?Durant la bombolla, els bancs es van autoenganyar?

Aquesta és l’entrevista que aquest dijous vaig publicar a la contra d’El Punt Avui amb l’economista adrianenc Joaquim Perramon sobre la bombolla immobiliària i la relació economia-mitjans de comunicació.

El perfil: Nascut a Sant Adrià el 1958, fill d’un periodista català il·lustre, doctor en ciències econòmiques, acaba de publicar un llibre que es pot descarregar de franc a la xarxa sobre la relació dels mitjans amb les bombolles financeres.

L’entrevista:

Els economistes no haurien de fer profecies…
Entre altres coses, perquè la teoria econòmica no permet fer-ne. El problema és quan en volen fer. L’economia hauria de servir, però, per avisar dels perills.
Però no ho fa.
Segons la teoria econòmica, una bombolla és una anomalia, un desajust. Aquí la teoria econòmica falla perquè no encén els llums d’alarma per evitar que tot peti.
Alguns economistes la van encertar. Els titllaven de catastrofistes.
Eren els economistes del sentit comú. També ens van avisar alguns periodistes. El 2003, l’OCDE ja advertia que el preu dels habitatges a Espanya estava sobrevalorat. En aquell moment predominaven les veus favorables a la bombolla, no pas a identificar els perills.
Hi havia, doncs, una opinió favorable a inflar la bombolla.
Hi havia interessats a inflar la bombolla; els que hi sortien guanyant, els que se’n beneficiaven.
Els bancs van amagar molts morts a l’armari.
Durant la bombolla els bancs es van autoenganyar. Van començar defensant uns interessos, cosa que pot ser legítima, i després quan llegien els mitjans de comunicació es creien que la realitat era la que ells mateixos havien creat; una realitat que era falsa.
Al llibre (que es pot descarregar a http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/33143/1/bombolles_financeres.pdf), diu que l’origen de les bombolles està en la confusió, però quan el totxo anava bé ningú semblava dubtar de res.
La situació de preus inflats en què vivíem anava contra el sentit comú. Quan es deia que el totxo mai baixaria, que vindria a l’Estat gent de Rússia a comprar cases, quan es construïen més pisos dels que la demanda interna podia consumir, tot això sembrava confusió.
La informació és poder, fins i tot més en economia que en política?
En la informació econòmica, hi ha un biaix a favor de les empreses dels sectors regulats. Aquestes companyies, l’activitat de les quals depèn en bona part de l’administració, estan interessades a crear un cert estat d’opinió.
Mitjans, opinadors, empresaris, massa interessos creuats?
Aquest és el gran problema. Vivim, com diu el conseller Mas-Colell, en la societat de l’acreditació, on els acreditadors en general –analistes, periodistes, empreses de ràting, sindicatures– haurien de ser independents, sense conflictes d’interessos. Aquest és un repte que la societat té pendent.
Realment hi ha premsa independent, o és un miratge?
El problema de la independència està més en les fonts d’informació que en els mitjans.
L’economia té a veure amb la psiquiatria: economistes i polítics hi ha matins que s’aixequen histèrics i posen el món de cap per avall.
Amb la psicologia, moltíssim. Els psicòlegs ens han fet veure que la racionalitat de l’agent econòmic no és com la pintaven, no és una racionalitat econòmica, sinó que és una barreja entre rauxa i seny.
Sempre hi ha qui hi guanya, en tota desgràcia econòmica.
No sempre. Si la desgràcia econòmica és molt gran, hi ha el risc que tothom en surti perjudicat.
Qui són els mercats?
Tothom i ningú. La qüestió és qui hi ha al darrere. No hi hauria d’haver ningú que hi pogués influir excessivament. Avui el risc és que hi hagi una excessiva influència de determinada gent en els mercats.
Persones que dominen el món?
Descarto la hipòtesi d’una conxorxa. Cadascú fa la seva, però hi ha una sèrie d’operacions circulars en el procés que poden desencadenar totes soles un tsunami.
La teoria econòmica ens pot dir ara on s’acaba el túnel?

Difícilment. Estem a la Unió Europea, i aleshores les mesures que li poden anar bé a un país són contraproduents per a l’altre. No hi ha solucions macroeconòmiques però es poden fer moltes coses en l’àmbit de la microeconomia. A petita escala, podem millorar molt. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *