El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

9 de juny de 2011
4 comentaris

Badalona com a repte

Aquests dies em ve al cap una teoria expressada, trobo que magistralment, per Antoni Fogué quan era regidor a Santa Coloma. M’explicava el que va batejar amb el nom de la teoria dels cercles. Deia que a tota ciutat hi ha tres cercles: el primer el formen els actors de la política, de la cultura, l’administració pública… L’integren unes 200 o 300 persones, no pas més, que són les que creuen saber què es cou al municipi on viuen perquè ells són la ciutat, o si més no això és el que pensen. El segon cercle és el de les persones que tenen una relació més o menys sovintejada, més o menys circumstancial, amb els polítics i amb el que passa dins aquesta ciutat petita de buròcrates, periodistes i gent que talla el bacallà. S’hi han d’afegir 1.500 persones més. Entre aquests dos cercles hi ha certa comunicació i els missatges del primer arriben al segon, a vegades distorsionats, i els seus no arriben al primer, que viu mirant-se el melic. Al tercer cercle hi ha la resta dels mortals: consumidors de televisió poc involucrats en la dinàmica de la ciutat on viuen. Potser hi dormen i prou. El repte dels polítics i dels mitjans locals, deia Fogué, és traspassar les capes i comunicar amb aquesta gran massa. El PP ho ha fet en aquestes municipals; la resta de partits, no. L’ha ajudat el discurs i, fonamentalment, l’atenció mediàtica, i no parlo de la de TV3, sinó de la de Telecinco. En els vuitanta, els partits d’esquerres havien assolit molta capil·laritat als barris: les associacions de veïns eren els vivers dels futurs líders, i socialistes i suqueros es manifestaven i contramanifestaven en funció dels interessos del moment. Majoritàriament, els movien interessos polítics, però també n’hi havia molts de relacionats amb la millora dels barris. Per conservar l’autoritat moral, el líder veïnal havia d’exhibir que era capaç d’aconseguir millores per als barris. Dècades després, el moviment veïnal és mort, perquè les noves generacions no connecten amb l’estil ni tenen aspiracions polítiques (aparentment). El teixit associatiu que el podia reemplaçar existeix, però des del consistori no s’han esmerçat recursos suficients per fer-lo créixer, no fos que es revoltés i comencés a qüestionar l’statu quo de la ciutat. No s’han treballat lideratges ni relleu generacional allà on la immigració ha arribat com un tsunami que s’ha endut anys de feina dels serveis socials i de les mateixes entitats. El discurs de la xenofòbia ha germinat com una resposta a la por de perdre allò que va costar tant d’assolir: un cert nivell de vida als barris perifèrics i una feina estable. La culpa no la tenen els immigrants. La tenen la conjuntura i uns polítics que imaginaven una ciutat de desitjos –per citar només una etapa–, mentre la ciutat benestant callava, en bona part per desconeixement. Perquè, mal ens pesi, hi ha dues Badalones que no es parlen; com a molt, es miren de reüll. Els que han perdut tenen l’obligació de redescobrir la ciutat i connectar-hi si no volen estar molts anys a l’oposició.

  1. Espero i desitjo pel bé de Badalona que el PP governi molt bé.

    Espero i desitjo per Badalona que els partits que no governaran facin una molt bona oposició i no s’apunyalin entre ells.

    Badalona lo primer, i qui tingui por que l’Albiol ho faci bé, poc badalonisme te a dintre seu.

    Cordialment.

  2. Andreu, felicitats per l’article.

    Tinc pendent veure la segona i tercera part de l’entrevista a Garcia Albiol, però també et felicito.

    Compateixo totalment l’opinió que expresses en aquest article, una critica constructiva a la classe política i societat civil de Badalona.

    O construïm de nou, sense caure en el victimisme o d’aquí no ens ensortirem. Les crides a la desesperada que ha fet algun dels alcaldables a twitter o a blogs no ajuden. Bé, potser han de passar dol.

    Cal una aposta decidia de ciutat, uns polítics desenvolupant de líders socials que mostrin el seu convenciment amb les entitats i el teixit associatiu de la ciutat sense por.

    “…De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!