AmaDeus Ex Machina

(Avui que es reuneix el Concili de Patums, poso aquí l’article que em van publicar a Vilaweb la vigília de Reis. Massa llarg, però taaaaan ple de dones idees i millors intencions! ;-))

 

 

Què demana un ciutadà il·lusionat als Reis Melcioriol, Maspar i CUPasar, als patges, als camells, i fins i tot al caganer Marianu?

 

 

***********

 

Aprofitant que ma filla ja ha (finalment!) enllestit, després de mil dubtes i esborranys, la Carta als Reis, i que ja l’hem lliurada al carter, em decideixo a escriure la meva. Com la meva filla, potser començo a tenir dubtes de si els Reis són realment mags (i realment d’Orient). Però com ella… si ens duen regals, escolta tu, benefici del dubte, i en el dubte, tota la il·lusió. Doncs això: si ens dueu la independència, i la possibilitat real de fer un Estat (i un país) millor, que d’això es tracta, estic disposat a creure’m el que calgui un any més, una elecció més. 

 

Aquest any la joguina de moda és la Llista, en colors i mides diferents (única, de país, del Si, unitària, transversal, italiana, de paraigua…). Diuen que serveix per a tot, i que jugar-hi és divertidíssim: es fa, es vota, es guanya, i … tens 18 mesos d’emocions fortes garantides. I després, al final, és quan xalarem de veritat. Caram, què més podem demanar? 

 

Bé, podem demanar que es faci bé. La joguina que jo vull no és ben bé la Llista, sinó un mandat democràtic que els partits i institucions del país considerin suficient per plantar-se definitivament i començar un joc nou. S’havia de dir 9N; ara sembla que es dirà ”plebiscitàries”. Digues-li atxa.

 

Però si és això, m’és bastant igual el color i la mida de la Llista o de si és d’una sola peça o un Lego de peces per a fer-ne  un paraigua (o un tricicle). El més important és que funcioni. Sí, ja posats, la llista unitària i transversal sembla engrescar més a molts coneguts… però alguns altres es neguen a jugar si no poden muntar-ne ells les peces al seu gust. Som així, els nens d’aquest país….

 

Ai, que m’embolico! El que vull dir és que a mi (però sembla que no a tothom) el que m’interessa és que les eleccions plebiscitàries ho siguin perquè hi hagi un acord previ sobre un programa, un pla (inclòs un pla B, i possiblement un pla C) compartits. Si després (no pas abans) això es materialitza en una sola llista, millor (pel meu gust: facilitaria el període transitori, que ja serà prou difícil; facilitaria la visibilitat de la possible majoria a l’exterior del país). Ho facilitaria, però no n’és condició necessària.  Ara bé, si és només una coalició de partits, o si causa més baralles i reticències que consensos, pot acabar sent una mala opció. Jo fa temps que reivindico que una bona versió de la coalició preelectoral a la italiana (o paraigua, com diu en Junqueras) és també perfectament útil: llistes separades amb (part substancial de) programa, compromís de Govern d’unitat i logo compartits en part. La segona millor solució, després de la llista unitària ben feta, però millor que certs possibles bunyols pseudounitaris i desganats. Però abans de conformar-nos amb el second best fem uns darrers esforços per la solució millor, no us sembla?

 

I la meva Llista ideal  necessita sumar en tres àmbits o eixos diversos, i no en un de sol com sembla que proposi el Rei Maspar:

 

• En l’àmbit nacional ha de recollir certament el major nombre de consensos sobre un full de ruta cap a la independència.
• En l’àmbit econòmic-social, (i ideològic),  no pot ser només la pura reconducció de la política del Govern actual, ni la resignada gestió de la misèria autonòmico-quotidiana. Si ha de ser unitària calen gestos decidits (i visibles) cap a la gent que més està patint la crisi. Uns mínims segurament, fins assolir el pas d’autonomia a protoEstat, però no el simple status quo. La independència no pot ser només neoliberal, ni de centre-dreta (ni només neotrostkista). Calen correccions que reflecteixin la transversalitat (i que no alienin del procés les esperances de canvi).
• En l’àmbit democràtic, el President Mas té molta raó quan diu que la gent s’ha guanyat que certes coses ja no es puguin decidir només als despatxos. Agafem-li la paraula.Tenim dret a una altra forma de fer política. A tenir mesures valentes i creïbles, i compromís, en la lluita contra la corrupció (no es tracta només de fer fora corruptes, sinó de fer fora la tolerància i fins i tot la neutralitat amb la corrupció). A participar d’una altra forma, també. Ni la Llista ni les llistes han de ser el artífex clàssic dels partits clàssics, si volem evitar una derrota ben actual. Cal, per exemple: unes primàries obertes que no deixin als despatxos de certs partits la confecció de llistes, programes i Governs. Això també és crucial: si la Llista ha de ser unitària, transversal i de país, el país en la seva transversalitat ha de participar-hi, no tan sols a l’hora de votar-la.

 

Jo crec que els reticents a la Llista, a part de certs sectors molt implicats en els aparells dels partits, CDC inclosa, vénen precisament de la por que tot plegat acabi en un intent de desdibuixar oposicions socials i polítiques, de perpetuar certes opcions amb vots manllevats. Jo no jutjo les intencions, però voldria proposar mesures concretes contra això.

 

Perquè també té raó qui diu que no podem deixar tot el descontent social i el descontent democràtic orfe d’opcions independentistes. Això seria un greu error. No aprofitar l’oportunitat per a incloure aquests sectors en el disseny unitari i transversal, un error més gros encara.

 

I si no pot ser (o no es vol fer) en una sola llista, doncs fem-ho en 2 (la de vocació governamental i la de vocació alternativa), en 3 (al voltant de Mas/CiU; ERC i CUP) o en 4 (afegint-ne una de purament societat civil sense partits que l’apadrinin, per als qui volen aquesta opció o res). Però fem-ho bé, i que serveixi per a obtenir el mandat democràtic i per a tenir una majoria parlamentària i un govern que ens serveixin per a assolir la llibertat. Aquest és el regal!

 

(Trobareu en aquest enllaç la meva proposta de com fer això en 13 diapositives. Em sorprèn el contrast entra tanta gent posant pressió per a arribar a un acord, sobretot per a fer una llista unitària i les poques iniciatives per a fer-ho possible)

 

Passo doncs a demanar als Reis Mags, i als personatges no tan secundaris del Pessebre el què demano aquest any a cadascun d’ells.

 

1. Benvolgut Rei Melcioriol. 

 

Sí, potser hauria de començar pel rei-president, però és que ara totes les mirades són sobre teu, ves. Sembla que el món (aquesta part d’aquest món) pengi d’un sí o d’un no teu. I d’entusiasme per la Llista de moment se’n percep ben poc, a ERC (curiosament, la immensa majoria de la gent que diu no comprendre perquè no acceptes la proposta d’en Mas, sembla comprendre perfectament que la CUP digui que no. I en ambdós casos, sense saber-ne donar cap explicació…).

 

Però quines són les alternatives? Continuar amb la legislatura actual dóna més garanties sobre el calendari del procés? Fer unes eleccions on ningú no traurà, ni de lluny, majoria absoluta permetrà a ERC aplicar millor el seu programa? No, oi?. Doncs si al final caldrà pactar amb Artur Mas calendaris, polítiques, Govern, timing i tota la resta… per què no fer-ho des de la millor posició possible, i a més afavorir l’empenta popular? No seria més fàcil obtenir garanties i certes concessions ara que no pas davant certs resultats electorals? I si cal pactar tot això, sí o sí, ara o després… anar en una mateixa llista o en llistes separades, fa tanta diferència? Bé, jo no sóc expert en estratègies electorals, enquestes ni activitat política. Sóc un votant habitual d’ERC que demana, amb molta il·lusió:

 

• Què negocieu i expliqueu el full de ruta, el programa i la composició del Govern. I que siguis ambiciós en negociar tot això amb el Rei Maspar.
• Que, vist que caldrà pactar d’alguna manera amb CiU-Mas, etc. es pacti ja d’entrada un tàndem (Mas President, però amb  la responsabilitat sobre el procés al Vicepresident Junqueras) o, si no tenir Mas de President és important, un triumvirat (president de caire àrbitre-institucional, amb Mas i Junqueras de Vicepresidents). O si es vol ser agosarat i es vol anar a per totes: primàries per a escollir entre Mas, Junqueras, i qui d’altre s’hi presenti (jo, personalment, prefereixo de llarg el tàndem : me’n refio molt més de Junqueras per a pilotar el procés; crec que Mas és el millor estadista, i el millor president, si perd l’obsessió per la jugada tàctica constant). Abans de dir-nos si aneu a la mateixa carrossa o en camells separats, aclariu-nos el full de ruta, com plantegeu el Governi… i què passa si no sumeu prou.
• Poseu sobre la taula els retocs necessaris al programa, pel que fa als famosos 18 mesos.
• Però poseu-hi també uns mínims compromisos de política social que siguin possibles fins i tot en l’àmbit pressupostari actual. I, no cal dir-ho, un programa de compromisos i mesures creïbles en l’esfera de la lluita contra la corrupció i la dignificació de la vida política i administrativa.
• Si hi ha acord de programa i de Govern, ens pots tornar a explicar perquè no es pot anar, llavors, en una sola llista? (jo entenc alguna de les raons, però, sincerament, no em sembla que ningú hagi entès cap de les vostres explicacions, fins ara).
• Més enllà d’això: cal fer el possible per a forçar un procés die primàries obertes per a la Llista (si es fa), però també sobre determinats punts on els partits no es posin d’acord sobre el programa. Volem decidir(-ho tot). I si n’hi ha diverses, això també aplica a la vostra llista. Confieu en el criteri de la gent, i no en sortireu defraudats. 

 

En fi, Rei Melcioriol, ue el que espero és que ens regalis dosis d’entusiasme, amb mesures ambicioses per a aconseguir refinar l’eix nacional i afegir-hi un mínim de compromís social i grans dosis de regeneració democràtica a la joguina. Si ho fas, serà molt més potent. Si no… bé, ens haurem de conformar amb solucions no tan bones. I el mateix val per a Una llista/diverses llistes. Però si us plau, no infravaloris  l’engrescament afegit que una proposta com la Llista amb millores substancials (com aquestes o d’altres) pot tenir. Dóna-hi un parell de voltes més, al tema. I si és que no, explica-ho bé.

 

2. Benvolgut Rei Maspar. 

 

Confesso que sóc d’aquells a qui encara li costa creure la conversió del gestor autonomista a l’estadista que cau de l’Estatut i emprèn el camí d’Ítaca. I si sóc just, he de reconèixer que de motius de dubtes (en això del procés) me n’has donat pocs des del 2010: has fet el que havies dit que faries, cosa insòlita en política  Però encara m’angunieja que no siguis capaç de dir “independència” ni per prescripció mèdica. Que dia sí i dia també demanis al Govern espanyol que “faci la seva proposta”. Com si l’única raó per a tot plegat fos l’absència de terceres vies. Encara em queda el dubte raonable de si l’èxit del Nou 9N no hauria pogut ser l’èxit del 9N, i tenir ara un clar mandat democràtic per a estalviar-nos llistes unitàries i discussions estèrils. 

 

 Però l’oferta que has fet és interessant, útil i engrescadora i no l’hauríem de deixar passar només proper reticències acumulades en el passat.

 

El que jo et demano, President (ai: Rei!) és que no et quedis a mitges tintes amb la proposta. Que no hi hagi temptacions tacticistes de partit en això de la llista unitària i transversal. Que no sigui, ni doni la impressió, que el motiu real és només salvar una posició electoral difícil de CiU.

 

Heus ací la meva llista de regals desitjats:

 

• Que no facis una condició sine qua non del punt únic del programa. Presi…rei, has d’entendre que venint d’on venim, hi hagi fortíssims recels i que cal com a molt mínim garanties que es farà tot i més per evitar que seguim caient muntanya avall en l’estat del benestar i en les mínimes garanties socials. Ja ens entenem, oi? I el mateix podem dir de la corrupció. Uns mínims compromisos programàtics, sabent que tocarà gestionar la misèria durant encara un temps convertiran la el programa en autènticament transversal i transgressora. I si no es fa la Llista, com a mínim el Govern. El full de ruta ha de ser clar, i ser el centre del programa. Però no pot ser únic i excloent, a menys que, en algun altre lloc, s’expliqui molt clarament què es farà mentrestant (i on fer-ho sinó en un programa?). Insistir en això és matar tota possibilitat de llista unitària (llavors seria, efectivament, molt millor votar llistes separades amb full de ruta comú, però amb programa d’actuació diferent). 
• Que acceptis el sistema de primàries obertes per a fer les llistes. No s’hi val a proclamar la pròpia generositat dient “puc ser el primer, o l’últim”. La generositat no es proclama: es demostra. Sigues generós i comparteixi l’elecció de les llistes, com he explicat més amunt (i no pressionis amb “primer o últim”. Pots ser segon? Pots ser Vicepresident en un Govern amb President-àrbitre institucional?).
• Que promoguis al màxim l’opció de la Llista, però no estripis les cartes si al final no pot ser. És, de llarg, la millor solució…. si es fa bé. Però entre la millor i la pitjor, hi ha molt marge. 
• Aprofita per a rehabilitar una mica la casa. No vull moralitzar, però CiU (i CDC) són fórmules marcades per l’autonomisme, el pacte constitucional, i molt marcades per allò que ara en diuen vella política. Avui l’escenari és molt diferent. Com és una carta als Reis i espero obtenir-ne regals, no aniré més enllà 😉 Però amb llista unitària o sense, al país li cal, també, una força de centre-dreta, i ara com era sembla molt desinflada. Canvieu-li el nom, els estatuts (aclarint si el marc de referència immediat és la independència) i aclariu d’un cop si a la puta i la Ramoneta se les ha expulsat o només estan suspeses cautelarment de militància. 
• Que demostris que la nova CDC (CatDem? Partit Liberal Demòcrata?) ha trencat amb un passat en què, com a molt mínim ha estat neutral amb la corrupció (com bona part del país, per ser sincers).

 

En fi, Presi…Rei: que admetis que la transversalitat, la voluntat de sumar esforços no toqui tan sols l’’àmbit del sobiranisme, sinó també el social i el de la regeneració democràtica (sí, ja ho sé: sóc un pesat. Però és que és important). I sobretot, esvaeix els dubtes de que tot plegat és una un remake local de Salveu al soldat Artur. Generositat, i determinació en l’objectiu, no en la tàctica.

 

3. Benvolgut Rei CUPasar

 

Rei de personalitat col·lectiva, que aquí haureu de compartir amb Procés Constituent i altres forces de l’esquerra alternativa, anticapitalista, transformadora… (ja paro, ja). Jo voldria que m’expliquéssiu, de forma clara i entenedora, perquè dir que totes les sumes no sumen us embla prou per a no participar a la Llista. Per a mantenir-ne distàncies, ho entenc. Per a tenir-ne molts dubtes també. Però és ben definitiu que voldreu seguir un estel diferent per anar a Betlem? Se’n pot parlar?

 

A veure: jo us demano pas que renuncieu a res, però sí, i sobretot que fóssiu ambiciosos. Voldria saber fins a quin punt poder influir políticament és rellevant. Fins ara heu donat moltes mostres que no us conformeu en ser oposició amb principis però irrellevant i que voleu també, participar, incidir i influir des de les vostres posicions. Doncs ara teniu, potser, una oportunitat (única?) d’aconseguir mesures concretes. Més enllà del que poden aconseguir 3 o 8 diputats, sobretot si no són imprescindibles per a formar Govern o tenir majoria (el que, avui com avui, ningú no sap). Vista la seguretat que ningú no obtindrà majoria absoluta (ni clara) en solitari, vist que la nostra dreta, per un cop, podria estar disposada a fer concessions per tal d’assolir l’objectiu comú, no podríeu intentar negociar ara algunes mesures possibles? Ara, és possible. Després de les eleccions, dependrà dels resultats (vostres i de tots els altres). 

 

Clar que no podreu imposar el vostre programa. I clar que el marc financer i legislatiu actual limiten molt el que es pot fer. Però segur que hi ha marge, i vosaltres sabreu on, i com. I segur que es poden negociar ara mesures per a incorporar al que en podríem dir paquet legislatiu del Big Bang: normes a aprovar conjuntament amb la desconnexió jurídica de l’Estat espanyol, que caldrà fer en algun moment d’aquests 17 mesos. Millor ser coherents però marginats?

 

Podríeu considerar, per exemple, això:

 

• Intenteu negociar amb els altres partits unes mesures clares i concretes que puguin visualitzar que el procés és també el factor real de canvi. 
• Un exemple: no seria molt útil (per a tothom) que David Fernández enlloc de presidir una Comissió d’investigació  sobre el passat de la corrupció des d’una posició minoritària tingués un lloc de responsabilitat al Govern per a supervisar què passa ara i quines mesures cal prendre pel futur?
• Un altre exemple: pel paquet legislatiu del Big Bang: normativa crisi d’habitatge:  dació en pagament, i decretar no embargable l’habitatge habitual de gent gran (i famílies amb fills menors) per sota de determinat nivell de rendes. Més pla sobre habitatges buits de la banca (aprofiteu ara que la banca té molt poc pes polític en el procés…).
• Bé, poseu vosaltres els exemples que vulgueu, i intenteu-los negociar. Però aclariu-me (aclariu-nos) si obtenir-los o no seria motiu per a considerar anar en una llista unitària o no.
• I ja baixant a un nivell més realista, em temo: i quins serien suficients per a formar part d’un Govern d’unitat?

 

• Que ens digueu si en cas d’optar per llista separada, acceptaríeu un model a la italiana, encara que fos només sobre el full de ruta. Vaja, si hi haurà, com a mínim, compromís sobre aquest punt del programa. 
• Si, en cas d’anar en llistes separades, acceptaríeu candidats de la societat civil triats per mecanismes conjunts amb les altres dues llistes.

 

Ambició, espero de vosaltres. Per sobre de coherència, ja ho sé. Però un cop l’any els nens que creiem en els Reis podem demanar el que vulguem ,-)

 

 

4. Benvolguts patges i pastorets de l’ANC, Òmnium, Súmate i resta de societat civil organitzada i mobilitzada.

 

Arromangueu-vos la camisa! Sí, sí: ja sé que fa molt de temps que ho feu. Però, com ho diria?: ara és l’hora. Us sona? La Llista, per a ser alguna cosa més que una sopa de sigles, per a ser autènticament unitària i transversal, necessita la implicació de.. bé, de vosaltres, i de tots nosaltres. I les plebiscitàries, per a ser alguna cosa més que unes eleccions, també. En concret us demano que:

 

• Pressioneu per a que la Llista tingui un programa clar sobre el camí de la independència, però també uns mínims clars sobre els altres dos àmbits (social-econòmic i democràtic, tants cops mencionats en aquesta carta). I això com a condició per a donar suport a cap llista, sigui unitària o múltiple.
• Que impulseu un procés per a arribar a aquests compromisos. A les diapositives que he lincat abans ha un possible exemple. Però reunions conjuntes de tots els líders no són pas la millor manera. No sou un partit, no us comporteu com ho fan ells.
• Que pressioneu per a que es facin unes primàries per a decidir caps de llista, fórmula de Govern i membres de la Llista. Per a ser precís: organitzeu-les vosaltres, el procés de primàries, i ja us seguiran, ja ho veureu. I feu-ho ja.
• Que us impliqueu, amb els partits, a buscar noms per a la Llista, tant per a ser nominats als llocs elegibles a les primàries, com per a ocupar els darrers llocs d’honor (que no caldria sotmetre a primàries, clar). Els partits que facin les llistes de la seva quota, i que col·laborin a nominar per a la resta. 
• * Si no voleu canviar els vostres Estatuts, feu dimitir la Carme Forcadell (total, no pot ser reelegida al maig…) i que sigui candidata a un dels quatre caps de llista. A Òmnium no sé com funciona, però la Muriel Casals hi ha de ser. Si no vol ser diputada, doncs que tanqui una llista. Ningú no entendria la Llista sense les IndependenTietes!
• Proposeu una Comissió de Participació ciutadana per al seguiment del procés constituent. Ningú discutirà la legitimitat de la Carme com a garant de la mobilització ciutadana i hauria de ser questa la seva contribució futura: presidir-la.
• I si al final no surt la Llista, valoreu (deixeu-nos valorar) si no convé fer la quarta llista. Una llista sense cap suport de cap partit, cap persona que hagi tingut mai cap càrrec electe ni a cap partit, per a recollir, si convé, els frustrats de la no-llista unitària. Perquè de sectaris no n’hi ha només als partits, i si no hem de perdre cap vot, doncs mira, potser caldrà fer això (a part, aquesta llista tindria una altra funció: backup en cas que al Govern espanyol, o a algun Tribunal, no se li acudís inhabilitar les llistes dels partits…).
• Ehem, d’això… a veure…ja que hi som: no contracteu per a la campanya els que us van perpetrar això de la Gigaenquesta, si us plau. (Uf, ja ho he dit).

 

En resum: no substituïu els partits, però no els deixeu sols. I no ens deixeu sense veu i vies de participació a tots nosaltres.

 

5. Benvolguts camells, o sigui, benvolguts conciutadans que duem tan bé com podem la càrrega del país. 

 

El que us demano, el que em demano i ens demano és molt senzill: que fem de camells, no pas de rucs. Que duem totes les peces del projecte endavant, que empenyem per a que les properes eleccions donin el mandat democràtic que sembla que encara falta. Que exigim imaginació i generositat, però que donem exactament el mateix, a més se suport i entusiasme. I que demostrem, si cal, que tenim les gepes ben plenes de reserves: fa temps que omplim el carrer, que omplim debats, actes i assemblees, i que omplim urnes. I ens queden ganes i energies per a seguir-ho fent, si cal.

 

Recordem, sobretot, que la joguina esperada és un país millor a través de la independència, no pas un tipus de llista, ni d’eleccions, ni un líder. Il·lusió, empenta i participació (i menys derrotisme, sisplau).

 

6. Ben… d¡això: Il·lustríssim caganer Marianu. 

 

Ja sé que no duus regals. I que aquest pessebre t’incomoda de forma definitiva i irrevocable. Si poguessis el suspendries, dissoldries o suprimiries, ho entenc. Però mentre hi siguis, ens pots fer el favor de fer-nos la campanya pel Sí uns mesos més? Vaaaaa, que NINGÚ no ho fa com el caganer Marianu! Ni els nostres partits ni la nostra societat civil no és, ni de lluny, tan eficaç! Ja sé que no hi podrem confiar eternament, i que algun dia ens haurem d’espavilar tot sols a trobar cohesió i argumentari, però aquest 2015, sispli, siiiiiispli, que a canvi et prometem no oposar-te mai més ni al pessebre (ni enlloc). Un darrer servei en nom del cariño y el respeto. No cal molt: només que segueixis igual.

 

 

Finalment us demano a tots tres Reis que als aspirants a sectaris i caïnites del país els porteu una mica de carbó. Però de sucre, eh? A veure si s’endolceixen una mica (o si, com a mínim, no ens amarguen a tots plegats).

 

Un nen (encara) il·lusionat, que s’ha portat molt bé i que encara es portarà (i votarà) millor al 2015.

 

 

PS: Els errors tipogràfics, ortogràfics, gramaticals, programàtics, i ideològics són tots meus, i marca de la casa. 

 

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!