Catalunya entre el 155, les armes i les urnes

Andalucía, 11/XII/2018. 

Diuen aquells que porten el nacionalisme espanyol en la sang, aquells mateixos que ratllen als altres de radicals, que cal aplicar un 155 “duro”, que cal portar la defensa de la integritat de l’actual Estat espanyol a les seves màximes conseqüències, que els republicans sobiranistes catalans seran responsables de les mates que es produïssin arribat el cas d’una declaració unilateral d’independència. Diuen de tot menys el que han de dir, que no és una altra cosa, que respectar el dret a decidir dels pobles, en aquest cas el poble de Catalunya.

És tot això un despropòsit, un senyal inequívoc de la falta d’un Estat democràtic, la falta de costum democràtic per part dels hereus directes del franquisme. Mentre Estats moderns i amb llarga tradició democràtica no es van plantejar, a cap moment, prohibir cap referend, ni molt menys, aplicar cap llei restrictiva a cap parlament triat de forma lliure i democràtica, menys encara empresonar a cap representant triat pel poble. Aquesta és la diferència entre un Estat democràtic, i un altre que no se sap ben què és.

Cada dia queda més clar que tot aquest espectacle impresentable que estan donant els successius governs espanyols, solament té un responsable: els successius governs espanyols que s’han negat, una vegada i una altra, a asseure’s en una taula i negociar les reformes constitucionals i legals necessàries perquè un poble pugui expressar la seva opinió en unes urnes. Amb el fàcil que és, i el complicat que ho posen.

Però la tràgica història d’Espanya ens demostra que en l’ADN dels quals l’han governat i governen, no figura el gen democràtic, solament tenen en gen de l’opressió i les derrotes. Això sí, sempre amb la sang dels espanyols més pobres. Tots els intents de mantenir la unitat de les colònies de el “Imperi Español” van ser tremendes derrotes unes, abandons altres i les que no, venudes al millor postor.

Fa anys que aquest vergonyós problema hauria d’estar resolt. Si s’hagués arribat a un acord sobre els termes d’un referend legal i vinculant, el poble de Catalunya hagués expressat la seva voluntat en pau i exemplar, en el bon ús de les urnes; i tots haguéssim obtingut els beneficis de la democràcia en pau i solidaritat. Però la tràgica història d’Espanya ens demostra que en l’ADN dels quals l’han governat i governen, no figura el gen democràtic, solament tenen en gen de l’opressió i les derrotes. Això sí, sempre amb la sang dels espanyols més pobres. Tots els intents de mantenir la unitat de les colònies de el “Imperi Español” van ser tremendes derrotes unes, abandons altres i les que no, venudes al millor postor.

Podrien parlar de les guerres del RIF, però millor que no ho recordem, solament cal recordar Informe Picassoper comprovar les impresentables condicions en les quals la Corona d’Espanya amb el Rei Alfonso XIII al capdavant, van enviar als espanyols més pobres a la guerra que va acabar amb el Desastre de Annual. Una derrota sense pal·liatius que només es va poder solucionar amb una altra vergonya nacional, amb el bombardeig de RIF, amb els atacs de 1924, en els quals, per primera vegada, el gas mostassa va ser escampat des d’avions, un any exacte abans que se signés «la prohibició de l’ús en la guerra, de gasos asfixiants, tòxics o similars i de mitjans bacteriològics» en el Protocol de Ginebra.

El gas utilitzat en aquests atacs va ser produït per la “Fàbrica Nacional de Productes Químics” en La Marañosa, prop de Madrid; aquesta planta es va construir amb una assistència significativa d’Alemanya i, sobretot, d’Hugo Stoltzenberg, un químic associat amb el govern alemany en activitats clandestines d’armes químiques a principis dels anys 1920, al que més tard se li atorgaria la nacionalitat espanyola. Tot molt “exemplar”, tant que fa témer el pitjor ​davant la falta de rubor dels actuals governants espanyols. Les guerres sempre, amb els més pobres i contra els més pobres.

Una altra vegada l’actual Estat espanyol prefereix, veu amb bons ulls utilitzar als seus més joves que formen part de les Forces i Cossos de la Seguretat de l’Estat, contra el poble, aquest poble de Catalunya que diu considerar com a propi però que, en realitat, estan demostrant que ho consideren com a colònia.

Una altra vegada l’actual Estat espanyol prefereix, veu amb bons ulls utilitzar als seus més joves que formen part de les Forces i Cossos de la Seguretat de l’Estat, contra el poble, aquest poble de Catalunya que diu considerar com a propi però que, en realitat, estan demostrant que ho consideren com a colònia. Aquesta és la paranoia en la qual s’han establert, i com tal actuen. Un Estat mai s’aixeca contra el seu propi poble, i si s’aixeca és que no ho considera com a tal. Un Estat que considera a un poble com a part del mateix, pacta, negocia, convenç i comparteix. Quan un Estat no ho considera part del mateix, prohibeix, oprimeix, empresona i si arriba el cas massacra. Pel que portem anys observant i sofrint, a la vista està que Catalunya no és considerada com a part d’Espanya, sinó com a colònia d’Espanya. Això que pogués ser un lleu detall, no ho és, doncs és aquí on Espanya perd la raó i els papers davant l’opinió internacional i la justícia europea, al marge d’acabar amb el poc prestigi que li quedava com a país democràtic.

És, per tant, a la vista i anàlisi dels fets indiscutibles, que Espanya es comporta com a país colonitzador, i Catalunya és colònia oprimida. És inqüestionable que la independència de Catalunya, que la República Catalana és només qüestió de temps.

A les mans de l’actual Estat espanyol està si aquest procés de descolonització de Catalunya es fa de forma democràtica, pactada, legalitzada en les urnes pel poble, en pau, germanor i solidaritat entre pobles, o serà a través de l’aplicació dura del 155, de detencions i pressió al poble, i si arribés el moment, de massacrar al poble de Catalunya, igual que es va massacrar al poble rifeño.

Pedro Ignacio Altamirano

@altamiranoMLG

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *