Oi que no sembla massa improbable que haguem de tornar a votar el proper mes de març? I si ara hem topat amb el que en diríem el programa de govern (una mica) sobretot ha estat en qui ocupa la Presidència. Qui ens diu que si otrnem a votar, març o quan sigui, no tornarà a passar? De fet és el més probable. Podem fer dues coses: queixar-nos (amb el corol·lari de concentracions, cassolades, ultimàtums o dejunis que són armes eficaces de protesta, però perfectament inútils, si no contraproduents, per a assolir acords) o bé intentar acordar les regles del joc abans de les elccions.
Quan fa ja més d’un any jo propoosava una coalició “a la italiana” em referia no tan sols al fet de compratir part de logo, sibles, campanya.Sinó sobretot a pre-determinar part del programa i govern (inclosa la Presidència).
Com que ara és difícil que ens trobem davant una sola llista, sinó més aviat 2, 3, 4 o vés a saber quantes. reformulo aquí els dos temes, per a les circumstàncies actuals. El que és important, insisteixo, no és tan predeterminar qui, sinó predeterminar les regles del joc (com es decidirà.
De fet no cal saber el nom del cndidat a la investidura abans. I d’aquí al 6 de març, seria possible però no fàcil i interferiria amb la pròpia camapnya (a mi no em sembla un problema, però segur que als prtits sí). El que cal, com deia, és predeterminar, acordar, el mètode que se seguirà. No ens perdrem ara en discussions de justícia Rawlsiana, però sembla clar que decidir el mètode més que no pas el nom abans de les eleccions afavoreix la solució, ja que si es decideix el mètode deprés de les eleccions, en gran mesura ja tindrà nom i cognoms i les lluites sobre les alternatives de mètode seran molt més difícils de resoldre.
Mètodes: llista més votada; Convenció parlamentària; primàries
Simple i elegant. Potser massa simple. Deixa sense cap rol els minoritaris. I no és el mateix una situació on el partit A treu 50 diputats, i el B i el C 10 cadascun que si A en treu 40, B 38 i C 12, i B i C tenen més afinitat sobre el candidat. En tot cas, els partits que no tinguin opcions de guanyar segurament en preferiran una altra.
2. La Convenció sobiranista (votació secreta dels diputats indpenndetistes un cop escollits)
Sí, la prposta de Mas que l’Antonio Baños semblava mig acceptar, però no. Aquí és el partit que es cregui en millor situació per a arribar el primer qui té menys incentius a acceptar-ho. Tot i que sembla el més adient epr a una democàcia parlamentària proporcional com la nostra, ara i aquí.
3. Primàries (prèvies o psoteriors)
Idealment les primàries farien abans. Amb els candidats propsoats pels partits, i tercers que tinguessin una determinada xifra d’avals. Tot i que això en la pràctica es reduiria als líders dels partits més grans, i algun independent. Amb un mes, es pot organitzar perfetament, però el fet que cavalqui amb la campanya és una arma de doble fil. Per una banda crec que això ajudaria a mobilitzar i implicar els votants potencials. Els ciutadans seríem protagonistes, no pas espectadors, de la campanya, i tindríem a la mà evitar l’escull més gran (i absurd) d’aquesta no-legsilatura. Però per altra banda, això itnerferiria i molt amb els plantejaments de campanya del partits.
L’alternativa seria fer-les després de les elccions, abans de la investidura. Aquí el ventall de candidats quedaria claarament reduït, i per tant, en dues setamanes, es podria tenir tot enllestit. I es podria deixar uns dies de temps (7-10 dies) per a que els partis es posessin d’acord si el rsultat és prou evident, i si no, les primàries.
Pensem que aqeust mètode afavoreix els candidats més populars, i per tant els dels partits més grans, però al mateix temps evita casos com que la CUP hagi de decidir si vota Mas o no. No ho ha de decidir el partit, ho decidim els ciutadans directament. Ells només han d’executar la nsotra voluntat espressa sobre aquest punt. Per tant, diria que és el que condensa més avantages: prima el candidat de la llsita més votada (reforçat pels resultats electorals, ja coneguts); permet coalicions de partits menors, si sumen i mobilitzen més; evita automatismes contraris als petits partits; evitar el tràngol de decidir sobre determinat candidat per part de les estructures de partit o els seus diputats; mobilitza l’electorat; és el més democràtic).
Un punt important per a la legitimitat: jo seria fermament partidari de les primàries obertes. No pas de militants de partits + militants de certes entitats. Això seria igual de difícil a organitzar, i menys engrescador i democràtic. Al contrari: fer-les obertes a canvi d’un petit risc d’intrusisme organitzat (més teòric que real) portaria molts avantatges en quant a la legitimitat del resultat. Som majoria, siguem valents ,-)
I com es pot aconseguir això? difícil, però cal intentar alguna cosa per a evitar el que hem viscut aquests darrers tres mesos. Crec que ANC, Òmnium i tantes altres organitzacions de la societat civil com sigui possible hauríen de deixar ben clar que només donarien suport, només demanaríen el vot, per als partits que acceptessin prèviament el mètode d’investidura. Efectiu? no ho sé, crec que sí. Però si no ho probem, després no paga la pena que vinguem amb eigències, ultimàtums, cassolades, dejunis o protestes. Actuem sobre les regles, i abans, i no pas sobre els no,s, després.
B)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!