Des del turó d'en Baldiri

Diu la tornada de la cançó «La verema», de l’alguerès Pasqual Gallo:

“I raïm blanc, i raïm negre,

les minyonetes al dia de la verema

canten tallant, passen lo dia

triant i menjant d’aquesta badia.”

L’Alguer, una ciutat de parla catalana des de mitjan segle XIV, al nord-oest de l’illa de Sardenya, ha mantingut una riquesa de noms de varietats de raïm. De fet, al llibre Els noms de la fruita a l’Alguer (Barcelona, 1999) vaig registrar una quarentena de noms diferents a cavall dels segles XVII i XIX, majoritàriament noms catalans, a partir de documents escrits en català: els Registres de danys (1683-1829) i els Registres d’estimes de fruita (1783-1829) de la Barracelleria (un cos civil constituït a Sardenya de custòdia i vigilància dels conreus). Els primers «Capítols i pactes que han de guardar i observar lo capità de barrancel·los d’esta ciutat d’Alguer» daten de 1686, segons els quals «dit capità i barrancel·los sien tinguts i obligats a guardar les vinyes, jardins, horts i olivars i tot lo que serà en aquells, com són arbres, fruita, ceps, palons [‘aspres’], raïms, canyes, vi, arreus de vinya, portes, gallines i tot lo que serà en dites vinyes».

Moltes d’aquestes varietats encara avui es conreen a l’Alguer i a Sardenya per a l’elaboració dels vins sards de donominació d’origen controlada (DOC). Dins el ventall de noms genèrics, a més del contrast habitual entre raïm blanc i raïm negre, trobem raïm de tall, nom que designa les diverses varietats de raïm de taula, les que maduren després del període tradicional de la verema, a la tardor, o que, conservades, eren destinades al consum durant l’hivern (raïm de penjar), entre les quals botó de gall (colló de gall, en altres contrades catalanes), grumer, latzarí, retallat, ungla de milà, etc. Per contra, el raïm de verema (o simplement veremes), sinònim de raïm comú, remet a les varietats de raïm que eren destinades a l’elaboració de vi, entre les quals el palop i el giró. Altres varietats més preuades per a la producció vinícola eren, per exemple, la malvasia, la mònica, el moscatell, el pansal i el trobat.

Molts d’aquests noms són d’origen català, ja documentats el 1683, com giró, gra d’oliva, moscatell, palop, pansal, torbat —i també la variant trobat—. Entre la fi del XVII i el primer terç del XIX documento altres noms catalans o genuïnament algueresos: l’almadrà (1684) —avui, esmadrà—, maimó (1694), malvasia (1697), monestrell (1804) —avui muristel·lu, com en sard—, moscatell blanc i moscatell negre (1743), moscatelló (1702), raïm de Jerusalem (1795), raïm de penjar (1684), raïm de Sant Joan (1700), ungla de milà (1802) i violós (1706). De tota manera, les malvasies de l’Alguer ja són citades en un document de 1541 que ressenya la visita de Carles I, on llegim que a la ciutat hi havia «moltes bótes de vi vermell i de malvasies» i «moltes tavernes de vins blancs i negres». Potser per això la malvasia apareix el 1763 com a topònim local en un registre de vinyes de l’Alguer, concretament «la vinya d’Antoni Maria Tadda dita de la Malvasia (…) en lo camí de l’Escaleta».

Els noms de la viticultura a l’Alguer

Encara avui les panses acostumen a ser esteses al sol en canyissos, un «teixit fet amb canya, fenoll salvatge, buda [‘boga’], a damunt del qual se posa la figa per carigar [‘assecar’] o lo raïm per pansir», ens diu el Diccionari català de l’Alguer de Josep Sanna. A Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya (Barcelona, 1996) vaig recollir que el canyís també serveix per a la prunalda (‘pruna seca’): «Aqueixa prunalda la feven a la lleixiu: quan la lleixiu estava per bullir, se hi posava a dintre lo cove amb aqueixa prunalda, una entrada i una eixida, i lego s’esteneva als canyissos». I així ho he pogut documentar al llarg del XVIII: «23 canyissos de raïm per fer vi blanc, això és, tres de pansascaló, quatre de pansal i lo resto de trobat», «un canyís de prunalda de la vinya» i «tres canyissos de panses i dos
de càrigues» (càriga és ‘figa seca’).

En alguerès, del carràs o penjoll sencer de raïm en diuen budroni (pronunciat burroni), un nom d’origen sard. En els Registres de danys (1683-1829) —on s’anotaven els danys o furts als ceps comptant per gotims—, sempre trobo aquesta denominació:  «dany de 70 budronis de raïm de tall i nou penjolls de raïm comú que li han robat de dins la casa de dita vinya», «seixanta-sinc budronis de raïm que li han arrobat de la sua vinya», «setanta-sis budronis de palop i giró»… En els Capítols de la Barracelleria de 1729 apareix el mot budronis «entenent-se que los budronis del raïm, així lo gran com lo petit, se pagaran a callarès lo u». També hi trobem el mot escalutja des de 1802, un nom d’origen sasserès i gal·lurès (parlars del nord de Sardenya), referit al bagot o singló, és a dir, al raïm que resta al cep després de la verema, d’on deriva el verb escalutjar, en català singlonar (o, dialectalment, xinglonar). A vegades, però, trobem la quantificació dels danys per portadores i per barris (equival a ‘dues portadores’); i ocasionalment en taulars (‘taulats’) i en moles (‘una bona quantitat’).

Pel que fa als contenidors o mesures de capacitat del vi entre els segles XVII i XVIII, els Registres de danys recullen bóta de vi, carretell de vi, mesina de vi (una mena de barril, estret i allargat, que s’usava per portar el most de la vinya a la taverna, equivalent a 25 l), tina i tinell petit. És interessant la lliçó «una gurguta plena de vi que era tres pintas» (1767), on gurguta és ‘carabassa de vi’ i pinta una mesura de vi d’1/4 de litre.

Aquests documents també quantificaven els danys infligits als ceps: «rabassons tallats després podada la vinya i sarment»,«dany d’onze feixos de rabassons i sarment en la vinya» (1699) i «un barri (‘una càrrega’) de sarment i un altre de rabassons pres de sa vinya» (1768). I també les brocades i els empelts malmesos pel bestiar: «tenen estimat en la vinya d’Antoni Quessa dos empelts en quaranta sous, un cep en cinc sous i dos-centes vint-i-cinc brocades a mortu a vuitina la una fet de vaques» (1699), «dany de tres lliures en fondos tallats, colls de fondos tallats i espampolats» (1748) i «dany de setze ceps arrancats, denou braços esguerrats, nou brocades esqueixades» (1754).

Dels vins algueresos del XIX a l’actualitat

Al segle XIX, gaudien de renom a Itàlia els vins Canonao, Malvasia, Madras, Monaco, Moscato i Torbato «delle tenute del Barone Guillot in Alghero», sempre amb l’epígraf «Ottimo vino liquoroso di lusso». Avui a l’Alguer trobem els vins de Sella & Mosca, els de la cooperativa de Santa Maria la Palma i els de l’Azienda Agricola Antonella Ledà d’Ittiri.

Tenute Sella & Mosca (www.sellaemosca.com), fundada el 1899 per Vittorio i Erminio Sella i Edgardo Mosca, disposen de 650 hectàrees, amb enoteca i museu inclosos, i a tocar de la necròpolis d’Anghelu Ruju (topònim que ha estat utilitzat per al vi generós Anghelu Ruju, «vino liquoroso rosso», de raïm cannonau). Aquesta empresa de renom internacional produeix vins per a tot Sardenya i Itàlia, amb mercat d’exportació a la Gran Bretanya, Suïssa, Alemanya i els Estats Units. Són molt característics els vins blancs a base de trobat o malvasia del Rosselló (DOC Alghero): Terre Bianche i Torbato (també el Brut di Torbato, «vino spumante» amb mètode «cuve close»). I també té molt de renom La Cala (anys enrere, Cala Viola), un vermentino de Sardenya. Entre els negres, convé destacar Cannonau di Sardegna; i el Tanca Farrà (topònim local d’origen català), cupatge de cannonau i carbernet sauvignon.

Al portal web de la Cantina Santa Maria la Palma (www.santamarialapalma.it), cooperativa fundada el 1959 (avui amb 700 hectàrees de vinya i amb 326 associats), es llegeix «Nessun Conte. Solo contadini» («Cap comte. Només pagesos») i «Niente alberi genealogici. Solo ottimi ceppi» («Cap arbre genealògic. Només ceps òptims»), en clara al·lusió al vernís nobiliari i a la història de Sella & Mosca (i també als antics vins del baró Guillot): «No hi ha comtes, barons ni marquesos, a Santa Maria la Palma. Hi ha moltes famílies de viticultors i de pagesos. Fa cinquanta anys se’ls va concedir terres ermes, a l’Alguer. No tenien riqueses de família. Sinó bons braços, esquenes dretes, passió, valors. Junts han aconseguit fer créixer i consolidar els ceps (…). La noblesa rau en el treball, i en els seus fruits. Per això la nostra noblesa és en el vi». Els seus vins són podruïts amb les varietats autòctones vermentino, cannonau, cagnulari (canyolari, també boval), mònica, i les foranes cabernet sauvignon, chardonnay i sauvignon. Destaquen, amb noms catalans, Cabiròl (que reprèn un topònim local), cupatge de cagnulari i cabernet sauvignon; Valmell, un cannonau (també se n’elabora Le Bombarde, que reprèn el topònim local de la platja de les Bombardes); Monica di Sardegna, 100% mònica, un dels raïms més antics a Sardenya (de fet, monestrell, també anomenat en italià monica di Spagna), que ja embotellava el baró Guillot al segle XIX amb el nom Monaco (també se’n produeix com a DOC Monaco di Cagliari); i Cagnulari.

I finalment l’Azienda Agricola Antonella Ledà d’Ittiri (www.margallo.it) elabora quatre vins amb noms catalans: el Margalló, cupatge de merlot, sangiovese i cabernet franc; el Gínjol (nom que remet al gínjol, que en alguerès no es refereix al fruit del ginjoler sinó al fruit o dàtil del margalló), merlot i cabernet franc; el Vi Marí, vermentino de Sardenya (que cal no confondre amb el Vermentino di Gallura DOCG del nord de l’illa); i el Cigala, a base de canyolari.

Al marge d’aquests tres productors de l’Alguer, cal destacar a Sardenya la continuïtat de la varietat giró, d’origen català (que he documentat a l’Alguer des de 1683): s’ha mantingut a Sardenya, especialment a Cagliari (Càller), també anomenat zirone di Spagna (de fet, els sards utilitzen l’apel.latiu di Spagna per a referir-se indistintament tant a l’origen català com al període de dominació espanyola). Hi trobem girò di Cagliari, amb vins produïts especialment al sud-oest de l’illa, a les províncies de Càller i Oristano. Al segle XVIII, també eren molt conegudes les malvasies de l’Alguer (i les de Càller); avui les de Càller i les de Bosa són vins amb reconeixement DOC.

Vet aquí, doncs, un itinerari de la catalanitat de l’Alguer a través del món vitivinícola.

(Pròleg d’Andreu Bosch i Rodoreda a la Guia de vins de l’Alguer 2010, de Jordi Alvover i Sílvia Naranjo, Barcelona: Pòrtic, ps. 13-18; és una versió reduïda i revisada de l’article “Els noms de les varietats de raïm a l’Alguer, passat i present”, Cupatges, 25, 2008, ps. 80-84 Cupatges. El llibre va ser presentat al claustre de Sant Francesc, a l’Alguer, el 25 de juny de 2010, en el marc dels actes del 50è aniversari del Retrobament.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!