo l’article.

Ens queixem que els ciutadans reneguen de la política, que se’n
senten lluny, que la veuen com una cosa estranya, com un vedat privat
d’unes poques persones que fan i desfan a la seva voluntat sense tenir
gaire en compte quina és la voluntat del poble que els ha designat per
ocupar un càrrec públic. La desafecció és un problema real, tal com ho
certifiquen les nombroses enquestes que es fan periòdicament per
auscultar el país, però els polítics no en saben certificar la causa que
els permetria posar-hi remei –si és que volen posar-n’hi, cosa de la
qual no sempre se’n pot estar segur.

El desenamorament dels
ciutadans envers de la política acostuma a ser fruit d’un cert
desengany. Els votants no han vist acomplertes les seves expectatives i
no veuen que ningú els pugui donar les respostes que necessiten (cosa
que té un punt d’existencialisme, d’altra banda) per això decideixen
quedar-se a casa o, si tenen temps i ganes, revoltar-se. A vegades la
causa d’aquesta ruptura és una qüestió ideològica –cada cop menys– i
d’altres un assumpte pràctic, una raó objectiva. Els veïns de Francesc
Macià, al barri del Progrés, són dels que tenen raons objectives més que
suficients per engegar a dida la classe política i l’estament
burocràtic local. Un bon dia, en temps del mandat de la Badalona dels
desitjos que encarnava Maite Arqué, un tècnic del més alt rang –conegut
en cercles polítics pel malnom del chico de oro– va decidir que
la ciutat necessitava un gran bulevard que unís el nou (ara ja vell) eix
de centralitat urbana del Gorg amb el Centre. Allò implicava
necessàriament fer recular desenes de metres la línia de cases de la
zona de mar, en un procés de jivarització de la propietat privada
com no s’havia vist mai a Badalona. L’objectiu era aconseguir un vial
de cinquanta metres que desembocava, això sí, en un autèntic coll
d’ampolla. Una broma. L’operació aprofitava, sobretot, l’estat de gràcia
especulativa que vivia l’economia espanyola. Quan la bombolla va
esclatar, i amb ella va implosionar el mercat immobiliari local deixant
una llarga estesa de cadàvers econòmics en forma d’empreses
constructores fallides, tota l’operació se’n va anar en orris. No només
la de Francesc Macià, sinó també la de reforma de l’entorn de l’illa
Fradera i la urbanització del canal (canal?) del port.

De cop i
volta, el capital es va fer fonedís i les zones afectades van quedar en
un limbe del qual no han pogut sortir. És com si el temps s’hagués
aturat: les pancartes contra l’afectació s’ennegreixen pel pas dels anys
i els cartells de pròximes promocions es decoloren. L’actual govern
municipal es va comprometre a posar fi a la desafectació, que ara ja no
té cap mena de sentit perquè el projecte que n’era el motiu és
econòmicament inviable. D’això ja han passat tres anys i malgrat que ara
les façanes només hauran de recular dotze metres, el govern local no ha
complert la seva paraula i les finques continuen afectades. Diu el
consistori que la culpa és de la Generalitat, que fa sis mesos que ha de
dictaminar sobre el canvi de planejament que permetria trobar un
desllorigador al conflicte. I alerta que, si obtenen el vistiplau, el
procés encara s’allargarà dos anys més. On no hi ha mala fe només s’hi
pot veure manca d’eficiència. L’afectació genera, sobretot, un sentiment
d’indefensió. Els veïns estan lligats de peus i mans i no poden
disposar lliurement de les seves propietats, que semblen canviar de
valor en funció de la decisió arbitrària –o més aviat indecisió– de la
burocràcia pública d’una i altra administració. La gestió urbanística
és, sens dubte, una qüestió complexa, però la sensació que acaben tenint
els veïns és que Francesc Macià els importa un rave als que decideixen.
No és casa seva, no tenen pressa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!