Un pont sense petroli

Som molts els que, des d’una visió romàntica, vam fer pinya el 2001 per demanar primer el manteniment i després la recuperació del pont del petroli de Badalona, l’últim vestigi de la principal instal·lació que la petrolera Campsa tenia a la ciutat. Cinc anys després, l’Ajuntament torna a anunciar que en qüestió de mesos podrem passejar per aquest pont que s’endinsa 250 metres en el Mediterrani. 

Va començar com una mobilització cívica encapçalada pel forner Josep Valls, per l’arquitecte Antoni Poch i pels submarinistes Antonio Baños i Federico García, de la qual en va fer bandera l’edició del Barcelonès Nord d’El Punt, de la qual n’era director en aquella època  el que subscriu. Vam aconseguir que centenars de persones conegudes i desconegudes, del món de la cultura, l’esport i l’associacionisme es retratessin al costat de la infrastructura i vam publicar foto darrere foto en un requadre a portada dia a dia durant uns quants mesos. La pressió cívica i la de la pròpia premsa (La Vanguardia també es va afegir a la campanya) sota la bandera "Salvem el Pont del Petroli" va sorgir efecte, i l’Ajuntament va acabar demanant a Campsa que no enderroqués el pantalà quan desmantellés les seves instal·lacions. La companyia va accedir i el pont encara hi és, malgrat que l’entorn industrial ha desaparegut i en lloc seu s’alcen blocs de ciment habitats per nous badalonins. És l’últim vestigi d’un passat industrial que va créixer a l’entorn de la via del tren de la línia Mataró-Barcelona i que va marcar l’esdevenir durant els segles XIX i XX de ciutats com Badalona o Montgat (de l’avui zona litoral en deien aleshores el "Montgat del fum" per la massiva presència de fàbriques).

És ben cert que a tots plegats ens movia un cert ideal romàntic que s’expressava amb matisos diferents: la preservació dels cavallets de mar que viuen a les aigües a l’entorn del pantalà, l’arqueologia industrial, la singularitat que ofereix tenir un passeig sobre el mar de 250 metres de llarg… L’aparició del port de Badalona va donar arguments als qui demanaven l’enderrocament del pantalà: el principal espigó del port s’endinsa més de 250 metres dins la Mediterrània, són dues estructures pròximes i relativament similars… Sobretot hi havia l’argument de l’obsolescència de l’estructura, que va estar a punt d’anar-se en orris un hivern de fa pocs anys quan una tormenta especialment virulenta va fer passar les onades per damunt del pantalà. Va aguantar, però alguns dels que havíem defensat el manteniment del pont començàvem a pensar que per veure’l deteriorar-se el millor seria fer-lo desaparèixer. L’administració ha estat incapaç en aquests cinc anys de trobar finançament per a recuperar el pont (diuen que calen 250 milions de les antigues pessetes). El 2005 havia d’estar obert al públic, però avui encara està tancat. L’alcaldessa es compromet a què estigui llest en quatre mesos i assegura que s’han trobat els diners per salvar-lo definitivament. Donem-li un vot de confiança, malgrat l’escepticisme que amb el temps acompanya qualsevol anunci que vinculi administració i inversió. Malgrat les crisis de fe sobre el pantalà dels darrers anys, sóc dels que continua defensant que el pont dóna singularitat a Badalona, i que connecta el passat i el present de la ciutat. Ara bé, no n’hi haurà prou amb fer atractiu el pantalà, s’ha de canviar la fesomia de tot l’entorn (sembla que també s’anuncia l’acabament del passeig marítim) i una política cultural i cívica activa al litoral; hi hauran de passar coses, el pont i l’entorn hauran d’estar vius socialment, si no volem que més que un passeig agradable sigui, com és ara de nit, una zona inhòspita.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *