el bloc de l'Andrea

escriptura

esbosos…

“La Matinada”

Es desperta el dia; són dos quarts de set del matí. Em sento tranquil·la, serena, en pau.

Penso que tinc el dia per davant, una jornada plena de moments per descobrir, igual que en cada nou dia que comença quan el sol es disposa a sortir…

No acostumo a llevar-me tan d’hora. Potser per això no acostumo a sentir aquesta

tranquil·litat que ara m’omple l’ànima.

Sento ganes de sortir a aquest humil badiu que tenim a casa.

Un lloc ple de plantes i flors que només en mirar donen serenitat i unes ganes immenses de viure.

Prendre un bon esmorzar i sentir com l’aire fresc va fent una suau carícia pel meu rostre.

Aquest rostre que de vegades sento tan cansat i aliè a mi. Novament, la tranquil·litat que sento es va fent més i més agradable.

Es va despertant el dia, aquest que per començar és un dia d’hivern. Veig com la gent va sortint al carrer com sempre, saludant-se cordialment, afectuosa i alegre.

En veure aquest preciós escenari, em sembla que és com si tot fos rarament perfecte, al seu lloc.

És com si en el meu interior hi hagués una llum immensa que em fa tenir la sensació que l’univers està perfectament alineat. Avui que tot sembla ser màgicament al seu lloc, sento que no hi ha res més perfecte, ja que em fan tenir unes immenses ganes de viure.

Retalls de Camí

Andrea Mayor Bardají

“el seu somriure m’ennlluernnava”

El seu somriure m’enlluernava, simplement no el podia mirar d’altra manera que no fos amb ulls lluents i enamorats, com poques vegades he arribat a mirar a una persona.´´

Tanco els ulls i recordo.

Era un home gran, com tants altres, pensaria la gent, però per mi era únic.

La seva fesomia era la d’un home gras, de cames primes i curtes.

La seva pell era arrugada, gastada pel pas del temps, tenia aspecte fràgil,

però malgrat les aparences era un home fort.

La seva persona tenia un caràcter fort però de nobles sentiments.

Estimava tot aquell qui l’envoltava, encara que a vegades li fos complicat expressar en paraules els seus

sentiments.

Mirada penetrant i profunda que transmetia aquella nitidesa que mai he trobat en cap altra

persona,   seva mirada transmetia seguretat, al seu costat no tenia por de res.

Tot i el seu caràcter fort, tenia la plena seguretat que si mai m’arribava a passar alguna

cosa dolenta, ell em protegiria, com a tots els seus.

Ell que provenia d’Aragó, tenia una forta devoció per a la seva terra i per a aquella verge que ell creia fermament que el protegia.

Parlava un català que enamorava, tot i no ser la seva llengua materna, que utilitzava

poques vegades i que amagava una dolçor que feia posar els pèls de punta.

Sempre content i eixerit, amb una percepció d’ell mateix admirable, que a molts ens

agradaria tenir sobre nosaltres mateixos.

Tenia aquella alegria de viure que només les persones grans tenen.

Un home grandiós, que el nostre amor, l’amor que li vaig donar i que d’ell vaig rebre,

aquest amor sempre serà dins meu.

Retalls de Camí

Andrea Mayor Bardají

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.