El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Aquesta és l’entrevista que avui dijous 27 de desembre he publicat a la contraportada d’El Punt Avui. Es tracta d’una persona excepcional, el ginecòleg Santiago Dexeus.
Fa encara relativament poc va haver de deixar la clínica que portava el seu nom. Aigua passada?
Ho és. Fa uns dies estàvem reunits en Carles Sans d’El Tricicle, un banquer, en Bigas Luna i jo mateix, i parlàvem d’èxits i fracassos. Bigas i jo manteníem la teoria que un entrebanc ajuda a formar la persona més que no pas l’èxit. De la clínica, me’n van fer fora d’una manera violenta, estant la meva dona greument malalta, però vaig decidir que havia de refer-me i ho vaig fer amb la força de la meva dona, que va morir poc després. Tinc la sort de tenir un fill extraordinari que s’ha posat a treballar al meu costat, fent de gerent de Somdex, i a partir de l’11 de gener treballaré un dia a la setmana a Madrid; ja hem obert a Saragossa i ens està funcionant molt bé. Tenim moltes ganes de treballar. A més, he guanyat el plet que els vaig posar, tot i que suposo que hi recorreran en contra.
La seva aspiració no és jubilar-se.
En absolut. Ara estic llegint La paradoja de la sabiduría, un llibre que demostra que, a un cervell ben estimulat, les pèrdues que es produeixen per l’edat no li són significatives.
Un metge que no escolta no és un veritable metge?
Si no s’escolta un pacient es perd la primera part: el diagnòstic.
L’última edició de La marató de TV3 es va dedicar al càncer. Deu haver tractat moltes dones valentes…
Dones extraordinàries. L’altre dia vaig rebre dues ampolles de cava d’una pacient de la qual feia dos anys que no en sabia res. La volia trucar, perquè el càncer havia estat greu i patia per ella. No sap l’alegria que vaig tenir en rebre el regal amb la nota: “Iupi, un any més!”
Ha de ser molt dur saber que tens a les mans la vida d’una persona i que potser no la podràs curar.
És duríssim i ho he patit en pròpia pell. Durant vint anys la meva dona i jo vam lluitar, bracet a bracet, contra una malaltia que sabíem que tenia un final trist. Ella m’animava perquè anés a veure el futbol, però em sabia greu perquè perdia hores d’estar amb ella.
La mort de la seva dona li ha donat una nova perspectiva de la seva pròpia vida?
Sí, i dues coses: el títol d’una novel·la: El olvido que seremos, al final tothom t’oblida; i la gran debilitat que sempre és el cos humà.
Va ser pioner en la defensa de la píndola anticonceptiva. Què pensa de la posició de l’Església?
No m’interessa. No es pot demanar a un ciutadà que sigui un heroi; i no disposar de mitjans anticonceptius pot esdevenir una actitud heroica. No li pots demanar a una dona que no vol tenir fills que no tingui relacions sexuals. On estem?!
La intolerància és fruit de la ignorància?
Claríssimament. Alguns polítics haurien de passejar-se pel món i veure on estem. Davant d’una crisi, on hi ha famílies que se suïciden, joves que no saben què fer, gent que remena les escombraries…, o tens un cor de ferro o t’has d’adonar que la situació és perillosa. Ens en sortirem, però si els polítics no fan un front comú per superar la crisi podria sorgir un dictador.
A Catalunya, estem en un moment polític històric?
Serà un moment històric quan fem el referèndum i surti el que hagi de sortir. Sols demano que la gent no es deixi enlluernar quan alguns diuen que ho arreglarem tot perquè ens roben. Què entenen per robar? Es pregunten si treballem amb eficàcia i amb eficiència? O què es pot fer per no haver de retallar tant?
Li agradaria viure en una Catalunya independent?
Sóc independent, no independentista.
És l’artífex del primer nen proveta. Se’n sent com un pare?
No. Sóc un obrer de la medicina. El meu objectiu a la vida no és posar-me medalles ni rebre honors; és que el pacient que confia en mi estigui content de la meva feina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!