RESUM: La proposta del dia pel que fa al 27S va ser de la CUP: llista unitària i sense polítics, sí, però només per a dos mesos: fer la Declaració d’Independència i convocar noves eleccions, ara constituents. El problema és que això pot a) destrempar els votants, b) limitar excessivament el temps per a acabar la feina no feta per a la desconnexió i c) deixar un Govern no investit, amb un Parlament dissolt i potser un President inhabilitat i unes eleccions inviables sense la legitimitat suficient en el moment crucial. Comentari detallat i possibles solucions parcials.
La proposta del dia: llista unitària amb legislatura exprés.
Sembla que jo tenia raó, i que finalment al 27S el que passarà és que hi haurà una mena de MegaSelectivitat centrada només en el llista de preposicions: després de la Llista DEL President, AMB el President, SENSE el President, PRO SÍSÍ, DELLÀ dels partits, ENVERS el Govern de Concentració (o de les 100 Passes), avui tenim dues noves aportacions/preposicions: “A les Constituents via 27S” (de la CUP, i SEGONS Carles Boix (en aquest brillant article a l’ARA).
Les dues preposic.. perdó, propostes d’avui coincideixen en què la llista unitària, transversal, cívica (sense polítics) és la millor solució per a reforçar el caràcter plebiscitari del 27S, i per a guanyar. I no crec que molta gent, a aquestes alçades, hi tingui molt a dir. Segurament no és l’única forma, ni la més senzilla de bastir, però molt segurament és la més eficaç. Però si no hi hagués un però tot seria massa fàcil: ambdues propostes coincideixen en què aquesta llista no serveix per a formar un Govern. I, per tant, la sortida seria, per a la CUP, fer Declaració d’Independència immediata i convocar unes noves eleccions, Constituents, i per a Carles Boix mantenir el Govern en funcions el temps necessari, fent també la Declaració d’Independència i les i noves eleccions. Tot i que cada proposta detalla és certs aspectes que l’altra, ambdues coincideixen en els aspectes bàsics.
Riscos: timing pèssim respecte a eleccions espanyoles; buit de legitimitat possible; desconcert dels electors
Jo veig dos tipus (i mig) de riscos en aquestes propostes: una, potser controlable, però no sense costos, de timing. La segona, incerta, d’efectes potencialment molt negatius sobre la legitimitat de les nostres institucions. I finalment, molt difús, un risc de passible desmotivació dels electors. Em trec primer de sobre aquest darrer punt: dir a l’electorat que anem a votar el 27S però que, com que els partits no es poden ni volen posar d’acord en absolutament res més que el caràcter plebiscitari de les eleccions, i que l’endemà, Sant Tornem-hi, i campanya electoral que no ha estat res, i la llista unitària cap al Museu d’Història, home, pot destrempar una mica.. O sigui un altre cop diem que anem a fer la votació definitiva, però que en caldrà fer una altra immediatament després (us sona?). Que és el que hi ha, i que la realitat és tossuda? Sí, potser, però poc engrescadora. Crec que hi ha alternatives menys viscerals de visualitzar la tírria que es tenen tots plegats. Tornaré sobre això al final.
* Declaració d’Independència amb un Govern en funcions a Madrid? De veritat?
Anem al tema del timing, del moment. Fem les eleccions el 27S. La Declaració d’Independència a finals d’octubre-principis de novembre, i au, s finals de novembre, tornem a dissoldre el Parlament. Expliquem l’escenari: com que les eleccions del 27S són ja eleccions avançades (la legislatura s’acaba a finals de 2016), no es poden tornar a convocar eleccions fins sis mesos després. Però això a la CUP sembla massa, i proposa que tirem de l’art. 67.3) de l’Estatut, que preveu que es pot dissoldre el Parlament si en dos mesos des de la constitució no ha estat capaç d’escollir President de la Generalitat. I aquesta és la via proposada per la CUP.
Però la gran pregunta és: cap a finals de novembre tindrem, podrem tenir, tot el que cal a punt? (llei de desconnexió jurídica; Hisenda pròpia; Seguretat Social pròpia, crèdit-pont per anar tirant). M’agradaria pensar que sí, els indicis em diuen que no. Si em convencen que sí, retiro aquesta objecció. Si no em, ens, convencen, la mantinc de forma rotunda: dissoldre el Parlament sense tenir això lligat potser no és un suïcidi, però s’hi acosta molt. No sé si calen 2, 4, 6 o 18 mesos com preveu el Full de Ruta. Jo diria que clarament menys… però no veig enlloc les proves de la feina feta, i , el que és pitjor, el que m’arriba és més aviat sensació de no massa feina feta ,-( Lligar-se de mans i peus a un màxim de 2 mesos em sembla molt, massa, arriscat (la CUP posa aquest límit; Carles Boix, no).
* Legislatura exprés amb efectes secundaris (sobre buit de legitimitat)- Ni Govern, ni Parlament… i potser i President ni eleccions…
Però pensem en els efectes de les plebiscitàries. Més enllà de la tírria o amors platònics que es puguin professar els nosaltres benvolguts polítics professionals actuals, el resultat del 27S l’hem de “vendre” fora. A Brussel·les, a Berlín, a Washington i a Madrid i a tot arreu, en aquest ordre. I amb què ens trobaríem? Us ho faig com a llistat:
Tot això segur. I a més, amb relativa probabilitat:
Per tant, ens podem trobar, al desembre-gener, al moment crucial, segons aquest escenari, que a la porta d’en Juncker o la Merkel (o el Vaticà) truca…) algú d’un Govern sense President, en funcions, que ha estat incapaç (per voluntat pròpia, però com dèiem al principi, la realitat és tossuda) de ser investit per un Parlament… que també hem dissolt per voluntat pròpia, no pas que ens l’ha dissolt Madrid. I que va a defensar una Declaració feta quan el govern espanyol era en funcions, i ara on no hi ha un bri de legitimitat institucional és a Sant Jaume i la Ciutadella. Només el resultat del vot. Ai, ai, ai….
Sí, sí, som especialistes en fer-ho difícil. Però sense Parlament, sense Govern investit, potser sense eleccions… Ufff. Si ens dissolen ells el Parlament, si ens prohibeixen ells les eleccions pel contingut, per raons polítiques, no pas perquè clarament ens estem passant per l’angonal el propi procediment de l’Estatut, si ens inhabiliten ells un President elegit pel Parlament… és tota una altra cosa. Però no fem tants experiments, va….
* Tot problema té solucions (com a mínim parcials). No ens lliguem als “2 mesos sense Govern->dissolució forçada”.
Deixant els miracles a part, podríem pensar en les següents possibilitats:
* I si resolguéssim el problema de la representativitat proporcional dels partits d’una altra forma? Eleccions a una Convenció Constitucional
Finalment, la idea complicada, que si no, jo no seria jo 😉 Oi que cal fer, també una Constitució? Doncs una possible solució seria organitzar unes eleccions no pas a un nou Parlament, sinó a una Convenció Constituent. Si C’s o el PSC no s’hi volen presentar, mala sort: ja els convidarem a opinar igualment. I agafem els resultats relatius entre les forces que donen suport a la independència (`posem: CDC 39%; ERC 36%; CUP 21%, Altres 4%… o el que sigui) i utilitzem això com a base per a negociar programa i Govern. Amb la llista del 27S, no depenent dels partits, garantint el suport parlamentari al que en sortís. Així tindríem el que ens cal (llista unitària; govern amb programa i investidura; Convenció Constitucional paral·lela) sense arriscar el buit institucional i , molt important pe ar a mi, amb parlamentaris que deurien la seva lleialtat a la societat civil que vol la independència, i no als partits que malgrat llur bona voluntat, dia sí dia també han de marcar paquet i fer propostes on el més important és sempre què els diferencia dels altres. No els culpo, però n’estem una mica tips.
* Post-scriptum
i ves que no sigui el as que agafem gust a això de les llistes sense polítics professionals o vocacionals de partit, i ho repetim a les següents. Veig a la gent mooolt tipa del postureig i de la l’obsessió en marcar paquet i distingir-se perquè sí de tots els partits, CUP inclosa, per nova que sigui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!