El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

9 de novembre de 2006
3 comentaris

El somni català

Mireu que en som de rucs. Més enllà de les meves preferències electorals, que no vull expressar que per alguna cosa són meves, penso que en aquesta vida hem de ser pragmàtics. Ningú pot dir si aquest és el govern que la gent ha votat o no (tot depèn del color del cristall que es miren les coses), però hi ha una evidència palmària: és jurídicament possible (si es volia una altra cosa haver modificat l’Estatut o haver fet una llei electoral) perquè no estem en un règim presidencialista, estem en una democràcia parlamentària. A partir d’aquí podem perdre hores parlant de legitimitats i ètiques i opcions, però no serveix de res. Per què no aprofitem algunes coses bones de la situació en què ens trobem?

A molta gent li raca que tinguem un president que té nom i cognom espanyols. Això del nom va a gustos. Molts catalans de soca-rel tenen tatuat al seu DNI el nom en castellà per aquelles coses del Règim i, per comoditat, no se l’han canviat. Són menys catalans que els que han anat a fer cua al registre per canviar-se’l? No ho crec pas. Estic convençut que en el fons de moltes de les crítiques que es fan a Montilla hi trobaríem un pòsit diguem-ne sentimentalistoclassista, que es pot resumir en aquella frase ben catalana d’"hostes vingueren que de casa ens tragueren". És evident que és un mal comunicador a l’engrós (res a veure amb les distàncies curtes); que no té cintura per aguantar un cos a cos amanyat amb en Sala-i-Martín (tothom sap que El Zoo d’en Pitus acaba amb la "s"); que no llegeix de manera fluïda i s’entrebanca (molts pares de la generació dels meus no van tenir l’oportunitat d’anar a escola i també llegeixen el català amb moltes dificultats); que els debats no el fan trempar… Ara bé, si fòssim als Estats Units el benerarien. És l’exemple del made self-man i la màxima expressió, en el nostre cas, del somni català. I nosaltres (els de soca-rel) som tan burros que ni tan sols destaquem aquest atribut. Catalunya, tenim un somni! Fer possible que algú que arriba expulsat de la seva terra sigui president de la Generalitat és un exemple de país que funciona, que integra! És la resposta més evident que tot allò que diuen els vidalquadristes i els […] del Partit de la Ciutadania és una fal·làcia! Pot no haver estat l’opció de molta gent o es podria haver produït amb un resultat diferent a les urnes que molts podrien considerar més legítim; però davant la realitat dels fets i de la lògica política, l’absurd és no posar en valor allò que té que un català (perquè és català) nascut a Andalusia sigui President.

Per cert, pràcticament ningú ha destacat que Montilla va referir-se a Catalunya com a nació en el discurs de presentació del Govern d’Entesa (bona operació de màrqueting això del nom). Ves a saber si només pel fet que és conscient que ha de demostrar a molts que estima Catalunya com els nascuts aquí la defensa més que altres, que llueixen estelades o fan discursos abrandats sobre sobiranisme per després sacrificar-lo en mans del pragmatisme pactista amb Madrid que, no ho oblidem, és l’únic que es pot fer (pactar amb Madrid) quan no es té un estat propi.

El pitjor de tot aquest procés és l’abisme que s’ha obert entre el nacionalisme català i l’independentisme. Qui defensarà ara els Països Catalans (que haurien de començar per treballar bé allò de l’euroregió maragallià)? Una altra batalla fraticida que només va en contra del propi país.

I una reflexió final; bé, tres.

Primera: Aconsellar "El somni català. 16 històries d’arrelament" de Gabriel Pernau, publicat per Edicions La Campana el 1995 i que, precisament, parla de com molts nouvinguts han après a estimar el país (Montilla no hi surt, però si Manuela de Madre o Enric Marín i Otto…, entre altres) i n’han fet de la defensa del país i la cultura catalanes la vida.

Segona: No ens enfontem tant de com parla el català en Montilla  (haig de reconèixer, però, que en Sergi Mas -no som parents- em fa molta gràcia), perquè així l’únic que provoquem és que molts castellanoparlants, per vergonya que se’ls rifin, no facin un esforç per parlar la llengua del país. N’hi ha d’altres que no el parlaran mai perquè ni volen ni els importa i, el pitjor, no ho necessiten. Tan de bo més gent parlés amb dificultats el nostre idioma.

Tercera: No ens estranyem que d’aquí a unes generacions el futur President/a sigui algú amb cognoms marroquins o llatinoamericans. Preocupem-nos que quan arribi aquest moment ells també parlin català.

  1. que el PSC va fer campanya sobre el tema Montilla, com en el seu moment van fer amb els gays (Iceta). A mi se me’n refot si el Prsident és blanc, negre, groc o blau. El que vull és un President que defensi d’una vegada el País i la nostra llengua però crec que en Montilla no ho farà, més aviat el procès espanyolitzador va començar fa tres anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!