AmaDeus Ex Machina

Resum: Ni abstenció, ni JxSí 2.0, ni llistes separades: el 26-J la millor opció  és la Via Quebequesa amb llista cívica, sense els partits

Sí, ja ho sé: el títol a més de pretenciós, i fals-gracioset, coixeja. Llast-, llest-, llist-, llust-… Calia “llost-“ Però “llostre” no em quadrava i, mal que em pesi, no sóc Georges Perec, ni Màrius Serra, ni Marta Rojals ni podré aspirar mai al Premi d’Honor (ni el d’Humor) de les Lletres Catalanes. Però si teniu la paciència de seguir llegint, otser hi trobeu una bona idea per a guanyar les eleccions del 26-J, i que es noti.

Si voleu anar driectament  a la proposta us podeu saltar els punts on explico perquè no és una bona ni l’abstenció (1), ni repetir Junts pelSí (2) ni que ERC i CDC es presnetin en llistes separades /3), i aneu directament al punt 4. Som-hi.

1. Boicot = admissió de feblesa

Abans del 20-D es va discutir molt de la “Via Clarver“: com ens en volem anar, doncs no ens presentem a les eleccions i fem una abstenció rècord que obrirà els ulls a… A ningú, ho sento. L’abstenció ja és prou alta a tot Europa per a que ningú li busqui tres peus al gat. I, ens garadi o no, si els que vagin a votar, pocs o molts, donen els diputats a ECP, PSC, C’s, PP… aquests i no altres, seran els “nostres representants”, ens hi posem com ens hi psoem. I el mateix val per a la temptació del vot freaky o ultramaginal: el que compta no és el missagtge que es vol donar votant, sinó el resultat. Potser hauríem d’entendre la diferència entre un tuit gracioset, i unes eleccion. I si el missatge, i la imatge, que es vol donar és “marxem”, primer cal “ser-hi”. Uns diputats no electes no pdoran deixar mai las Cortes.

Penseu també en la mínima coherència argumental i democràtica: oi que vam insistir molt en què els contrari a la independència també havien d’anar a votar el 9-N? I oi que voldrem que votin al referèndum constitucional? Doncs no té molta coherència voler saltar-nos nosaltres unes urnes, les que siguin. 

El boicot, al capdavall, és l’admissió de la feblesa, i l’eina de les minories. Les majories decideixen. I nsoaltres som majoria. Urnes? Vots! Un cop i un altre (eps, un parell de paràgres més així de rodons, i potser sí que puc optar al Pemi d’Honor…).

Convençuts? Per si de cas, l’arugment definitiu: si el 27-S vam enterrar la remaleïda “majoria silenciosa”, voleu ressucitar-la al crit de “la majoria silenciosa érem nosaltres”? Oi que no? (uff, ja començava a patir).

2. No podem fer una segona volta del 27-S

Si repetim l’experiència de Junts pel Sí, amb aquest o un altre nom, ens posarem tots solets en situació de fer una segona volta, o una reválida, del plebiscit del 27-S. Ja el vam fer i ja el vam guanyar. Punt. No es pot repetir cada sis mesos, ni donar segones oportunitats. I menys en unes eleccions que una part del nsotre electoral considera estranyes i en què una altra part tindrà sempre a temptació del vot útil a Madrid (ja que no decidim qui manarà aquí, intentem arregalr allò d’allà…). Ni té sentit polític, ni pràctic, ni electoral. Ni podem forçar els partits, que tenen per natura i per funció confrontar models, a anar sempre en coalicions extraordinàries.

3. Llistes serparades: la millor forma de guanyar. però que no es noti (ode no guanyar)

Que ERC i CDC, amb aliats i independents “de quota” respectius facin llistes separades (i que la CUP no demani l’abstenció) sembla la conseqüencia lògica del que s’ha dit fins ara. I és el que va passar el 20-D. Però no vol dir que sigui el millor escenari, ni tan sols un bon escenari. 

En primer lloc que socis de Govern es presentin per separat crea unes tensions innecessàries i perilloses. La lògica electoral és la que és. I a més, distreu de l’obra de Govern i l’alenteix. Res dramàtic, podem sobreviure a això. I a 300 anys d’ocupació, guaita. Peròté sentit fer-ho amb el Govern més important, sinó de la història, sí dels darrers .. 40? 80? quants anys? Que no sigui ni la fi del món ni dramàtic no vol pas dir que sigui una bona ida. Tan sobrats anem d’energies, temps, cohesió i solidesa política? A mi no m’ho sembla.

Afegiu-hi el caràcter pràctic dels resultats, que, vaja, una mica deu comptar, en unes eleccions. Jo no sóc gens hooligan de la llista única. És molt possible que per separat els diferents partits puguin sumar més vots. Però si això era cabdal el 27-S, aquí té una importància relativa: siguin quins siguin els resultats a Catalunya, a Madrid no hi anem pas a governar. Ni a fer coalicions de govern. Ni a influir gaire o poc (ni volem ni segurament podrem, ni, molt més pràctic, hi ha cap partit allà que es vulgui deixar influir per nosaltres). D’això. oi que la puta i la Ramoneta s’havien exiliat de-fi-ni-ti-va-ment?

Som tan originals que quan es tracta de guanyar un plebiscit en vots i escons, fem el que sigui per envigorir la primera força més que el total. I quan l’única cosa en joc, és precisament, qui és la primera força, llavors no fem el més lògic per ser-ho: agregar vots. Si fos fàcil, no seria tan divertit, ja ho sé, ja.

Qui va guanyar aquí el 20-D? EnComú-Podem. Amb 12 escons. Menys dels que va treure CiU el 2011, però també menys dels que va treure un PSC en hores baixes. Llavors hauria estat tercera força, però al 20-D va guanyar. I que és el que compta? doncs això: guanyar. Sí, ERC+DiL sumen molts més escons i vots i el sursum corda. Jo, sincerament, preferiria que ens dediquéssim a fer política i no exercicis d’aritmètica. Que ens dediquéssim a tenir raó, i no a carregar-nos de raons. Fa? Si algú se sent feliç qeudant a prop de la primera força, o la quarta, o augmentant vots o percentatge respecte a les municipals de no-sé-quan, o milorant les enquestes, que faci una tertúlia. Però en política buscar resultats és primordial.

Per si he perdut algú amb tant discurs: presentar-se amb llsites separades pot ser una formade guanyar, però és la més incerta i arriscada. La menys segura i improbable. I en política, el que compta són els resultats, no les intencions.

4. Ens queda la Via Quebequesa: presentar una altra cosa

lSi no podem deixar-nos sense opció electoral, i ni junts ni per separat acaba de funcioanr, què ens queda? Doncs que el 26-J s’hi presenti un subjecte diferent dels partits. No una coalició entre ERC-CDC i qui sigu, sinó una Agrupació d’Electors amb candidats independnets. En certa forma, en podríem dir la Via Quebequesa: el Parti Québécois (PQ) es presenta a les eleccions… quebequeses (tde tot tipus). Però a les canadenques s’hi rpesenta el Bloc Québécois (Bloc). Tots dos tenen per objectiu la independència, però el PQ té per prioritat governar al propi Quebec, amb les aliances que calguin quan convingui. Mentre que el Bloc juga a la política candaenca i sovint pacta a Ottawa de forma diferent de com el PQ pacta a Montréal. Clar que la majoria de votants del PQ voten pel Bloc, tot sovint, i viceversa. Però la relació noés biunívoca. Gent que vota PQ vota altres coses a Ottawa, i viceversa, i gent que no vota PQ pot votar Bloc. I els dirigents, quadres i estructures són pròpies de cada partit.

En fi, deixem el Quebec i tornem al nostre tema. Podria hipotitzar que així es pot treure més vots que amb llises dels partits per separat, però és un debat estèril: es tracta de treure UN escó més, un de sol, i si és possible, UN vot més que la segona força, sigui la que sigui. Es tracta de guanyar les eleccions. Encara que perdés vots respecte a la suma ERC+DiL, perquè no ingués el ganxo dels noms com Rufián, Homs, Tardà; o pequè la gent més enamorada de les sigles només votés al propi partit i no cap altre invent, o perquè es fes fatal la campanya, pel que sigui. Pensem que el coixí són 5 escons, si mirem el 20-D. No serà fàcil esguerrar-ho.

Pels partits és una situació win-win, que deia aquell. ERC no s’arriscaria a ser un cop més la segona força (i en unes eleccions on guanyar no li serveix de res). CDC parteix objectivament en difícil situació per treure uns bons rsultats (i això perjudica tot l’independentisme). La CUP no es veuria en la situació de propugnar una abstenció activa  que és coherent amb la seva hist`roria i posicionament, i difícilment reversible, peròque pràcticament cap dels seus votants ha entés, o en tot cas, va seguir (i com qui es presenta no són rivals polítics, pot prendre una psoció més relaxada sobre el tema, sense que li calgui una crida a no votar). Ja he dit més amunt que, per sobre de tot, hi guanyarien el Govern, la majoria dels 72, el nostre calendari, i el procés. O sigui: nosaltres.

I si no surt bé… mireu, millor fer experiments en eleccions on no ens juguem les nostres institucions, no? Qualsevol baixada en vots o escons repsecte a la suma del 20-D, serà per als ERC i CDC un clar argument a favor de la oròpia importància i rol. Si no es guanya, la raó és simple: va ser un error que no es presentessin els partits, però no han perdut perquè no s’han presentat.

Encara voleu seguir llegint?

5. Què és presenta, i per a què: #HoradelsAdéus 

Caldria fer una Agrupació d’Electors, amb candidats independents, sense cap vincle preent o pretèrit amb cap partit. DO Societat Civil, diguem-ne. 

Una candidatura que no fos de partit(s), sinó l’expressió dels (moooolts) catalans que hem dit prou a la dpendència d’un Estat hostil; que hem dit prou al sistema polític autonomista de la Transición per imepratiu de canvi democràtic  i que creiem que cal actuar, ara i aquí de forma decidida davant una indiscutible situació d’emergència social. Això no és un programa de Govern, però sí uns criteris suficients per a saber, en cada moment què cal votar a Madrid.

Entre nosaltres: vau entendre la campanya del 20-D, d’ERC o DiL? Jo tampoc. No se sabia si anàvem a negociar, a fer fora Rajoy, a posar algú altre, a rebentar-ho tot o a una altra cosa. No era fàcil saber què diferenciava i què unia ambdues candidatures (tret de models socioecòmics en què cap de ls dues formacions anava a tenir gaire capacitat d’influència). La candidatura proposada, a qui donarem el nom de codi d’ #HoradelsAdéus hauria de tenir pocs principis, però clars, previs i aplicar-los: ser la veu i la visualització del nsotre procés de construcció, i desconnexió, cap a la independència.

• No anirà a Madrid a negociar res. Les negociacions, si cal, són responsabilitat del nostre Govern, i de la majoria parlamentària que li dóna suport.
• No facilitarà la investidura de cap President de Govern. Imagineu-vos per un moment que un candidat que no hagi guanyat les eleccions el 26-J i que no tingui  majoria suficient vol aconseguir la investidura, posem, amb una imprecisa referència a una consulta sobre ves a saber què. Us imagineu les conseqüències polítiques a Espanya de tenir un Govern prisionero de los independentistas? Creieu que sense majoria pròpia podria tirar endavant res? i encara menys un referèndum d’independència? No tan sols seria impossible, sinó que duria a una situació molt pitjor (allà i aquí). Hem de seer respectuosos amb els nsotres veïns i negociar amb el Govern que triïn ells, no pas imposar nosaltres un de diferent del resultat que hagin volgut donar els espanyols. Respect!
• Si durant 40 anys els nostres representants han fet pedagògia de la diferència (i del greuge), ja és hora de deixar de predicar el problema catalán i fer pedagogia de la solución calatana. Que és, precisament,… l’hora dels adéus.
• Un punt cabdal d’aquesta pedagogia és la premsa estrangera. En aquest interessant estudi de Ricardo Romero de Tejada veureu la mirada molt diferent que tenen els corresponsals estrangers respece a la premsa espanyola. Però també la diferent mirada que tenen els corresponsals a Madrid i Barcelona. Crec que caldria instituir els Breakfast at the Palace (Memorial Duran i Lleida) on setmanalment els nsotres parlamentaris es reuníssin amb els corresponsals, per països o àrees, per explicar no la vida a Las Cortes sinó què estem fent a Catalunya. Això sol ja justificaria el sou.
• Per la resta de l’activitat parlamentària proposo un test (que us deixo en forma gràfica aquí sotaí, i que explicaré més en detall demà). En resum, i per ordre,: no intervenir en afers purament institucionals; votar sistemàticament en contra de qualsevol invasió de competències; aplicar el consens català (dels 72) quan hi sigui; cooperar en totes les propostes en matèria d’emergència social i reforma democràtica i, finalment, en altres temes, donar llibertat de vot als Diputats, que també toca provar aix 

6. Què ens cal fer? (spoiler: tot)

En primer lloc, cal veure si els partits que tenen inenció de presentar-se estan disposats o no a cedir el lloc per a aquestes eleccions concretes. #HoradelsAdéus no e presnetarà pas contra cap d’ells. Això sí, seria reocomanable que presentessin llurs llistes i/o coalicions, per si de cas. Les poden retirar en qualsevol moment. Fins i tot poden aprofitar tots els espais electorals als mitjans, si els convé.

També caldria que partits (CUP inclosa) i entitats (ANC, Òmnium i més enllà) es mobilitzessin per a aconseguir signatures i organitzar les primàries. Recollir i donar signatures per a presentar-se no és compromís de vot. És ajudar a superar un obstacle burocràtic per a participar en un procés democràtic. Jo he donat signatures per candidatures que no he votat, i per ILPs que no hauria votat si hagués estat diputat.

Ens calen 40.000 signatures per Barcelona, menys de 6.000 per Tarragona, 5.000 per Girona i 3.000 per Lleida. Tenim de temps fins el 22 de maig, i no perquè sigui el meu aniversari, ni perquè sigui Santa Rita, patrona dels impossibles, sinó pequè el 23 cal lliurar candidatures, i en el cas de les Agrupacions d’Electors, també les signatures.

Ens cal també un Comitè de Nominacions, que reculli candidatures, i busqui candidats. Ens calen unes primàries per triar l’ordre dels candidats. I el nom (de moment li direm #HoradelsAdéus, però no serà el nom real). I ens cal molt entusiasme i molta feina.

Que no paga la pena ni parlar-ne, perquè és impossible en tan poc temps? Home, si volem fer  un país nou en 18 mesos, no serem capaçps de fer una candidatura en 18 dies? Serà o no serà una bona idea; hi voldran jugar els partits o no; caldrà una feinada notabílíssima… però si cal, es farà. I tots hi ajudareu, oi? 😉

Si us sembla bona diea, podem discutir del com, de primàries i com fer-les, del Senat (auí sí que s’hi podríen presentar els partits per separat…), de tot plegat. Però abans que res, la pregunta bàsica:

Què en peseu? És una bona idea? Ajudaria?

#HoradelsAdéus

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!