Des del turó d'en Baldiri
El bloc de l'Andreu Bosch i Rodoreda
Quatre premisses, per fugir d’estereotips. Una, la més dramàtica: el tràngol que deuen estar passant la família (i també els companys de feina) dels bombers morts és terrible, la part irreversible de tot l’incident. Dues: no sóc amic d’en Joan Rovira, però l’he conegut durant un incendi quan era alcalde de Teià. Tres: quan a un alcalde se li crema el bosc del seu poble, es viu una tristesa indescriptible i una impotència desencisadora. Quatre, i dit de passada: no sóc d’Iniciativa (sóc d’ERC).
Dit això, com a exalcalde durant sis anys i com a expresident del parc de la Serralada Litoral, n’he vistes de tots colors, i he pogut conviure amb molts responsables de cossos de seguretat i de protecció del medi natural: agents rurals, guardes forestals, mossos d’esquadra, bombers, agents de policia local i voluntaris d’agrupacions de defensa forestal. Detesto, per injusta, la demagògia populista a través dels mitjans de comunicació, quan, per exemple, davant d’una onada de robatoris silenciosos, els mitjans donen veu i credibilitat a persones interessades a generar alarma, per interessos molt variats, i hom carrega contra policies locals i mossos d’esquadra desmesuradament. Fa anys vaig viure una onada de robatoris silenciosos a Teià, la pitjor època de la meva experiència municipal, perquè havia de continuar donant suport a mossos i a agents locals i confiar en la seva professionalitat; i alhora atendre mitjans de comunicació per informar i sobretot desmentir falsedats i tergiversacions constants.
Quan vius en primera línia de responsabilitat pública un incendi al teu poble, i veus que se’t crema el turó més emblemàtic i la pineda més ben servada, el cor se’t corseca. Entenc, doncs, l’alcalde d’Horta de Sant Joan en la part més emotiva i me’n solidaritzo. Vaig viure l’incendi del turó d’en Baldiri de Teià (de 6,6 km2, un terç del qual espai d’interès natural) i 24 hores després una revifada. Per sort, entre la rapidesa dels mitjans aeris, els contingents de bombers, voluntaris ADF (que treballen a l’hivern per evitar els incendis de l’estiu) i cossos de seguretat, ens en vam sortir relativament airosos. A la fi, la desolació d’un paisatge cremat contrasta amb la tenacitat de la natura, que ja s’ocupa espontàniament de regenerar-ho. I tard o d’hora, podem tornar a gaudir d’aquell entorn.
Aquell dia vaig haver d’activar el pla d’actuació municipal, i vaig rebre telefonades directes de la consellera Tura, aleshores a Interior; i del cap regional operatiu de bombers, en Joan Rovira, amb qui estava permanentment en contacte. Telefonades, presa de decisions, discussions, nervis… Com quan veus que el foc s’acosta a un vehicle de voluntaris de l’ADF i t’hi has de comunicar perquè retrocedeixin… Com quan veus que una columna de foc s’ha desplaçat o ha fet un salt… Un cop apagat el foc, el primer que vaig fer és agrair a tothom la feina feta. Les investigacions de les causes de l’incendi, ja no són cosa d’un alcalde; ni la depuració de responsabilitats, si n’hi ha d’haver. “Sempre que fem una intervenció algú pren decisions”, va dir en Rovira a la roda de premsa de dissabte, i aquesta és la realitat d’un cos de seguretat.
Quan has viscut tot això, les coses es veuen amb uns altres ulls, potser amb uns ulls que ningú més no percep. Per això, veure l’expressió del subdirector general operatiu dels bombers en una roda de premsa per defensar l’estat d’ànim i la professionalitat del cos de bombers, colpeix. I colpeix perquè demà tots ells estaran a peu de foc apagant nous incendis i jugant-s’hi novament la vida, massa vegades per culpa d’imprudents, piròmans i incívics, els culpables de debò.
(Article publicat a El Punt, de 4 de febrer de 2010.)
(Foto. Roda de premsa al Consorci del Parc de la Serralada Litoral, a Cabrera de Mar, abril de 2008.)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig compartir amb tu aquestes mateixes sensacions i comparteixo plenament la teva reflexió. Algú s’atrevirà algun dia demanar responsabilitats als mitjans de comunicació per les seves irresponsabilitats, amagades sovint sota la demagògica “llibretat d’expressió”?