El bloc d'Andreu Mas

Dues passions: una per la literatura i una altra per l’antic Egipte. Ambdues les tinc des que era petit.

Sens dubte que és màgica, posseeix un misteri innegable. Primer, perquè sota la sorra d’Egipte encara hi ha un 70% de restes per descobrir i, després, perquè ens porta a un món llunyà que captiva i és evocador. És una cultura que va durar tres mil anys, i nosaltres en tenim només dos mil de judeocristiana. La cultura clàssica, que és la que ens inspira, va beure de fonts egípcies. Molts dels clàssics grecs van estudiar els temples egipcis.

No, he volgut introduir-hi un personatge molt pobre, un camperol, sense cap mena d’atractiu però amb un únic do, la perspicàcia. Té el do del déu de la saviesa, el do de raonar. Una arma que és més poderosa que tots els arcs i les espases dels guerrers d’aquella època.

És un antídot perquè creu en els déus tradicionals, però a la novel·la no té capacitat per canviar-ho. Ens explica que més enllà d’una revolució religiosa, en el regnat d’Akhenaton hi va haver una revolució política que va fer servir la religió com a pretext. El faraó volia posar fi als poders fàctics a l’ombra.

Cert, però no per això deixa de ser interessant. Va posar fi a les tradicions polítiques i religioses, i fins i tot va canviar el cànon artístic. Una altra cosa és que el que va fer anés bé al poble, al qual va sotmetre a una fallida econòmica absoluta. Hi ha un cert paral·lelisme entre aquella època i l’actual, perquè es va passar d’una era d’abundància com mai a un període econòmic que els va portar a la ruïna. Van trigar més de vint anys a sortir d’aquella crisi. Hi va haver molts abusos.

Va ser una dona d’estat, de primera magnitud. Va dirigir políticament Egipte durant la darrera etapa del regnat del seu marit, en què el faraó havia caigut en una mena de misticisme i es creia que era déu. El va succeir i va governar Egipte fins a la seva misteriosa mort.

És una civilització que es va perllongar tres mil anys, sempre hi ha coses per explicar. En cada novel·la intento ensenyar un Egipte diferent al lector, perquè prengui consciència que no totes les èpoques són iguals. M’interessa també mostrar les persones. Les meves novel·les solen ser obres de personatges, on ells ens expliquen la seva vida diària. M’agrada molt parlar de la gent normal, explicar com vivien, retratar com era la vida ordinària de totes aquelles famílies, en aquest darrer cas en la XVIII dinastia. Així el lector veu que, en el fons, sempre ens movem per les mateixes coses, les mateixes ambicions. L’home sempre es mou per les mateixes coses: l’amor, les ambicions, les traïcions…

Ja ho crec! És un somni al qual un s’abandona amb gust.

Per això a les meves obres miro de donar aquesta visió més completa de la societat egípcia i em poso en la pell de personatges pobres. La vida era duríssima per a ells. L’esperança de vida d’una dona era de 30 o 35 anys i molt pocs homes arribaven als 40, només els grans dignataris.