Des del turó d'en Baldiri
El bloc de l'Andreu Bosch i Rodoreda
Les Arenes movedisses de Barcelona i altres estereotips
Tret de sortida del complex Arenas de Barcelona. I ho ha fet amb mal peu lingüístic, que també és un dels aspectes de la nostra quotidianitat sociocultural, del nostre ecosistema, per variar. Costa d’entendre (per qui no estigui curat d’espant) que en els temps que corren l’empresa que dirigeix l’explotació d’aquest “espai avantguardista que integra comerç, oci i cultura i que ha sabut conjugar passat i present per retornar-li a la Ciutat Comtal un dels seus edificis més emblemàtics” (cito del seu web), no hagi dedicat una ínfima dotació d’un pressupost milionari al tractament de la informació i dels usos lingüístics. Novament, quan es tracta del català, tant se val escriure com un ignorant, amb desdeny, no ve d’aquí… Les relliscades en matèria de correcció lingüística no se les haurien permès en castellà. Amb tot, el fet també evidencia que el grau de domini (escrit) del català continua socialment per sota del del castellà.
Anem al terreny, però, de les Arenes movedisses. Com que d’una antiga plaça de toros (o de braus, com vulgueu) es tracta, amb rètol històric en castellà Las Arenas, com qualsevol rètol de l’època, doncs diguem-ne (del complex lúdic i comercial) Arenas de Barcelona. En català, de les dues places de toros de Barcelona, una és la Monumental i l’altra les Arenes, amb fonètica ben catalana i amb bona ortografia. És com si ara tornessim al Montjuich o a Las Ramblas de Barcelona de l’època de Franco.
A més, en tot aquest debat, hi ha hagut veus públiques una mica potineres que valoren l’ús dels mots d’acord amb paràmetres de distància i llunyania del castellà. En català, a la platja hi trobem arena o sorra (Diccionari de l’IEC dixit), en funció de la zona geogràfica del parlant. Més enllà de l’ús central (i barceloní) de sorra, la solució més usada dins el domini lingüístic és arena: en català nord-occidental i en valencià (amb la e tancada), en català balear (majoritàriament amb vocal neutra tònica) i també en alguerès! En català central, malgrat el nostre sorra, direm, amb e oberta, les arenes movedisses de les pel·lícules d’en Tarzan, o les arenes dels circs i amfiteatres romans… Per tant, apel·lant a la llengua genuïna, no feu escarafalls d’arena, mot que també porta barretina (etimològica) catalana, del llatí ARENA (amb e llarga, sigui dit de passada), la primera documentació del qual és del segle XIII (de la mà de Ramon Llull, ens diu Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). De fet, sorra és un mot relativament innovador per a referir-se a l’arena.
I per això, les costes dels territoris de parla catalana estan plenes de topònims amb el mot arena (o amb derivats d’aquest mot), més enllà que les criatures juguin a la sorra o a l’arena de la platja… Ara em ve al cap s’Arenal, a Palma, on hi ha la Porciúncula, seu d’emblemàtics cursos universitaris d’estiu! O la platja de s’Arenella, a Cadaqués… I topònims a l’interior, on també hi ha arenes: Riudarenes, a la Selva; el pla d’Arenes, a les Guilleries; o el santuari i la riera de les Arenes, a Sant Llorenç del Munt. Pels curiosos, feu un cop d’ull a l’Onomasticon Cataloniae de Coromines i xalareu…
I com arenal, tenim també en la toponímia areny (i arenys), amb el mateix valor i amb la mateixa base etimològica, i no només als llocs de costa, també a l’interior, més enllà d’Arenys de Munt i Arenys de Mar…
Visquen les Arenes, també de Barcelona!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I no em refereixo als seguidors de l’Espanyol, sinó als que fan servir el castellà en comptes del català. Us heu fixat que la torre Agbar si tingués un nom català seria “Aigbar”. Mireu com la major part dels catalanoparlants de Barcelona pronuncien Pedralbes, Balmes…, veureu que ho fan a la castellana. I, als de “poble”, ens sona malament que parlant en català es canviï de fonètica en paraules catalanes.