Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La periodista Mònica Cabruja em va demanar algunes opinions sobre com seria l’educació el 2050 per a un número especial de la revista Presència. Quan et fan una petició d’aquesta mena t’inciten a reflexionar en profunditat sobre qüestions que, en circumstàncies normals no et plantejaries. I atès els mals temps que corren per l’educació en particular, i per la idea de benestar social en general, no em puc estar de fer una interpretació poc optimista. En fi, vaig enviar algunes idees apressades que reprodueixo aquí. El document és llarg, així que el faré arribar en diverses dosis.
Primer de tot, una prevenció. Com a historiador, especialment centrat en pensament polític i moviments socials, estic acostumat a tirar d’hemeroteca, llegir documents antics, correspondència privada i altres materials de fa mig segle, segle sencer i segle i mig. I quan mires testimonis d’èpoques passades, i es mira allò que en diríem lectura futurista, prospectiva, o com els nostres avantpassats imaginaven el futur, en termes generals, no només s’equivocaven, sinó que a més quedaven en evidència. En certa mesura, la predicció del futur solia estar condicionat per dos factors: el desig o les temences.
El desig solia mantenir un to optimista, allò que se’n diria lectura utòpica, amb nombrosos exemples dins del món anarquista i comunista, on la descripció icariana de la societat perfecta solia esdevenir una fórmula de rebel•lió contra les imperfeccions del seu present. Les temences solien tendir al pessimisme, a la percepció que els canvis sempre tenen uns beneficiaris i uns perjudicats sempre similars. Habitualment les dues prediccions s’erraven, perquè el futur és sempre tan complex, ple de matisos i contradiccions, com ho és el present i el passat. I la direcció dels vectors, en una o altra direcció, sempre fluctuen en funció d’esdeveniments i factors sempre inesperats
En aquest sentit, fer prospectiva sempre comporta el risc de fer el ridícul. Com a lector habitual d’hemeroteques, quan escric penso en el lector d’avui, i en el d’aquí mig segle. I no m’agradaria quedar malament, com un exagerat o un ingenu. Així que quan miro l’escola d’avui, tracto de pensar en l’alumne, el mestre i les famílies d’aquí mig segle, i tremolo a l’hora de pensar com ens jutjaran en el futur. Crec que tenim, per això, una gran responsabilitat en el present, perquè les nostres accions d’avui condicionaran les circumstàncies del futur. Un futur que espero no sigui apocal•líptic, encara que, tenint en compte les condicions presents, no em conviden a formar part del club dels optimistes. L’escola avui està patint unes transformacions que no semblen coincidir amb els valors que vaig posar a la meva taula de mestre, per primera vegada, un matí de setembre de 1989, quan el mur de Berlín encara no havia caigut, no sabia fer servir un ordinador, i els immigrants eren aquells que havien vingut feia quinze anys del mateix poble que el president actual del nostre país.
L’escola és filla del seu temps
Una segona constatació. L’escola no és una entitat aïllada del temps o de l’espai. L’educació és una activitat íntimament relacionada amb la classe de societat on s’insereix. A una societat autoritària, dictatorial, on els drets individuals es trepitgen quotidianament, es correspon una escola arbitrària, discriminadora, injusta. A una societat democràtica, on cada individu preserva la seva llibertat, igualtat i un component d’ètica cívica considerable, hi correspon una educació fonamentada en els valors republicans de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Una societat que progressa determina una comat educativa amb fe en el futur, i disposada a fer els sacrificis que calgui per la confiança que té en sí mateixa. Una societat que recula en el seu benestar, presenta uns ensenyants desmoralitzats, unes famílies desorientades i uns alumnes reclosos en el seu egocentrisme.
Malauradament, crec que l’actualitat ens està marcant aquest darrer supòsit. Quan parlem de l’educació del futur, en realitat parlem de la societat del futur. Per tant, per tal de fer previsions sobre com serà l’escola, caldrà analitzar l’evolució de les nostres societats occidentals. En aquest sentit, el principal vector que marca la principal tendència és la de l’aprofundiment de les desigualtats. En una societat en la qual creixen les distàncies econòmiques, geogràfiques, personals entre els grups socials, el més normal és que també ho facin les diferències culturals i educatives. Estem en un procés que el filòsof alemany Ulrich Beck denomina “brasilerització d’occident”, és a dir, que les classes mitjanes estan en procés de dissolució, caient en els seus nivells de vida, rebaixant les seves condicions laborals, precaritzant la seva existència vers els marges de la societat. Mentrestant, un nucli cada vegada més reduït d’elits, concentrats en guetos socials, en urbanitzacions vigilades com els antics castells mitjevals, viuran aïllades. A fora, una munió d’exclosos, aclaparats per les seves carències. Això ja ha passat en societats occidentals madures i europeïtzades com el cas dels argentins, xilens o uruguaians. I això també passa aquí. Una minoria acapara els recursos materials, encara que també els culturals. Una majoria va quedant a fora, cada cop amb menys.
Com es tradueix això en termes educatius? Una degradació progessiva de l’escola pública. L’escola pública havia estat precisament la gran institució que es desenvolupa després de la segona guerra mundial com a pilar de l’estat del benestar i eina nacionalitzadora de la majoria de la població dels diferents països. La desinversió pública (les reduccions d’impostos als rics, les polítiques privatitzadores, una determinada ideologia que considera que cal premiar als més brillants i abandonar els qui requereixen més ajut) convertirà aquesta institució fonamental en una mena de dipòsit de nens i adolescents, un espai, potser de control social. Una mena de via morta on només alguns alumnes, els més brillants, puguin accedir a uns estudis de prou categoria per tal que la seva ascensió professional legitimi la injustícia del sistema. Tanmateix, la norma serà una formació pobra, despersonalitzada, amb un currículum flexible, a la baixa, on nens i adolescents aprendran adaptar-se a exigències canviants, a aprendre una mica de tot amb una perspectiva de superficialitat que els permeti desenvolupar diverses activitats laborals al llarg d’una vida professional sense grans perspectives, i sense prou coneixements per comprendre el món. En resum, aprendre a treballar i a obeir.
En el cim de la piràmide social, trobarem, en canvi, les elits econòmiques que disposaran d’una educació de qualitat. Només aquells que disposin de prou nivell econòmic i de prou capital (i categoria) social hi podran accedir. Allà disposaran d’un conjunt de docents ben triats, de continguts de qualitat, i a més, com ja succeeix en el món anglosaxó, d’un cert sentit d’esperit de corps. Centre estil d’Eton o les escoles privades angleses on els grups dominants no només aprenen ensenyaments clàssics o comencen a dominar els codis de classe, sinó, i sobretot, a relacionar-se entre ells, a esdevenir un grup tancat en sí mateix per blindar-se respecte a aquells que consideren inferiors. Alhora, aprendran a conèixer els codis de classe i el funcionament del món. Sense deixar-se enlluernar per les noves tecnologies, estudiaran els clàssics, car seran educats per tenir una visió global del món. Es deixaran d’innovacions i continuaran llegint Tolstoi i Balzac, que esdevenen una mena de manuals d’instruccions sobre com funciona una societat complexa. En certa mesura, la seva educació es dirigirà a aprendre a pensar i manar.
Tampoc seria estrany una privatització “corporativa” de l’escola. És a dir, que amb diners públics s’establissin franquícies que estandaritzessin les maneres de fer de diferents escoles, d’acord amb gustos dirigits a diferents públics. Unes escoles Zara, altres H&M, altres Cortefiel,… Tampoc seria estrany generar sistemes educatius paral•lels des d’una societat cada vegada més multicultural… i fragmentada! Escoles evangèliques, islàmiques, laiques,… Tot plegat ens remetria a una societat estamental prèvia a la revolució francesa, on cada individu, en una època de desprotecció estatal, cerqui refugi dins la pròpia comunitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi estic bastant d’acord, però crec que cal concretar més.
Segurament el 2050 el 90% del Servei d’Educació de Catalunya el durà a terme l’escola concertada, ja que es molt més eficient que l’escola pública. Si fos així agrairia que fos laica i que des d’inspecció es comprobés que ja que s’hi destinen molts diners públics no hi hagi un enriquiment per part dels centres.
I si la crisi dura molt temps no m’estranyaria que desaparegués el cos de mestres, el cos de professors i l’educació es basés en un vigilant o 2 per aula i to l’ensenyament a base de continguts informàtics i anar tirant.
Ahh, i un altre aspecte rellevant l’educació o aparcament s’allargarà fins als 18 anys o fins i tot fins al 20 anys.
No es un model que m’agradi però si tothom mostra el mateix interès per l’educació crec que per aquest trajecte no hi haurà manera d’evitar-ho.