L’alcaldessa de l’esperança

DolorsSabater

Fa molts molts anys que conec Maria Dolors Sabater (1960), la dona que demà es convertirà en la segona alcaldessa que ha tingut Badalona des de la recuperació de la democràcia. Ens vam conèixer quan jo començava a fer de periodista per a la Revista de Badalona. Deuria tenir 17 anys. Feia els meus primers articles a la secció local. Com tots en aquella edat volia canviar el món i em preocupava publicar temes que tinguessin a veure amb la realitat del carrer, més que no pas temes de política.

La Dolors era ja aleshores, finals dels vuitanta principis dels noranta, una activista de primera línia. Era possiblement el membre més actiu a la ciutat del Moviment d’Objecció de Consciència, que posteriorment es va integrar amb Mili KK a la Plataforma Antimilitarista. L’any 1991, la Plataforma va tapiar les dependències municipals del Departament d’Estadística i una oficina de l’INEM. A poc a poc, l’antimilitarisme va anar evolucionant cap a la defensa de la insubmissió, en contraposició amb les persones que optaven per fer la Prestació Social Substitutòria. Sens dubte, la postura dels insubmissos era molt arriscada. Amb qui estava la Dolors? Amb els insubmissos. Els més valents, però alhora els jurídicamnt més febles en la lluita, finalment guanyada, contra el servei militar obligatori.

La Dolors era una persona plenament conseqüent i portava els seus plantejaments fins al final. Ella i el seu company van ser dels primers a defensar la insubmissió fiscal. El 1994 m’explicava en una contraportada a la Revista de Badalona (que il·lustra aquesta caricatura d’Òscar Climent) que el moment més dur de la seva lluita social havia estat quan li van embargar el pis perquè es negava a pagar els impostos destinats a Defensa.

Va ser a mitjans dels noranta que va baixar el seu ritme activista (abans de passar pel MOC havia presidit el Consell dels Joves, embrió de la Coordinadora d’Esplais) per poder tenir un fill. No gaire temps després es reincorporà al teixit ciutadà d’una manera plenament activa. I ho va fer, com ha fet sempre, en la defensa dels més febles. Segur que hi van influir les circumstàncies familiars. El seu germà gran patia una greu discapacitat que la va posar en contacte directe amb la realitat del que significa l’exclusió social. Lluità primer des d’ASPANIN i després va crear la plataforma Deixem de Ser Invisibles. La seva era una lluita, com ella explicava, “per aconseguir justícia no caritat”.

L’arribada de la nova immigració, que coneix de primera mà per la seva feina docent i pedagògica, la porta a impulsar Badalona Som Tots i Totes, a integrar-se a la comissió per la Convivència de Llefià i la Salut. Possiblement cap altre polític que ha arribat a  alcalde a Badalona coneix tan bé la realitat social del territori com ella. Impulsa com a presidenta de l’Associació de Veïns del Centre el Dia Sense Cotxes, després es trasllada a viure al Manresà i esdevé vicepresidenta d’Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, càrrec que abandona per poder presentar-se a les eleccions municipals amb Guanyem Badalona en Comú.

La vida ha fet de la Dolors una persona a voltes dura per bé que és de tracte afable. Que ningú cregui que es una persona manipulable, o una candidata de circumstàncies que per una conjunció d’interessos arriba a l’alcaldia. La Dolors té les idees molt clares, capacitat de diàleg i de convicció. Seria ingenu per part meva, no explicar que aquest viatge no l’ha fet pas sola. Al seu entorn hi ha una colla de lampistes de la transició democràtica (el que jo anomeno una colla de veterans del Vietnam) que han estat prou hàbils per fer confluir gent d’ideologies diverses, alguns enfrontats personalment, en un nou govern. Recordem que a en partits diversos hi ha gent que a Podemos van acabar a garrotades (literals) i que algunes persones molt representatives d’Iniciativa durant dècades van abandonar la formació amb la qual ara pactaran per governar. Per sort, al costat de tanta veterania hi ha un bon grapat de joves i gent de mitjana edat, procedents de les CUP i d’ERC, i també de Badalona en Comú, que poden acabar configurant un còctel interessant, sempre i quan els lampistes es mantinguin al seu lloc i sàpiguen fer encaixar totes les peces amb destresa.

De la Dolors i el nou equip de govern espero que retornin l’esperança a la ciutat, als ciutadans que més ho necessiten, que han superat el llindar del risc d’exclusió per instal·lar-s’hi definitivament. Però també els demano que tinguin una mirada prou àmplia per fer realitat l’anhel de molta gent que ha defensat durant anys que Badalona ha d’ocupar el lloc que li correspon a Catalunya i, en un futur esperem que pròxim, a la nova República Catalana. Per mi la garantia d’aquest joc d’equilibris que és el nou govern és una frase que el 2012 la Dolors va escriure al seu bloc: “Només hi ha una derrota, no seguir lluitant”. Així doncs, fins a la lluita final.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *