Badalona com a repte

Aquests dies em ve al cap una teoria expressada, trobo que magistralment, per Antoni Fogué quan era regidor a Santa Coloma. M’explicava el que va batejar amb el nom de la teoria dels cercles. Deia que a tota ciutat hi ha tres cercles: el primer el formen els actors de la política, de la cultura, l’administració pública… L’integren unes 200 o 300 persones, no pas més, que són les que creuen saber què es cou al municipi on viuen perquè ells són la ciutat, o si més no això és el que pensen. El segon cercle és el de les persones que tenen una relació més o menys sovintejada, més o menys circumstancial, amb els polítics i amb el que passa dins aquesta ciutat petita de buròcrates, periodistes i gent que talla el bacallà. S’hi han d’afegir 1.500 persones més. Entre aquests dos cercles hi ha certa comunicació i els missatges del primer arriben al segon, a vegades distorsionats, i els seus no arriben al primer, que viu mirant-se el melic. Al tercer cercle hi ha la resta dels mortals: consumidors de televisió poc involucrats en la dinàmica de la ciutat on viuen. Potser hi dormen i prou. El repte dels polítics i dels mitjans locals, deia Fogué, és traspassar les capes i comunicar amb aquesta gran massa. El PP ho ha fet en aquestes municipals; la resta de partits, no. L’ha ajudat el discurs i, fonamentalment, l’atenció mediàtica, i no parlo de la de TV3, sinó de la de Telecinco. En els vuitanta, els partits d’esquerres havien assolit molta capil·laritat als barris: les associacions de veïns eren els vivers dels futurs líders, i socialistes i suqueros es manifestaven i contramanifestaven en funció dels interessos del moment. Majoritàriament, els movien interessos polítics, però també n’hi havia molts de relacionats amb la millora dels barris. Per conservar l’autoritat moral, el líder veïnal havia d’exhibir que era capaç d’aconseguir millores per als barris. Dècades després, el moviment veïnal és mort, perquè les noves generacions no connecten amb l’estil ni tenen aspiracions polítiques (aparentment). El teixit associatiu que el podia reemplaçar existeix, però des del consistori no s’han esmerçat recursos suficients per fer-lo créixer, no fos que es revoltés i comencés a qüestionar l’statu quo de la ciutat. No s’han treballat lideratges ni relleu generacional allà on la immigració ha arribat com un tsunami que s’ha endut anys de feina dels serveis socials i de les mateixes entitats. El discurs de la xenofòbia ha germinat com una resposta a la por de perdre allò que va costar tant d’assolir: un cert nivell de vida als barris perifèrics i una feina estable. La culpa no la tenen els immigrants. La tenen la conjuntura i uns polítics que imaginaven una ciutat de desitjos –per citar només una etapa–, mentre la ciutat benestant callava, en bona part per desconeixement. Perquè, mal ens pesi, hi ha dues Badalones que no es parlen; com a molt, es miren de reüll. Els que han perdut tenen l’obligació de redescobrir la ciutat i connectar-hi si no volen estar molts anys a l’oposició.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *