Des del turó d'en Baldiri

El bloc de l'Andreu Bosch i Rodoreda

26 de juliol de 2009
0 comentaris

Els noms de les varietats de raïm a l’Alguer, passat i present

I raïm blanc, i raïm negre,
les minyonetes al dia de la verema
canten tallant, passen lo dia
triant i menjant d’aquesta badia.

 

(Tornada de la cançó «La verema», de l’alguerès Pasqual Gallo).

 

A partir dels Registres de danys (1683-1829) i dels Registres d’estimes de fruita (1783-1829) de la Barranxel·leria a l’Alguer —conservats a l’Arxiu Històric Municipal—, he pogut arribar a documentar una quarantena de noms de varietats de raïm a cavall dels segles XVII i XIX, majoritàriament noms catalans. Moltes d’aquestes varietats encara avui es conreen a l’Alguer i a Sardenya per a l’elaboració dels vins sards de donominació d’origen controlada (DOC).

 

Els barranxels (en it. barracelli) conformaven un cos civil i paramilitar, constituït a Sardenya vers el segle XVI, de custòdia i vigilància dels conreus, que va néixer sobretot per combatre els lladres i els danys provocats pel pasturatge, elegits mitjançat un sistema de renovació anual; vers la fi del XVIII, a causa de la gran transformació de l’economia agrària sarda, la Barranxel·leria es converteix en un cos de milicians a cavall, la tasca primordial dels quals és la protecció dels camps de conreu, organitzats en companyies constituïdes com a societats privades de defensa i d’assegurances contra els robatoris de les collites, els incendis provocats i el pasturatge abusiu. Els primers «Capítols i pactes que han de guardar i observar lo capità de barrancel·los de esta ciutat de Alguer» daten de 1686, segons els quals «dit capità i barrancel·los sien tinguts i obligats a guardar les vinyes, jardins, horts i olivars i tot lo que serà en aquells, com són arbres, fruita, ceps, palons [‘aspres’], raïms, canyes, vi, arreus de vinya, portes, gallines i tot lo que serà en dites vinyes».

 

Dins el ventall de noms genèrics, a més del contrast habitual entre raïm blanc i raïm negre, trobem raïm de tall, nom que designa les diverses varietats de raïm de taula, les que maduren després del període tradicional de la verema, a la tardor, o que, conservades, eren destinades al consum durant l’hivern (raïm de penjar), entre les quals botó de gall (colló de gall, en altres contrades catalanes), grumer, latzarí, retallat, ungla de milà, etc. Per contra, el raïm de verema (o simplement veremes), sinònim de raïm comú, remet a les varietats de raïm que eren destinades a l’elaboració de vi, entre les quals el palop i el giró. Altres varietats més preuades per a la producció vinícola eren, per exemple, la malvasia, la mònica, el moscatell, el pansal i el trobat.

 

Les panses també hi tenien un paper fonamental en l’elaboració del vins algueresos. El 1683 registro «tres portadores de panses»; i també «dos portadores de palop fet a panses» (1700) o «una portadora de panses negres» (1728). Encara avui les panses acostumen a ser esteses al sol en canyissos, un «teixit fet amb canya, fenoll salvatge, buda [‘boga’], a damunt del qual se posa la figa per carigar o lo raïm per pansir», ens diu el Diccionari català de l’Alguer de Josep Sanna. A Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya (Barcelona, 1996) vaig recollir que el canyís també serveix per a la prunalda (‘pruna seca’): «Aqueixa prunalda la feven a la lleixiu: quan la lleixiu estava per bullir, se hi posava a dintre lo cove amb aqueixa prunalda, una entrada i una eixida, i lego s’esteneva als canyissos». I així ho he pogut documentar al llarg del XVIII: «23 canyissos de raïm per fer vi blanc, això és, tres de pansascaló, quatre de pansal i lo resto de trobat», «un canyís de prunalda de la vinya», «tres canyissos de panses i dos de càrigues» (càriga és ‘figa seca’) i «vint-i-tres canyissos de panses».

 

De varietats de raïm, n’hi ha una bona mostra, noms d’origen català, ja documentats el 1683, com giró, gra d’oliva, moscatell, palop, pansal, torbat —i també la variant trobat (1686). Entre la fi del XVII i del primer terç del XIX documento altres noms catalans o genuïnament algueresos: l’almadrà (1684) —avui, esmadrà—, maimó (1694), malvasia (1697), monestrell (1804) —avui muristel·lu, com en sard—, moscatell blanc i moscatell negre (1743), moscatelló (1702), raïm de Jerusalem (1795), raïm de penjar (1684), raïm de Sant Joan (1700), ungla de milà (1802) i violós (1706). De tota manera, les malvasies de l’Alguer ja són citades en un document de 1541 que ressenya la visita de Carles I, on llegim que a la ciutat hi havia «moltes bótes de vi vermell i de malvasies» i «moltes tavernes de vins blancs i negres». Potser per això la malvasia apareix el 1763 com a topònim local en un registre de vinyes de l’Alguer, concretament «la vinya d’Antoni Maria Tadda dita de la Malvasia (…) en lo camí de l’Escaleta». Altres noms catalans que documento, d’origen sard, sasserès o italià, són: arburadunis (per deformació del sard alvu de Tunis ‘blanc de Tunis’), baba-rossa (de l’it. barbarossa), barriadorja (‘carregador’, en sasserès), bastard, birde (‘verd’, en sard), grumer, latzarí, nieddu mannu (‘negre gros’, en sard), pansascaló (o pasqualsaló), pascali, retallat, retallat blanc i retallat negre. També el diplomàtic català Eduard Toda recull al llibre L’Alguer. Un poble català d’Itàlia (1888) un bon ventall de noms de raïms arran de la seva estada a l’Alguer, si bé menteix quan afirma que «vaig entretenir-me un jorn en fer la llista dels raïms que es conreen per allà, i crec curiós transcriure-la, perquè dóna idea de la diversitat de classes actualment existents»; en realitat, la copia d’un manuscrit original del canonge alguerès Antonio Michele Urgias, datat el 1823.


Les mesures per quantificar la producció de raïm i del vi a l’Alguer

En alguerès, del penjoll sencer del raïm en diuen budroni (pronunciat burròni), un nom d’origen sard. En tots els Registres de danys (1683-1829) —on s’anotaven els danys o furts als ceps comptant penjolls—, redactats exclusivament en català, sempre trobo aquesta denominació, com ara «budronis de raïm entre muscatell i giró» o «dany de 70 budronis de raïm de tall i nou penjolls de raïm comú que li han robat de dins la casa de dita vinya». Altres lliçons interessants són: «acusa als barrantxel·los 49 budronis de muscatell haver-li arrobat de la vinya», «seixanta-sinc budronis de raïm que li han arrobat de la sua vinya», «dany de raïm haver-li arrobat de la sua vinya 60 budronis»; «setanta-sis budronis de palop i giró», «110 budronis de raïm de la vinya de l’Escaleta» i «88 budronis de raïm de la vinya de Carrabufes». En els Capítols de la Barranxel·leria de 1729 apareix el mot budronis «entenent-se que los budronis del raïm, així lo gran com lo petit, se pagaran a callarès lo u». També trobo el nom escalutja (des de 1802), un nom d’origen sasserès i gal·lurès (al nord de Sardenya), referit al bagot o singló, és a dir, al raïm que resta al cep després de la verema, d’on deriva el verb escalutjar, en català singlonar (a Teià, al Maresme, xinglonar). A vegades, però, trobem la quantificació dels danys per portadores i per barris (equival a ‘dues portadores’): «un bàrriu de palop» i «un barri de raïm de penjar»; i ocasionalment en taulars (‘taulat’) i en moles (‘una bona quantitat’): «un taular de giró» i «una mola de giró».

 

Pel que fa als contenidors o mesures de capacitat del vi entre els segles XVII i XVIII, els Registres de danys recullen bóta de vi, carretell de vi, mesina de vi (una mesina és una mena de barril, estret i allargat, que s’usava per portar el most de la vinya a la taverna, equivalent a 25 l), tina i tinell petit. És interessant la lliçó «una gurguta plena de vi que era tres pintas» (1767), on gurguta és ‘carabassa de vi’ i pinta una mesura de vi d’1/4 de litre. Aquests documents també quantificaven els danys infligits als ceps: «rabassons tallats després pudada la vinya i sarment», «dany d’onze feixos de rabassons i sarment en la vinya» (1699) i «un barri (‘una càrrega’) de sarment i un altre de rabassons pres de sa vinya» (1768). I també les brocades i els empelts malmesos pel bestiar: «tenen estimat en la vinya d’Antoni Quessa dos empelts en quaranta sous, un cep en cinc sous i dos-centes vint-i-cinc brocades a mortu a vuitina la una fet de vaques» (1699), «dany de tres lliures en fondos tallats, colls de fondos tallats i espampolats» (1748) i «dany de setze ceps arrancats, denou braços esguerrats, nou brocades esqueixades» (1754).

Dels vins algueresos del XIX a l’actualitat

Al segle XIX, gaudien de renom a Sardenya i a Itàlia els vins Canonao, Cipro, Malvasia, Madras, Monaco, Moscato i Torbato «delle tenute del Barone Guillot in Alghero» (de les vinyes del baró Guillot a l’Alguer), sempre amb l’epígraf «Ottimo vino liquoroso di lusso». Quan vaig viure a l’Alguer, entre el 1993 i el 1996, vaig entrevistar-me diversos cops amb l’hereu i descendent, Matteo Guillot, que em va regalar algunes de les etiquetes originals que utilitzaven al XIX per a l’embotellament dels vins de l’empresa familiar.

 

Avui a l’Alguer trobem els vins de Sella & Mosca i els de la cooperativa de Santa Maria la Palma. Tenute Sella & Mosca (www.sellaemosca.com), fundada el 1899 per Vittorio i Erminio Sella i Edgardo Mosca, disposen de 650 hectàrees, amb enoteca i museu inclosos, i a tocar de la necròpolis d’Anghelu Ruju (topònim que ha estat utilitzat per al vi generós Anghelu Ruju «vino liquoroso rosso», de 18º, monovarietal a base de raïm cannonau, pansit de 15 a 20 dies al sol en canyissos). Aquesta empresa de renom internacional produeix vins per a tot Sardenya i Itàlia, amb mercat d’exportació a la Gran Bretanya, Suïssa, Alemanya i els Estats Units. Són molt característics els vins blancs a base de trobat o malvasia del Rosselló (DOC Alghero), que només produeix Sella & Mosca: Terre Bianche, d’11,5º, d’excel·lent maridatge amb marisc; i el Torbato, d’11º, jove, sec i afruitat, com a aperitiu o per a acompanyar amb peix, marisc i carns blanques; se’n fa també el Brut di Torbato, cava sard («vino spumante», amb mètode «cuve close»). I també té molt de renom La Cala (anys enrere, Cala Viola), un vermentino de Sardenya DOC. Entre els negres, convé destacar Cannonau di Sardegna (DOC), de 2 anys de criança en bóta de roure; i el Tanca Farrà (topònim local d’origen català), cupatge de cannonau i carbernet sauvignon, de 12,5º, un dels millors negres.

 

Al portal web de la Cantina Santa Maria la Palma (www.santamarialapalma.it, cooperativa fundada el 1959, avui amb 700 hectàrees de vinya i amb 326 associats, amb certificació ISO 9001:2000) es llegeix «Nessun Conte. Solo contadini» («Cap comte. Només pagesos») i «Niente alberi genealogici. Solo ottimi ceppi» («Cap arbre genealògic. Només ceps òptims»), en clara al·lusió al vernís nobiliari i a la història de Sella & Mosca (i també als antics vins del baró Guillot): «No hi ha comtes, barons ni marquesos, a Santa Maria la Palma. Hi ha moltes famílies de viticultors i de pagesos. Fa cinquanta anys se’ls va concedir terres ermes, a l’Alguer. No tenien riqueses de família. Sinó bons braços, esquenes dretes, passió, valors. Junts han aconseguit fer créixer i consolidar els ceps (…). La noblesa rau en el treball, i en els seus fruits. Per això la nostra noblesa és en el vi». Els seus vins són podruïts amb les varietats autòctones vermentino, cannonau, cagnulari, mònica, i les foranes cabernet sauvignon, chardonnay i sauvignon. Destaquen, amb noms catalans, Cabiròl (que reprèn un topònim local), cupatge de cagnulari (60%) i cabernet sauvignon (40%), 13º; Valmell (Cannonau di Sardegna DOC), de 12,5º, per beure amb pecorino sard (formatge d’ovella) i carns vermelles i de caça (també se n’elabora Le Bombarde, criança de 13º, que reprèn el topònim local de la platja de les Bombardes); Monica di Sardegna (DOC), 100% mònica, un dels raïms més antics a Sardenya, també anomenat en italià monica di Spagna (que ja embotellava el baró Guillot al segle XIX, amb el nom Monaco), un vi negre jove lleugerament dolç, de 13º (també se’n produeixen com a DOC Monaco di Cagliari); Cagnulari, de 13º, per acompanyar amb pecorino sard semisec, arrossos i carns blanques a la brasa; i entre els blancs, convé remarcar l’Aragosta i el Palmador, vermentino de Sardegna DOC.

 

I permeteu-me destacar, també amb vinyes de l’Alguer, a Mont Dolla, una nova viticultora: l’Azienda Agricola Antonella Ledà d’Ittiri (www.margallo.it), que elabora tres vins amb noms catalans: el Margalló, amb producció de 9.000 ampolles, IGT Isola dei Nuraghi Rosso, cupatge de merlot 60%, sangiovese 30%, cabernet franc 10%, amb una graduació del 14,2%; el Gínjol (nom que remet al gínjol, que en alguerès no es refereix al fruit del ginjoler sinó al fruit o dàtil del margalló), merlot 95% i cabernet franc 5%, amb 6.500 ampolles i 14,5º; i Vi Marí, vermentino de Sardegna DOC, amb 6.500 ampolles (que cal no confondre amb el Vermentino di Gallura DOCG del nord de Sardenya).

 

Al marge d’aquests tres productors de l’Alguer, cal destacar a Sardenya la continuïtat de la varietat giró, d’origen català (documentat a l’Alguer des de 1683), que s’ha mantingut a Sardenya, especialment a Cagliari (Càller), també anomenat zirone di Spagna (de fet, els sards utilitzen l’apel.latiu di Spagna per a referir-se indistintament tant a l’origen catalanoaragonès com al període de dominació de la corona de Castella, generalització a la qual incorren contínuament els historiadors sards). Avui, a Sardenya, hi ha la DOC Girò di Cagliari, amb vins produïts especialment al sud-oest de l’illa, a les províncies de Cagliari i Oristano. És un vi dolç, amb graduació mínima de 14,5º (14º en la varietat més seca); i també amb envelliment de dos anys, de 17,5º, per a acompanyar les postres. Al segle XVIII, també eren molt conegudes les malvasies de l’Alguer (i les de Càller); avui les de Càller i les de Bosa són vins amb reconeixement DOC.

Podeu consultar informació detallada sobre els vins sards als webs:

www.sardinian.net/sardegna/vini/giro_cagliari.htm
www.sardegnaagricoltura.it/documenti/14_43_20080102181725.pdf
www.tigulliovino.it/doc_docg/docitalia_sardegna.htm
www.madebysardinia.it/vini/vitigni.asp?id=3
www.isolasarda.com/vino_rassegna.htm

Bibliografia bàsica sobre els noms de les varietats de raïm a l’Alguer

Andreu BOSCH I RODOREDA, Els noms de la fruita a l’Alguer. Edició dels Registres d’estimes de fruita de la “Barracelleria” (1783-1829) (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999).— La interferència dels parlars sards en el català de l’Alguer entre els segles XVII i XVIII. Estudi del lèxic a través dels Registres de danys de la “Barracelleria” (1683-1829) (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008). Tesi de doctorat inèdita.

Xavier FAVÀ I AGUD, Diccionari dels noms de ceps i raïms. L’ampelonímia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2001.

Vittorio SELLA, Vite di vino. Piccola storia familiare della Sella & Mosca. Sassari: Carlo Defino editore, 1999.

 

(NOTA. Article publicat a Cupatges, núm. 25 www.cupatges.com, novembre-desembre 2008, ps. 80-84; revisat i esmenat l’agost de 2009, i que reprodueixo en arxiu adjunt original. Foto: estesa de canyissos de raïm al sol, amb les varietats trobat, pansal i muristel.lu (en català, monestrell), a una vinya d’Unges, a l’Alguer, setembre de 1995.)Vegeu-ne una versió actualitzada en aquest mateix bloc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!