El mirador del poble

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt. L’article tracta sobre la polèmica desfermada entre l’Ajuntament i els caramellaires per la voluntat municipal de restringir l’accés al balcó municipal.
Sobre aquest tema també en parlen en Jaume Lleal al seu bloc i en Jordi Ballesteros a Hospitabulis.

Tenim els caramellaires, i sembla que no són els únics, indignats amb l’Ajuntament. Els cantaires estan enrabiats perquè el consistori –diuen que de la nit al dia– ha decidit que el balcó de la casa de la vila només es pot fer servir per a actes solemnes com el pregó de les Festes de Maig i les victòries de la Penya. No entraré a discutir la pretesa solemnitat de les celebracions esportives, només matisar que suposo que la mateixa consideració tindran les possibles victòries d’altres clubs esportius, ja siguin d’esports majoritaris com minoritaris, i recordar que la darrera celebració multitudinària de la Penya, si la memòria no em traeix més del compte, es va fer a la plaça de Josep Tarradellas.

Sigui com vulgui, és innegable que hi ha un canvi de posició respecte al que s’havia fet durant l’època de Maite Arqué. La voluntat de l’alcaldessa de trencar amb aquella època menys simpàtica de Joan Blanch es va transformar en un autèntic esclat de participació ciutadana, que en alguns moments va adquirir caire de festival. Tothom estava convidat a formar part de la casa del poble i a abocar-se al balcó. És sensat posar portes a la desmesura, però la sensatesa no està renyida amb l’educació i amb l’estimació –o sigui, amb la mà esquerra– que demana negar els drets adquirits i atorgats pel mateix Ajuntament. Posar en el mateix sarró les entitats de cultura popular i tradicional i el Rei Carnestoltes és confondre la república amb la monarquia.

Si el balcó municipal s’ha de preservar per a les ocasions històriques, que és el que s’ha de fer, aleshores potser cal trobar una alternativa per a les manifestacions de caire cultural que es volen expressar a la plaça de la Vila i que perden rellevància si es fan a peu dret. En temps de la dictadura, a redós de l’edifici consistorial se situava un petit entarimat de fusta, ben treballat, on es cantaven les caramelles. Potser és moment de recuperar una estructura desmuntable d’aquelles característiques, amb baranes, guarnir-lo amb els domassos vermells que es reserven per a les ocasions especials i plantar-lo enmig de la plaça quan convingui perquè les entitats puguin tenir un espai on expressar-se i sentir-se protagonistes.

Els fets són els que són, a vegades, en funció de les maneres que els acompanyen. Fa pocs dies, el diari reflectia un altre enfrontament, aquest amb les puntaires, perquè la comissió del nomenclàtor va decidir canviar el nom de plaça de les Puntaires pel de Can Parera. A banda de la contradicció evident que hi ha entre defensar un nom rellevant per a l’illa Central i negar-li el popular de Can Fradera i aplicar el criteri just a l’inrevés a l’espai de tocar del Mercat Maignon, es palesa de nou una manca de sensibilitat envers les entitats de la ciutat. Finalment, l’Ajuntament ha rectificat i ha deixat contentes les puntaires, però el mal ja està fet.

Fugir de l’empremta del bonisme d’Arqué no es pot fer de manera rude, i més en una ciutat com Badalona, que sovint es comporta com un nen amb un problema afectiu profund. Més encara, l’actual govern municipal ha de ser efectiu i resolutiu, però ha de voler reivindicar l’esperit d’una gestió més transparent i més dialogada amb les persones i les entitats de la ciutat que es preocupen per l’esdevenir del municipi. Dialogar no vol dir necessàriament pactar, ni supeditar totes les decisions a un consens que majoritàriament és impossible d’assolir, però sí que significa escoltar i tenir la capacitat de convèncer els altres amb arguments i oferir-los alternatives que els satisfacin, ni que sigui mínimament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *