Llai electoral: X-Passerelling o ja no ve d’un pam?

 Per a promocionar internacionalment Catalunya podríem intentar que els X-Gams  acceptessin com a nova disciplina l’X-Passerelling, o fer el passerell de manera extrema en temes cabdals, de forma perillosíssima, innecessària i sense cap protecció. En som mestres indiscutibles. El darrer exemple? Voler fer una llei electoral de cara al 27-S. Ja fa dues setmanes vaig tenir aquesta conversa a twitter amb els promotors de la ILP per una Llei electoral, t. Com que el problema no és (sobretot) amb la ILP en si mateixa, i Twitter dóna per eslògans i titulars però no gaire més, intento explicar aqui perquè crec que és un tret al peu al caràcter plebiscitari de les eleccions. A veure si em passa l’esverament i ho puc explicar.

 

Passem (pietosament…) per sobre de les intencions originàries dels promotors de la ILP. Passem també (i encara més pietosament) per sobre de la incapacitat (o la desídia) dels partits en no enllestir una llei electoral després de 10 legislatures. Deixem de banda tmbé els mèrits, problemes i llacunes de les propostes que hi ha sobre la taula (que dependran de les preferències de cadasscú). El sistema electoral perfecte no existeix, tot depén de quins objectius es tinguin i de quins defectes es pretenguin corregir a cada lloc i a cada moment. Per exemple: tothom, ara i aquí sembla d’acord en què cal com a mínim desbloquejar les llistes (reordenant els candidats o tatxant-ne els que no agradin), potser obrir les llsites podent afegir candidats d’altres candidatures a la llista preferida) o fins i tot suprimir llistes i anar a sistemes uninominals. Jo també (pel que fa a llistes desbloquejades), però encara recordo els perversíssims efectes d’aqeust sistema (en la seva versió de vots de preferència) sobre el control (i el tràfic polític i mafiós) de vots a la Itàlia de la Tangentopoli dels 80-90 (i que aquesta escena d’Il Portaborse de Daniele Luchetti il·lustra magistralment, sobretot la cara d’que li queda a Silvio Orlando).

 

Tot això és, ara, irrellevant. O serà rellevant després del 27-S. Però canviar ara les regles del joc electoral precisament quan volem plantejar unes eleccions com un plebiscit, és a dir, com un referèndum, sembla completament forassenyat.  I, pels que volen (volem) planterjar-lo així amb l’objectiu de la independència, sembla una reforma de curta volada: una llei electoral autonòmica no pot servir com la llei electoral d’un Estat independnet. Si hem esperat 35 anys, no pdoem esperar ara 10 mesos?

 

Però molt més important que això: fer una llei electoral ara per a les eleccions del 27-S deslegitima greument el seu caràcer plebiscitari. Representa una arbitrària, innecessària i indefensable rebaixa de les garanties democràtiques imprescindibles. Una nova llei electoral, o una reforma de la llei electoral existent, és igual, signfica bàxicament canviar les regles del joc electoral. Això pot ser en forma de canvi de model electoral, o canvi de circumscripcions, o canvi de forma d’atribució d’escons. O canvi en la forma d’organitzar-les i supervisar-les. Per simplificar: canvi de les regles del joc, o canvi d’àrbitre. Dues coses que (em sembla a mi..) que voregen el suïcidi polític si volem anar amb els resultats a demostrar legimitat democràtica epr una cosa tan espectacularment delicada com un procés d’independència no pactat… O potser és que m’estic tornant paranoic, perquè veig que ningú no hi diu ni piu… Deixem de banda el sistema electoral i el repartiment d’escons. Imaginem que només servís per a establir una autoritat electoral pròpia. Us ho plantejo com ho deien en una de les piulades els promotors de la ILP: “ens convé que l’arbitre de les plebiscitàries siguiJunta Electoral Central,i fer-les amb una llei q no respon a realitat CAT?”. Ara imagineu-vos anant a qualsevol cancelleria o a Brussel·les a explicar que tenim el famós mandat democràtic ara que, ehem, hem designat un àrbitre ad-hoc i unes regles ad-hoc  per a aconseguir-ho, perquè els que teníem durant 35 anys no ens servien, precisament ara. Jo, francmaent, preferiria anar a buscar subscriptors per a Cavall Fort a la Legión extranjera, seria una feina infinitament més fàcil. Algun voluntari? No, ja m’ho pensava…

 

Perquè aquí no es tracta (només) de fer unes eleccions, ni (només( de fer bé unes eleccions; ni (només) de gunayar unes eleccions. Es tracta d’aconseguir (o clarificar) el famós mandat democràtic per a tirar endavant la independència amb el supor clar i majoritari de la població. I soretot, però SOBRETOT DELS DOBRETOTS de poder anar fora a mostrar el dittxós mandat democràtic. Eps, fins i tot així ens costarà deu i ajuda, però si el primer que es veu és que hi ha dubtes sobre la netedat del procés, ja podem anar a explicar tecnicismes sobre la sobrerepresentació de la circumscripció de Lleida, o sobre la necessitat de desbloquejar les llistes o sobre la conveniència d’una autoritat electoral pròpia: encara que els canvis perjudiquessin objectivament els resultats del sobiranisme, l’única lectura assenyada des de fora seria “han canviat l’àrbitre que creien i deien que era hostil per un de dòcil”. Mireu, és millor que ja Junta Electoral Central canviï de banda un dos diputats; és millor fins i tot no sumar a causa d’axiò que no pas llençar per la borda per culpa enostra, culpa total i inexcusable nsotra tot el procés plebiscitari. No podem deixar que els errors els facin els altres?

 

Vaig voler donar un cop d’ull a si el famós Codi de Bones pràctiques en Referèndums de l’encara més famosa Comissió de Venècia del Cnsell d’Europa deia alguna cosa. I clar que ho diu ben claret. És una de les 3 condicions per a l’organització dels referèndums: no modificar la legislació electoral un any abans, com a mínim (II.2, pàgina 9, i explicació addicional a pàg 18). Així de clar i senzill, tu. I de només 3 condicions, ens en volem passar pels pilindrins l més senzilla i objecivable. Bravo.

 

Per a tenir el reconeixement internacional de la nostra independència, a part la majoria electoral, el mecanisme més senzill hauria estat un referèndum vinculant acordat amb l’Estat espanyol. Just per sota, un referèndum no vinculant seguit de negociacions amb Espanya. Després hauria vingut un referèndum tutelat internacionalment. I per sota d’això una consulta vinculant no acordada ni acceptada per l’Estat. I llavors una consulta no vinculant tolerada, i més avall encara la mateixa cosa no tolerada… No em baixat ja prou graons en la legitimitat i les garanties democràtiques del mandat democràctic dels dallonsis? Sí, però tot això ho hem intentat (menys el referèndum tutelat internacionalment, però és que no hi ha les condicions objectives, ara com ara). És a dir, si hem hagut de baixar en l’escala de prioritats de com s’ha de fer això no ha estat per culpa nsotra, i això és ben explicable, i ben entès. Igual que vam haver de fer una llei ad-hoc per a inventar un sucedani com el 9-N (massa tard, això sí). Però un cop més: no hi havia alternativa.

 

Però ara, per perimer cop, ens podem llençar pedres a la prpia teulada sense cap necessitat. Podem devaluar molt seriosament el caràcter plebiscitari …per mala consciència? perquè ara,  de cop, ens fa vergonya no haver fet una llei electoral? Perquè realment creiem que ens cal un àrbitre amic

 

Tan sobrats anem que ens podem saltar tots els principis i estàndrards establerts, totes les bones pràctiques, totes les precaucions? Jo crec més aviat el contrari: hem de ser especialment escrupolosos, perquè ja ho tenim, d’entrada ben difícil. 

 

En fi, espero que els partits no es posin d’acord a temps. O que el PSC faci un (darrer?) gran servei al país (involuntari o no) negant-se a sumar els seus vots al bloc sobiranista, tal com li ha agagat darrerament. 

 

O potser és que simplement sóc un perepunyetes i això no és pas X-passerelling de medalla, sinó que, realment, ho tenim tan ben lligat que no ve d’un pam…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *