17 de gener de 2022
0 comentaris

Llengua i escola 3

Política lingüística i escola 

La política lingüística que es va dissenyar durant la transició i els primers anys de la Catalunya autònoma ha fracassat. Aquesta política tenia com a objectiu la normalització del català. Mai no es va explicar quan es consideraria que s’havia assolit la normalització perquè l’ambigüitat era a la base del fràgil consens que havia aconseguit, en aquell moment , l’objectiu de la normalització. El consens es basava en uns quants principis: extensió del coneixement del català a tota la població no adulta, escola en català, ús per defecte del català per part de l’administració , creació de mitjans de comunicació en català i implantació del requisit lingüístic per als treballadors de la Generalitat i les corporcions locals. Aquestes mesures tenien el beneplàcit de la població procedent de la immigració espanyola dels anys 50, 60 i 70, que volia que els seus fills fossin catalans i coneguessinr el català. Es tractava d’acabar en un període curt de temps  amb la divisió per raó de llengua vigent en aquell moment en “catalans” i “castellans”.

Quaranta anys més tard podem afirmar de manera rotunda i incontestable que des d’un punt de vista sociolingüístic la normalització no s’ha aconseguit i que la situació del català és molt pitjor ara que al final del franquisme. Mai en tota la història el nombre de persones que tenen el català com a llengua inicial, com a llengua d’ús habitual i com a llengua d’identificació havia estat tan reduït com ho és ara en termes relatius, és a dir,  en percentatge sobre el total de la població. No serveix de res que el nombre total de persones que coneixen la llengua sigui el més alt de la història perquè el futur de la llengua no depèn del coneixement sinó de l’ús.

Majoritàriament els fills i els néts dels immigrants espanyols no han incorporat la catalanitat a la seva identitat individual. Molts d’ells són lingüísticament i culturalment espanyols encara que visquin a Catalunya i siguin capaços de parlar el català, fins i tot de manera fluïda. Ser català, per a ells, és una manera de ser espanyols: els espanyols d’Andalusia es diuen andalusos i els de Catalunya, catalans. Els individus que no s’identifiquen com a espanyols són per a molts d’ ells uns éssers pintorescos, inadaptats i molestos.

La Catalunya del primer terç del segle XXI és una societat on conviuen persones de desenes de llengües i identitats nacionals diferents. Les comunitats nacionals majoritàries són la catalana i l’espanyola. El fracàs de la normalització és també el fracàs del gran objectiu dels pares de la versió catalana del règim del 78, que era fer de Catalunya un sol poble. Per això és absolutament necessari fer un replantejament general de la política lingüstica que es duu a terme des de les institucions. Aquesta revisió s’ha de fer a la llum d’aquesta doble realitat:

  1. No solament no s’ha aconseguit la normalització del català sinó que ni tan sols s’ha pogut aturar el procés de substitució lingüística.
  2. Catalunya no és un sol poble. Cal acceptar com un fet irreversible -si més no mentre no tinguem un estat- que hi ha dues comunitats nacionals ben definides, la catalana i l’espanyola, i una multitud d’individus d’origen immigrant recent, que majoritàriament acabaran integrant-se en una d’aquestes dues comunitats.

Una part dels nacionals espanyols de Catalunya es miren el català amb indiferència, però una altra part, certament minoritària, se’l mira amb una animadversió absoluta. Aquest sector començà a organitzar-se als anys 90 al voltant del Fòrum Babel. En aquell moment en el centre del seu argumentari hi situava la defensa dels drets individuals , però a partir de la irrupció del partit Ciutadans, creat pels fundadors del Fòrum Babel, aquest argumentari va ser abandonat i acabà emergint el que sempre havia estat el fonament real de la seva posició , el nacionalisme espanyol: Catalunya és Espanya i, l’espanyol és la llengua nacional d’Espanya; per tant, els parlants de l’espanyol tenen els mateixos drets lingüístics a tot el territori espanyol, al marge del fet que en alguns d’aquests indrets es parlin altres llengües, anomenades per ells regionals.

Acceptem, doncs, que a Catalunya hi ha dues comunitats lingüístiques i nacionals diferents i reaccionem davant la certesa que la convivència de les dues comunitats porta a la desaparició del català. Escoltem el que diuen els sociolingüistes, estudiem el que es fa en altres països del món amb situacions similars a la nostra i, pel que fa a l’escola, no ens tanquem a la possibilitat d’implantar un sistema amb línies diferenciades per la llengua. L’argument per no fer-ho sempre ha estat que som un sol poble, però la realitat el desmenteix. Ens agradaria que fos així i actuem com si fos així. Ens enganyem i això ens impedeix prendre les mesures necessàries. Eliminem, doncs, aquest prejudici i estudiem quines són les mesures més adequades per aturar el procés de substitució lingüística en general i en l’àmbit escolar. La convivència entre alumnes catalanoparlants i hispanoparlants en el mateix institut ha dut a la pràctica desaparició del català en la comunicació entre els adolescents en territoris on el català és minoritari, que són la majoria. És possible que si es practica la segregació per raó de llengua això deixi de passar. M’explico: en una població hi ha tres instituts i els alumnes no trien l’institut en funció de la llengua. Els alumnes hispanoparlants d’origen són dos terços. La llengua de comunicació entre els alumnes és l’espanyol, tant si són hispanoparlants d’origen com si són catalanoparlants, perquè l’espanyol és la llengua de la majoria i això detemina la tria lingüística des del moment que l’estudiant entra a l’institut. Si els alumnes catalanoparalants estiguessin junts en un dels tres instituts sense hispanoparlants al costat, és possible que la tria lingüística portés a l’ús majoritari del català entre ells. En qualsevol cas, és clar, el sistema ha de garantir el coneixement del català al final de l’ensenyament obligatori sigui quin sigui el sistema que s’adopti. El que està en discusió  no és si el sistema actual garanteix el coneixement de la llengua sinó l’ús. Cal trobar un sistema que incrementi l’ús del català a l’escola secundària sense recórrer a mètodes punitius o invasius. Que aquests adolescents el facin servir fora de l’escola dependrà de diversos factors d’abast general, d’entre els quals els més importants són aquests: les normes d’ús lingüístic que regeixen el comportament lingüístic del conjunt de la població catalana i el grau de discriminació que exerceix la llengua.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!