El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. En ell analitzo com els partits polítics catalans han caigut en el parany que voluntàriament o involuntàriament els ha parat el PP de Badalona, i alerto que el discurs conservador connecta amb una situació que és real a Badalona: el descontent d’una part de la societat badalonina que lluita pel mateix espai de pobresa amb els nouvinguts.

Li ha sortit de franc. Potser no ho tenia preparat. Potser sí. Potser
és veritat que tenia llestos per repartir 25.000 pamflets o potser
només en va fer imprimir 2.000 i esperava, en una jugada
d’intel·ligència i d’estratègia política, que passés allò que ha passat:
que tothom piqués l’ham romanès i els partits i els mitjans li fessin
la campanya gratuïtament, sobretot per televisió, que és el mitjà que
més consumeixen els votants reals i els potencials del PP de Badalona.
Sigui com vulgui, el cert és que, sense despentinar-se, el president del
grup municipal del PP s’ha tornat a situar en la primera línia de
l’atenció mediàtica, consumint minuts i més minuts en la franja de prime
time. Entrar en el joc del Partit Popular és molt perillós i pot
tenir un efecte
bumerang. El conservador, es vulgui o no sentir-lo, trena un
discurs ple de fal·làcies que se sosté, però, sobre un fet real: als
barris de la perifèria badalonina hi ha un creixent malestar contra el
col·lectiu dels gitanos romanesos, als quals s’atribueix un augment dels
furts, de la mendicitat organitzada amb finalitats delictives i de fer
retrocedir enrere en el temps, a l’època de les fogueres al carrer i de
la brutícia incontrolada, zones com Sant Roc. Només cal fer un volt per
aquella part de Badalona, parlar amb els veïns i prendre’n la
temperatura per saber quin pa s’hi dóna. El discurs bonista no
pot negar la realitat: hi ha problemes de convivència provocats no per
una ètnia en concret, però sí per certes actituds de grups fàcilment
catalogables. La prova és que l’Ajuntament de Badalona i els cossos
policials han actuat per eradicar els pisos pastera i els comportaments
delictius, aconseguint fins i tot alguna resolució judicial que impedeix
a uns majors d’edat que delinquien a Badalona poder tornar a la ciutat.

El
discurs dels populars és xenòfob, però no absurd. Atacant-lo, les
altres forces polítiques el reforcen, perquè acaba sent percebut, a ulls
de més ciutadans dels que ens pensem, com una víctima del sistema, a
qui es persegueix per parlar clar. Perquè es pot no estar gens d’acord
amb el que diu però se li ha de reconèixer que té la virtut de tota
demagògia ben feta: un missatge clar, curt, de subjecte verb i predicat,
que no necessita articular-se gaire i que es consumeix fàcilment. Ja el
poden anar portant a la fiscalia, que la feina ja l’ha feta. El PP
espanyol i català renyen Xavier García Albiol i demanen perdó, però no
rectifiquen. Entre altres coses no ho poden fer perquè l’estratègia dels
populars a tot l’Estat està sent la de moure’s entre dues aigües en tot
el referent a la qüestió de la immigració, de manera que cobreixen el
flanc de l’extrema dreta i eviten una fuga de vots cap a partits
racistes, com la xenòfoba Plataforma per Catalunya, perquè ocupen tot
l’espectre electoral.

Xavier García Albiol no pot ser rebatut
només amb paraules, ha de ser-ho amb fets. Per arribar a les persones
que es poden veure temptades pel discurs de la xenofòbia cal deixar el
PP sense arguments, demostrant que allò que diu no és cert. Es necessita
més seguretat ciutadana, aplicar mesures per millorar la situació
econòmica de les persones que competeixen dins de la mateixa franja de
pobresa, invertir més en serveis socials que afavoreixin tant els
autòctons com els nouvinguts i un llarg etcètera que exigeix uns
recursos de què, per si mateix, el consistori badaloní no disposa. La
resta? Material per al consum intern que tranquil·litza la pròpia
consciència. Esquinçar-se les vestidures, denunciar el PP, deixar-lo com
un drap brut, no soluciona els problemes de fons que donen caliu a les
paraules del PP a Badalona i a Plataforma per Catalunya, que fa temps
que fa volts per la ciutat per mirar d’esgarrapar alguna cosa. Discreció
i feina als barris, això és el que ens convé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!