AmaDeus Ex Machina

Mig país s’ha passat dos dies comentant al Twitter les enquestes de La Vanguardia. Aquí va la meva pulada,que jo amb 140 caràcters no en tinc epr per saludar…

Voldria fer uns apunts sobre l’enquesta relativa als resultats a les eleccions del Parlament del 27-S. La del diumenge, vaja. Deixem de banda totes les prevencions habituals sobre les enquestes, i, en especial, sobre les enquestes de La Vanguardia. Fem veure que ens les creiem, per una estona. Els resultats ja sabem que estan cuinats al gust del xet, vaja, de l’editor. Les xifres exactes o les variacions relativament petites no es poden tenir en compte, les oscil·lacions amunt i avall, segurament tampoc, però les grans tendències, constants en e ltemps, potser volen dir alguna cosa. Anem a pams.

1. Eix Nacional (plebiscitàries sí/no)

Les eleccions del 27-S han de ser plebiscitàries, oi? Docns aquí sí que caldria veure l’evolució del vot favorable al caràcter plebiscitari i a més favorable al Sí. I per a això, hem de sumar CiU+ERC+CUP. El resultat és: “variacions homeoàtiques” = estabilitat.

. Efecivament, entre les eleccions de 2012, i l’enquesta d’aquest diumnenge, passant per les de maig i desembre 2014 hi ha una varicció màxima de +4 i -3 escons (ambdues irrellevants), amb tendència actual a tenir variació de … 0. No és mala notícia, al contrari. Ara que a CiU/Mas ja no li pot quedar cap vot útil de dreta espanyolista o vot conservador/liberal d’autonomista (aue en tenia, i un bon gruix, històricament), el resultat no és gens dolent. Però tampoc per tocar campanes: no semblem guanyar gaire d’ICV, PSC o abstenció respecte al 2012, no en termes nets, com a mínim. I no aniria malament fer-ho.

El bloc clarament unionista/constitucionalista (PSC+PP+PP) ha patit més sotragades (per part de Podem) però ara sembla tornar a l’estabilitat. Certment no és el mateix el PSC, ni aquest PSC, que el PP, però a efectes pràctics plebiscitaris, sobiranistes, independentistes. ara i aquí, sumen junts. Estan entre 0 i -1 respecte al 2012, el que vol dir “igual”. 

Finalment hi ha els absentistes, o cagadubtistes o quinventmésfortquefainosentoresistes. ICV i Podem que, amb tons diversos, i sinceritat diversa, no són a favor de l’sstatus quo constitucional, però tampoc sumaran per a les plebiscitàries. Després del 27-S, ja en parlerem, caldrà veure cas a cas, i diputat a diputat. (i votant a votant). Aquest grup és globalment estable, però no tant: va pujar, ha baixat, però té potencial clar per tornar a esgarrapar vots a lal bloc constitucionalista). Però no sobre el discurs Catalunya/Espanya, sinó sobre els dos eixos següents. Aquí va el gràfic que il·lustra les oscil·lacions, segons La Vanguardia, des de les eleccions’2012:

2. Eix social (dreta/esquerra)

La situació d’emergència social i econòmica faria pensar que globalment, Catalunya giraria clarament cap a l’esquerra. Hi ha un gir, però sembla poc espectacular. 

El bloc d’esquerra (ERC+PSC+ICV+Podem+CUP) puja, sí. +7 escons. I en moments aneriors ha arribat a +10. Això vol dir que  aquí hi ha camp per córrer, però no tant com seria lògic. 

Al tanto: a l’eix sobiranista el desplaçament cap a l’esquerra és notable: +13/14. En el camp dependentista, és negatiu: -7, degut a l’auge creixent de C’s (que el fa cap a la dreta, on si no?). Això vol dir que en el camp sobiranista, tot el peix sembla venut, en aquest eix, mentre que Podem (no tant ICV o el PSC) tenen marge per menjar-li vot a C’s i reequilibrar això. Com? doncs fixant-nos en la lluita al tercer eix de la política catalana, el més interessant ara com ara. 

3 Eix regeneració democràtica (partits governatius/alternatius)

Mal ens pesi a alguns de nosaltres (eps, a mi, no!) la batalla políica no es pot resumir estrictament a l’eix nacional. Mal li pesi a Joan Herrera (a mi, no!) la batalla política no és (i ara menys que mai) un lluita estrictament de la dreta contra l’esquerra, i tts llurs centres. Hi ha una tercera dimensió. Un tercer eix: la gent està molt tipa no tan sols de la corrupció (que ho està mooolt) sinó també de la (percepció de…) incapacitat dels partits per resoldre els problemes. Molta gent està molt tipa, però molt (fins allà on penseu, sí) de certa forma de fer política, del repartiment i ocupació massiva de càrrecs, llcos de treball, espai i recursos per part de professionals de la política que mai han tingut ni tindran cap altra feina, ni la sabrien fer, vista la mediocritat ambient. Tips de la falta d’imaginació, i de que un Govern de dreta se sembli tant a un Govern d’esquerra com un programa del José Luis Moreno a un altre. Jo també estic tip de tot això, però sóc un possibilista, i tinc en política una paciència que no tinc en cap aspected de la meva vida privada. Però haver viscut a Itàlia al final de “l’antic règim” que tant se sembla a la situació actual a la veïna Espanya (amb repercussons aquí) i l’arribada de Berlusconi, i haver viscut a França en els moments inicials de l’auge del Front National, i veient on està arribatn avui… doncs tinc por, què voleu que us digui. Si tanquem els ulls, prendrem mal.

Això fa que renovadors, regneradors, antisistema, però també oprotunistes i falsaris (és a dir, C’s) tinguin un gruix de vots de gent que simplemement vol fer botifarra a qui ha manat tant de temps, molt (Ciu;PSC; PP)  o poc (ERC o ICV) i estigui disposat a votar qui sigui, però absolutmaent qui sigui, que tingui mig missatge, i prometi fer neteja. Mireu el tercer gràfic:

ës l’únic dels tres on la tendència és constant. La suma CUP+Podem+C’s creix, poc o molt, a cada enquesta. I Des de les eleccions del 2012 el diferencial és a +30/33. Sí, aquesta és la diferència, i per molt cuinada que estigui una enquesta, un creixement així, i que sigui constant, vol dir alguna cosa. Creiement clar en el camp sobiranista, i espectacular en el dependentista. Notable a dreta i esquerra. Aquesta, i no alra, és la clau per entendre què està passant.

A més la volatilitat del vot en aquesta zona, entre C’s i Podem, és molt gran. I com és un vot nou, no fidelitzat, i de protesta, és lògic que sigui més sensible a les condicions ambientals de pressió i temperatura de cada instant. I és on tothom, nosaltres inclosos podem pescar més vots, molt més que entre els votants dels partits unionistes/federalistes/cagadubtistes clàssics. Quadrar un missatge de canvi radical, i d’esperança de futur proper millor (i aquí l’independentisme és, ara i aquí, imabitble) amb els partits tradicionals i els polítics de sempre, costa molt. La CUP ho fa, però potser necessita ajut. Ara, això ja és tema pel proper article ,-)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!