Si un d’aquests dies us decidiu a passejar per la capital de l’Alcoià, Alcoi, us agradarà de sentir la fresca dels carrers ombrejats, que contrasta amb l’aclaparadora temperatura de Cocentaina, Muro o tota la vall de la Gallinera, la Vall d’Albaida i tot enllà. La caloreta, a Alcoi, és d’aquelles eixutes, agraïdes, que marxen quan l’ombra es troba amb nosaltres. És una calor amable com ells, que juga a sorprendre’t en els carrerons del centre, i t’ajuden a estimar la ciutat sencera bonica com és.
Avui, però, malgrat les ombres dels arbres urbans i la frescor del tracte i parlar de la seva gent, una calor intensa, enrojolida, ha assaltat el meu rostre, i he sentit vergonya aliena, pròpia i desig de coses ben lletges quan he constatat com n’és, d’imbècil, servil, ignorant, la colla de banquers que mana al Banc de Sabadell i a “la Caixa”.
Si passegeu per l’Avinguda de l’Alameda, una de les més comercials d’Alcoi, podreu trobar-hi, a l’alçada del número 43, una darrera l’altra, porta per porta en sentit sud, tres oficines de tres bancs: Banc Sabadell-CAM (la marca del Sabadell absorvint restes de la CAM), “la Caixa” (de CaixaBank) i Bankia.
Com que anàvem de passeig i botiguetes –després d’haver anat a la delegació d’hisenda, on no han tingut cap inconvenient en, de manera exquisida, reconèixer oficialment i per escrit la unitat de la llengua sense ni un instant de dubte– hem ralentit el pas entre botiga i botiga per a llegir els rètols dels vidres de l’oficina de Bankia: tots ells estan redactats en català i, a sota, en cursiva, en un altre color, en castellà. Bankia ha fet els deures i sap on és Alcoi, quina llengua parlen els seus botiguers i empresaris i, sobretot, el comú dels seus ciutadans.
Els de “la Caixa” i de Banc Sabadell CAM, vet aquí el nostre enuig i la realitat de la seva política al País Valencià, hi han posat els rètols, tots ells, només en castellà, aliens a la ciutat de més enllà dels vidres blindats de les oficines. Uns rètols propers, molt, a la pusil·lanimitat, mandra i estupidesa de vés a saber quins executius –i amb quins salaris– que, a les seus de Barcelona o Madrid, decideixen, sense despentinar-se, que Alcoi, és evident, no mereix que s’hi adrecin en la seva llengua.
Mon avi, fa decennis, amb bons exemples i detall, descrivia l’absència d’escrúpols, educació i respecte dels de “la Caixa”, dels d’en Cambó i dels de Foment… que malden per “decidir” romandre en la “seva” (d’ells) Espanya.
Parlem?