Perquè Albiol és bo pel procés

Avui em permeto manllevar i presentar com a pròpia una reflexió d’un amic meu badaloní. M’ha etzibat: “la designació com a cap de llista del 27S de García Albiol és el millor que li podria passar al procés”. I m’ho ha argumentat i m’ha convençut i jo us ho trasllado acompanyat d’una descripció del personatge, per a tots aquells que en teniu un imatge estereotipada que no coincideix amb la realitat. Fa 23 anys que conec personalment Xavier García Albiol. Puc dir, sense equivocar-me gens, que vaig ser el primer periodista que li va fer una entrevista. Concretament era a la Granja Teixidor del Carrer de Mar de Badalona, el que havia estat la  via comercial per excel·lènciade la ciutat  abans no l’envaissin les franquícies. Ell, alt com un sant pau, anava amb pantalons curts, de bàsquet. Jo tenia 21 anys i ja feia temps que la rondava fent de periodista, ell tot just aterrava a l’arena municipal per fer-se càrrec d’un partit que a Badalona no cuallava. Era l’any 1991, i el PP havia tret un regidor en plena majoria absoluta socialista (primera i última, per cert). Saltava a la vista que en Xavi -els que el coneixem dels molts alts anys que havia estat a l’oposició li díem així- era un pipiolo. A la sala de plens la resta de regidors, que eren una colla de veterans, el tractaven autènticament a patades; se’n burlaven a la cara sense cap mena de consideració. No va tenir, allà dins, cap mentor. Cap ajut. Per això moltes vegades acabava consultant amb els periodistes que més ens coneixia que tal havia anat aquesta o aquella intervenció. Hi havia allò que es diu bon rotllo, com en molts altres regidors, afinats o desafinats polítiques a banda.

Aquells primers anys en va fer de grosses, com comparar els homosexuals amb mascotes. Ell tirava pel broc gros. A base d’agafar el camí d’enmig va veure que allò li donava titulars; tinta i minuts en uns mitjans on l’oposició no lluïa gaire. Allò va sentar les bases del seu caràcter polític. Cada cop era capaç de fer millor anàlisi política municipal. Amb el temps, i la trajectòria ascendent del partit, es va guanyar un cert respecte, sobretot a mesura que es renovava el consistori. Algú de Gènova, l’espanyola no pas l’italiana, va veure alguna cosa en aquell home que s’ho feia venir bé per sortir a totes les fotos aprofitant l’avantatge de l’alçada. I li van impartir classes de telegènia. La FAES el va preparar i el va polir. És a partir d’aquest moment que el seu discurs és radicalitza. Jo, personalment, no l’havia sentit cap comentari xenòfob fins, com a mínim, el 2006.

Molta gent, sobretot del que podríem dir l’esquerra de tota la vida o la més combativa, el considera un home de dretes perillós, un racista i un munt de coses més. No ho crec. És un actor interpretant un personatge. És cert que el fa a gust, que s’hi troba, però no es pot negar que malgrat el seu estil el seu discurs va fer forat a Badalona perquè es basava en fets reals. Badalona té un problema a resoldre amb la immigració, cada cop més tancada en uns barris en concret. En tot cas la diferència rau en el fet que es pot anar per la vida com Albiol, “netejant Badalona”, o es pot optar per polítiques que combinin pedagogia amb actuació policial contra els qui delinqueixen que, per suposat, no són tots, ni tan sols la majoria d’estrangers sense papers.

Xavier García Albiol va ser prou llest, i prou dur mentalment, com per aconseguir l’alcaldia el 2011. Però després no la va saber perdre. No ho va entomar bé. La ciutat va parlar a les urnes i si bé calia respectar-les quan ell va treure prou majoria, també ell les hauria d’haver respectat quan els votants van permetre una majoria d’esquerres petita, però prou ben trabada per governar Badalona. Així doncs, qui es pensi que el polític que substitueix Alícia Sánchez-Camacho és un xixarel·lo o un poca-solta s’equivoca. És llarg i no està sol. No ha arribat fins aquí per casualitat, sobrevivint a totes les lluites intestines del PP.

I, tornant al principi, per què és bo pel procés? Perquè una de les coses que millor sap ferl’amic Albiol és identificar els seus rivals polítics i matxacar-los per prendre’ls l’espai. A Badalona, “l’enemic a batre” era el PSC i el va fer caure. En aquesta ocasió la seva feina és frenar Ciutadans. Xavier García Albiol no és un espanyolista en el sentit més “d’Espanya interior”, però no dubteu que farà el discurs antiindependentista més dur que pugui si creu que això li dóna vots i en fa restar al compte de Ciutadans. Fins i tot, el seu discurs, carregat de demagògia política, frenarà l’avenç de la candidatura Podemos-ICV. I també farà forat a Unió. No és un rival petit. Menystenir-lo, com ja han començat a fer els que no el coneixen o els que l’odien, és caure en els mateixos errors que van donar-li l’alcaldia a Badalona fa quatre anys i que gairebé li tornen a donar enguany.

A aquells que defensem la llibertat de Catalunya, digueu-li independència, ja ens va bé en Xavi. Deixeu que eviti que el PP naufragi i la llei d’Hondt farà la resta. L’independentisme ha fet un gran fitxatge. El discurs del nou líder conservador fins i tot ressuscitarà algunes de les persones que hem perdut pel camí fartes de tan sentir parlar del procés i farà decidir alguns indecisos que fugiran d’ell com gat que tem escaldar-se amb l’aigua. Temps al temps. A Badalona ha aconseguit que l’esquerra, que porta fragmentada des de 1983, s’uneixi pràcticament tota per fer-lo fora de l’alcaldia. Aquest mèrit és seu i Badalona ho ha agraït. Si més no, a més, ens divertirem. Segur.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *