Perquè (casi) sempre torno a votar a Convergència

Hi ha un tipus de personatge que va esdevenir votant de Convergència per reducció a l’absurd. Te entre 35 i 55 anys, origens familiars catalanistes i necessitat de guanyar-se la vida treballant de valent, en un context en de taxes d’atur del 18%. La seva entrada al mercat de treball el va convèncer que havia de fer un paquetet amb les seves idees polítiques, posar-hi unes boles de naftalina i amagar-les al fons de l’armari esperant temps millors. I, a la feina, fer com tothom, i treballar en castellà, excepte en les converses informals. I només si apareixia un capriciós pujolista tossut i amb molt i molt de poder podies escriure en català, amb l’excusa aquella de que el client és molt catalanista, com la utiltizació del català fos una extravagància que calia suportar amb tota la resignació que fos possible.

I si t’abellia fer ostentació de les teves idees polítiques fent servir el català quan ningú no t’ho exigia, segurament era millor buscar un altre tipus de feina, perquè les empreses del mon real han estat creades per fer diners, i el català és una cosa que hi contribueix molt relativament, però que, en canvi, pot perjudicar aquest respectable objectiu de lucrar-se.

En aquest context confessar que eres votant d’Esquerra podria ser considerat, amb sort, una raresa folclòrica inofensiva, o com una contradicció flagrant amb la teva pràctica professional. El vot és secret, és clar, i això probablement va permetre al d’Esquerra esgarrapar algun vot dins aquest ambient hostil, però admetreu que haver d’amagar les teves preferències polítiques és humiliant  i no deixa de ser un indici de falta de personalitat i conviccions.

Ser convergent semblava, per aquests topants, una opció acceptable, que davant dels teus familiars podia ser justificada per la pràctica del vot útil i per la falta de consistència dels líders d’Esquerra. Semblava difícilment discutible que, ens agradés o no, els únics que feien bellugar una mica les coses en la direcció dels ideals del catalanisme eren en Pujol i la seva colla.

Aquest estat de coses va anar canviant gràcies al personatge que més ha fet per l’independentisme català des de Guifré el Pilós. Em refereixo, és clar, a l’impagable i mai prou alabat Josep Maria Asnar, que va aconseguir convèncer vells catalanistes resignats a anar passant dels convergents als sociates sense pena ni glòria, que Esquerra no era una opció tan irracional com semblava. L’ascens d’Esquerra reflexa la convicció d’una part de l’electorat catalanista que una posició contundent i ferrenya era més útil que el pactisme pujolià.

Recordo una reunió d’uns vuit o deu col.legues poc després de les eleccions de 2003 que van donar lloc al primer tripartit, que tothom estava amb un somriure d’orella a orella i que una insòlita majoria, potser dues terceres parts havia votat  Esquerra. Jo, que era l’únic d’aquella taula que havia fet alguna cosa heroica en el context de l’empresa on ens havíem conegut (per exemple, parlar en català en una reunió on tothom s’expressava en castellà, o redactar una circular interna en català, o riure’m d’algú que era nascut a Catalunya i no parlava el català), semblava el mes tebi de tots amb el meu vot a Convergència.

Avui dia entre la gent de diners de Catalunya l’independentisme no fa tanta nosa com sembla. Bàsicament perquè per ser moderats i posar-se en el punt mig els cal algú que sigui a l’extrem. Tenen l’esperança que per ofegar el secessionisme, Madrid es veurà pressionat a cedir coses com l’aeroport o Renfe, mentre que el tradicional pactisme poruc dels catalans ens fa perdre força negociadora.

Per això trobo que és un bon moment perquè Convergència deixi anar el llast dels jesuítics democristians i es converteixi en el PNB de Catalunya. Tan de bo.

I és que al Duran no el puc veure (heu sentit avui l’Alguna Pregunta Més, en un gag sobre el Duran? Busqueu-lo per Internet, no te preu). Us heu fixat que aquest paio mai no mira a la cara quan encaixa amb la gent?

Afegeix un comentari