Josep Ramoneda insta les forces d’esquerra a reaccionar i convertir-se en l’alternativa al conservadorisme que impera en aquest món global, dominat per la cobdícia i per una certa pèrdua de valors democràtics.
Com valora el moment actual a Espanya i Catalunya?
Hi ha una crisi econòmica que s’ha convertit en una crisi social profunda. Hi ha una amenaça molt clara de fractura a la societat perquè la classe mitjana s’està partint en dues meitats: una que resisteix i l’altra que s’està enfonsant. Les polítiques d’austeritat no fan res més que augmentar aquestes enormes taxes de desigualtat. Aquest problema global d’Europa és doble a Espanya per una crisi institucional profunda, que comença per la corona i va tirant avall. Totes les instàncies institucionals estan en una crisi institucional global, com ho està l’Estat de les autonomies, que ha estat incapaç de resoldre allò per a què va ser creat: resoldre l’encaix de Catalunya i el País Basc –Galícia hi anava una mica de torna– amb Espanya.
Els polítics no troben més receptes per sortir de la crisi que l’austeritat.
Doncs n’hi ha més. Les polítiques d’austeritat portades a l’extrem només s’entenen com una obcecació de les elits i especialment del poder alemany. Aquesta crisi aguditza el desprestigi de la política perquè fa la sensació manifesta que la política és incapaç de representar els interessos de la majoria. Assistim a una transferència massiva dels diners de tots per salvar el sistema financer. En el cas espanyol, el 9,2% del PIB s’ha destinat a ajudar la banca. És una crisi que es resol sense equitat. Una part del sector financer és el causant de la crisi però se li ha exigit una responsabilitat mínima.
Les mobilitzacions massives no estan canviant res.
És veritat, però és millor que passin coses. La societat està molt espantada i els governs han fet servir una estratègia comunicativa de xoc molt peculiar. Abans els governs intentaven dissimular els problemes, ara el discurs és que anem a pitjor i això es fa servir per crear angoixa i paralitzar la gent. Haurien de tenir en compte, però, que el pànic també atura els que tenen algun diner i el poden gastar, cosa que contribueix a la roda de l’enfonsament de l’economia.
Els sindicats tampoc troben
el seu lloc.
el seu lloc.
Els sindicats, com els partits polítics, necessitarien una reforma de dalt a baix. Si fer reformes volgués dir alguna cosa, caldria reformar tots els grups corporatius, no només els sindicats, també les patronals, les agències de qualificació de risc, els superdespatxos d’advocats…
Reclama a l’esquerra que es converteixi en alternativa, però a Espanya, ni hi és ni se l’espera…
Aquest hauria de ser el gran moment de l’esquerra, però ni hi és ni se l’espera. No és un problema estrictament espanyol. És un problema de fons. Des dels anys vuitanta ha estat incapaç de recuperar posicions. L’esquerra ha tingut la temptació de ser molt conservadora, però no té sentit si es deslliga de la idea de progrés. No ha sabut renovar-se ideològicament ni transformar les seves bases, que havien canviat per la seva pròpia acció. Ha de saber connectar amb els sectors socials més innovadors. L’esquerra pagarà la mandra.
I a Catalunya el PSC parla de federalisme, una cosa morta.
Com pots parlar de federalisme si no n’hi ha, a Espanya? És ridícul. Fan una declaració solemne i l’endemà Rubalcaba els desautoritza. Amb qui s’hauran d’entendre? Amb el PP? Fa molts anys que sabem que a Espanya no hi ha federalistes.