Els darrers dies s’especula des dels mitjans, els opinadors -per cert, les mateixes cares/veus van rotant pels mitjans de la Corporació Catalana de Radio-Televisió-Godó conformant un únic discurs- i els confidencials sobre el paper que deixaran tenir Carod al govern. Una dia pronostiquen que el govern serà bicèfal (Monticarod) i altres que serà acèfal (no manarà ni Déu), perquè allò serà un desgavell. Poc deuen conèixer Montilla si pensen que no ho contralarà tot.
Avui Carod coordinarà les conselleries i part de l’acció de govern, ahir no, demà…? Tot depén de qui ho explica i qui ho repica fins a convertir els rumors (Rumore, rumore, rumore) en notícia, cosa gens inhabitual en el periodisme polític, que cada vegada més se sembla a l’esportiu -per allò d’avui dius que jugarà tal de titular i demà el deixés a la banqueta i et quedes tan ample-. L’entorn republicanista intenta fer creure que la presidència de Catalunya serà bicèfala i que la parella de fet Montilla-Carod s’ho comentarà tot i no tindrà secrets l’un per l’altre (potser que de passada diguin alguna cosa a la gent d’Iniciativa, que poden passar fàcilment del seny a la rauxa, com ja ho han demostrat amb el cas Tura). L’entorn convergent predica que el que hi ha instal·lat al Palau de la Generalitat és una acefàlia, i que en quatre dies la tripartita-entesa demostrarà que no controla res. Ni uns ni altres tenen raó. Montilla fa anys que sap què ha de fer per controlar el terreny de joc. Ho ha demostrat al PSC, on amb paciència ha aconseguit col·locar als llocs claus les persones de la seva confiança i ha reforçat a l’aparell nicaraguenc el poder de la Federació del Baix Llobregat -la seva-, sense desatendre compromisos al Barcelonès i al Vallès. Hi ha hagut durant aquest temps i paral·lelament, un procés d’arraconament progressiu dels sectors més vinculats al catalanisme tradicional dins del socialisme català, que s’ha de reconèixer que des de les eleccions al Parlament de l’any 1980 no s’havien menjat un torrat; i ha aconseguit fer-ho tot sense que la sang i el fetge socialista hagin tacat de vermell les planes de certs diaris (d’altres mai les tacaran perquè la capçalera ja la tenen declaradament vermella).
Cal deixar temps per veure qui té el poder real i qui fa veure que el té. Sobretot perquè el poder rau en els diners i qui manega ben bé el 90% del pressupost del conjunt de les institucions del país (Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments i empreses públiques) són els socialistes, que ho tenen fàcil per anar portant el ramat pel seu camí. I a sobre, ara s’especula que hi haurà viceconsellers -que suposo que els posaran per controlar els consellers- com hi ha aquesta estrambòtica figura del vicepresident que fa una mica de riure, quan fa dos dies hem aprovat un Estatut que regula la figura del Conseller Primer. Ja és ben bé que els polítics fan bona la frase del Bruce Lee Be water my friend, i no s’adaptan al poder i la legislació, són el poder i la legislació.
I mentre Catalunya cada cop s’assembla més al plató de Polònia (com la clava l’equip del figuerenc-badaloní Toni Soler), en Maragall ens torna del Senegal amb una cabra, que em porta al cap una entranyable cançó… Es dirà Assumpció la cabra?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!