Tintín en francoprovençal, de la mà de la Castafiore
Deu fer un parell de mesos que ha sortit a la llum un dels àlbums de Tintín en francoprovençal, concretament Lé bèrloqué de la Castafiore (Les bijoux de la Castafiore, en català Les joies de la Castafiore). Malgrat que el text de la contraportada explicita que es tracta d’una traducció al francoprovençal (o “arpitan”, a partir d’Arpes, nom dels Alps en aquesta llengua), “une des trois langues gallo-romanes avec la langue d’oc et la langue d’oïl”, els crèdits de la portadella indiquen que és una edició en “Dauphinois du canton de La Mure d’Isère”, dins els Alps francesos, a prop de Grenoble. La referència dilueix, al meu entendre, la bona notícia d’aquesta novetat editorial i l’emmarca ben explícitament en l’àmbit dels patois dins el mapa lingüístic de França. És més, a la contraportada s’insisteix, innecessàriament, en l’ús del terme lingüístic (despectiu) patois, per designar no tant una llengua romànica viva i actual, sinó més aviat una llengua “d’un monde rural alpin” i “d’antan”, tenint en compte que “cette traduction s’est inspirée de documents écrits autour de 1900 et de travaux existants sur ces patois”. Tot plegat sembla obeir més a una iniciativa nostàlgica, que no pas a una ferma voluntat de reivindicació sociocultural d’aquesta varietat francoprovençal…
Convé recordar que el francoprovençal (o arpità) es parla a tres estats europeus al vessant occidental dels Alps: a més de França, també és parlat a la Vall d’Aosta (Vâl d’Aoûta, en farncoprovençal) i al sector alpí del Piemont (Itàlia); i a la Suïssa francòfona, sobretot al municipi d’Évolène.
Però anem a l’edició, publicada per Casterman (2012), amb ISBN 978-2-203-06078-4 i amb un tiratge de 3.000 exemplars numerats (recordo que de l’edició en alguerès de Tintín al país de l’or negre se’n van fer 4.000 exemplars, publicats per Juventut el 1995). Es tracta d’una iniciativa promoguda de fa anys a partir de subscripcions (jo m’hi vaig subscriure), amb el suport institucional de la Communauté de Communes de la Matheysine, nom que també rep la comarca de La Mure, dins el Departament d’Isère. L’edició i la traducció són a cura de Jérémie Polychronis, amb la col·laboració de Jacqueline Duc i Gérard Guillot; i amb distribució i administració de les subscripcions des de la Librairie du Breuil “La Gribouille” de La Mure.
Lé bèrloqué de la Castafiore (2012)
Més enllà de les 62 pàgines de rigor de l’àlbum d’Hergé, amb els textos en francoprovençal, el llibre inclou un apèndix amb la “Transcription des patois du Canton de La Mure d’Isère”, adreçat preferentment a un públic autòcton, amb referències a la pronúncia de les vocals, dels diftongs i d’algunes consonants, amb remarques sobre l’accent tònic i sobre les variants geolingüístiques del francoprovençal dels Alps francesos (tot plegat mitja pàgina); i amb un glossari de lèxic emprat amb la correspondència al francès (gairebé sis pàgines). I amb una darrera referència de remissió al llibre Les patois du pays de La Mure de Jacqueline Duc (Grenoble, 1991). Per tant, parteix d’una proposta de codificació lingüística ad hoc que s’allunya del projecte d’estandardització del lingüista Domique Stich, caracteritzat per una perspectiva global o supradialectal.
El llibre comença amb la passejada de Tintín i el capità Haddock pels boscos de l’entorn del castell de Molinsart, que diu: “Ah! Lou prïntan!… Lou bravo mai de mai!… La canpanyi… din tou lou fraitsâ dou renouvè!…” (p. 1); i acaba amb la relliscada del mateix capità per les escales del vestíbul acabades d’arranjar, amb el lloro de la Castafiore que diu: “L’èi finyi, milé banaté!“. I amb els Dupond batejats en francoprovençal com a Dechon i Detson.
Felicitats per la iniciativa, que no ha estat precisament un camí planer, havent hagut de gruar amb els rigorosos sedassos de Casterman i dels hereus d’Hergé…
Comentari de l’autor afegit el 5 d’octubre de 2014:
Arran de la lectura de l’article de Manuel Meune (Université de Montréal) “De la Guerre froide à la guerre des langues : Tintin au pays de la traduction. Les adaptations régionales dans l’espace francophone” (dins Viviane Alary i Benoït Mitaine [ed.], Lignes de front : bande dessinée et totalitarisme. Chêne-Bourg, Georg éditeur, 2011), descobreixo que hi ha altres traduccions de Tintín al francoprovençal anteriors a Lé bèrloqué de la Castafiore (2012): Lé pèguelyon de la Castafiore (2006), en “francoprovençal bressan”, variant de Bresse, a cura Manuel Meune i Josine Meune;
Lé pèguelyon de la Castafiore (2006)
L’Afére Tournesol (2007), de Joseph Comba, en “gruérien” (o “gruvèrin”), dialecte francoprovençal parlat al cantó de Fribourg, a Suïssa; i la traducció en estàndard “arpitan” (francoprovençal), de Dominique Stich, L’Afére Pecârd (2007). L’article de M. Meune és molt recomanable.
Amb la lectura de l’article de Manuel Meune (Université de Montréal) “De la Guerre froide à la guerre des langues : Tintin au pays de la traduction. Les adaptations régionales dans l’espace francophone” (dins Viviane Alary i Benoït Mitaine (ed.), Lignes de front : bande dessinée et totalitarisme. Chêne-Bourg, Georg éditeur, 2011), descobreixo que hi ha altres traduccions de Tintín al francoprovençal anteriors a Lé bèrloqué de la Castafiore (2012): Lé Pèguelyon de la Castafiore (2006), en “bressan”, variant de Bresse, a cura Manuel Meune i Josine Meune; L’Afére Tournesol (2007), de Joseph Comba, en “gruérien” o “gruvèrin”, dialecte francoprovençal parlat al cantó de Fribourg, a Suïssa; i la traducció en estàndard “arpitan” (francoprovençal), de Dominique Stich, L’Afére Pecârd (2007).
Amb la lectura de l’article de Manuel Meune (Université de Montréal) “De la Guerre froide à la guerre des langues : Tintin au pays de la traduction. Les adaptations régionales dans l’espace francophone” (dins Viviane Alary i Benoït Mitaine (ed.), Lignes de front : bande dessinée et totalitarisme. Chêne-Bourg, Georg éditeur, 2011), descobreixo que hi ha altres traduccions de Tintín al francoprovençal anteriors a Lé bèrloqué de la Castafiore (2012): Lé Pèguelyon de la Castafiore (2006), en “bressan”, variant de Bresse, a cura Manuel Meune i Josine Meune; L’Afére Tournesol (2007), de Joseph Comba, en “gruérien” o “gruvèrin”, dialecte francoprovençal parlat al cantó de Fribourg, a Suïssa; i la traducció en estàndard “arpitan” (francoprovençal), de Dominique Stich, L’Afére Pecârd (2007).