Vitalitat vegetal i dialectal a l’ALDC

Fa pocs mesos que va sortir el volum V de de l’Atles lingüístic del domini català, un projecte lexicogràfic dirigit pels filòlegs Joan Veny i Lídia Pons i editat per l’Institut d’Estudis Catalans. Són 436 pàgines, de grans dimensions, dedicades a cartografiar, amb transcripció fonètica, els mots i conceptes relatius a les “Indústries relacionades amb l’agricultura” i “Els vegetals”, que complementen el lèxic dedicat a “El camp i els cultius” del quart volum (2008). El nou volum inclou un total de 315 mapes, 126 dels quals dedicats a les indústries agrícoles, des del cep fins al suro; i 189 als vegetals, des del roser fins als pinyons. De fet, amb aquest cinquè volum, ja podem consultar 1.254 mapes, a partir de les enquestes a 190 localitats seleccionades dels territoris de parla catalana, des de Salses a Guardamar, des de Fraga a Maó i a Alguer.

La llengua catalana disposa d’obres lexicogràfiques magnes, i l’Atles (conegut per les sigles ALDC) és una obra de referència per a estudiosos, i no exagero si l’ubiquem al costat d’altres sigles ben reconegudes: el DCVB i el DECLC. Potser ja és l’hora de situar els dialectòlegs Joan Veny i Lídia Pons al costat dels autors del Diccionari català-valencià-balear, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Joan Coromines.

Una obra així és arriscada, perquè és una disecció de la vitalitat dialectal d’una llengua (i d’una cultura) en un període determinat, potser amb mots i solucions fugisseres, que es van esmunyint amb el pas del temps (entenent l’esmunyida com a eufemisme de desús). La vitalitat dels mots de l’Atles depèn de la pervivència d’una economia determinada, i en el cas d’aquest cinquè volum de les indústries relacionades amb l’agricultura. Hi descobrireu la indústria del vi, de l’oli, del lli, del carbó, de la farina, dels empelts d’arbres fruiters, de la fruita assecada als canyissos. I si escorcollem en la indústria del pa, l’Atles recull els mapes del pa rodó o redó (un rodó de mig, recordeu?), les classes de pans (llonguets, panets, coques, fogasses, barres i barrots, llarguts, pa de pagès…), la llesca de pa, la crosta, la molla (i les molles), l’ull del pa, els rosegons; pa tou, pa sec i pa florit…

Pel que fa al vegetals, tres quarts del mateix: reconèixer els conceptes cartografiats exigeix conviure-hi o haver-hi conviscut, o que ens els facin identificar. No és el mateix la figaflor, primerenca, més grossa i més flonja —no siguis (una) figaflor, oi?— que la figa d’agost i setembre, més dolces i més menudes; amb el benentès que hi ha figueres que duen figaflors (figues de la primera flor) i figues pròpiament dites, tardanes (figa de la segona flor), i figueres que només porten figues. I si pensem en la morfologia de l’ametlla (o ametla), fruit de l’ametller (o ametler), caldrà distingir-ne l’ametlló (ametlla tendra), la clovella de l’ametlla, la closca de l’ametlla, el bessó de l’ametlla i la pell del bessó de l’ametlla. I per variació fonètica i morfològica, consulteu els mapes de la pastanaga, la carxofa o l’albergínia, i n’omplireu un cove!

En defenitiva, l’Atles reflecteix un món d’una riquesa onomasiològica que impressiona.

(Article publicat a El Punt Avui el 05/08/2011, amb títol “Vitalitat vegetal i dialectal“.)

(Foto: canyís amb diverses varietats de raïm a l’Alguer.) 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *