almerich

El bloc personal de José Manuel Almerich

29 de maig de 2007
Sense categoria
3 comentaris

JOAN PELLICER

Joan va ser un fill de la terra, un erudit enamoradís,  un botanic inquiet, apassionat i curiós. Una barreja de ingenuitat i saviessa, un home que va fer de la muntanya una llar permanent, i de la seua pell, quan no es crema, una forma de vida.

Bellreguard, febrer de 2007

Benvolgut amic Josep Manuel: He rebut els teus dos darrers impecables llibres i les teues amables invitacions, i tot i l’admiració i la gratitud que m’han desvetlat no he tingut encara el necessari i assossegat lleure per a contestar-te com cal.  Déu meu, el respecte que serve pel teu treball, la teua persona i la flama que t’anima a viatjar i a conèixer i a donar a conèixer les valls i muntanyes del nostre pais, com el podria dir, amic Almerich ? L’amplada i la vigoría del teu vol, la generositat i la llum del teu cor, la noblesa del teu gest!  Que no seràs capaç de fer i d’escriure quan t’alliberes, pel pas dels anys o per un colp de fortuna, del treball mercenari sobre el qual ara, tot i tot, tan fruitosament veleges!   Desitjant-te el bo i millor del treball i de la vida per a tu i per a tots aquells que estimes.  Cordialment i fins sempre 

Joan Pellicer i Bataller

L’envaïda mar de l’antic llogaret de Sotaia de la Safor a 23 dies del mes de juliol de la 2001 Odissea Diànica

                                                                                   

A Joan Pellicer el vaig coneixer en un hort de Carcaixent.  Començàrem a creuar les primeres paraules mentre ens menjàvem un sublim arròs al forn cuinat amb molta cura per la mare ja gran, d’un amic en comú. La casa de principis de segle, els camps de tarongers, les séquies i els caminals,  i la gran terrassa envoltada de palmeres sense podar,  foren el marc idíl.lic d’uns moments d’eixos que saps que són irrepetibles i que anaven a marcar nous projectes i un intercanvi molt enriquidor per a qui aci vos parla. Recorde que aquella conversa es va prolongar fins al capvespre i ens quedaren encara moltes coses que parlar. Confesse que vaig quedar fascinat per la seua personalitat i per la seua forma d’entendre la vida. Recorde també, unes paraules que van quedar gravades en la meua ment:  cada vegada que una dóna major, un vell llaurador o un pastor mor, és com si una xicoteta biblioteca s’encenguera en flames.

Els que ens hem dedicat a escriure sobre el patrimoni rural, tením una visió molt semblant de la muntanya, diferent quant a la forma de descobrir-la però totalment convergent en un respecte escrupolós i en el desig, casi obsessiu, de donar a coneixer uns valors i un patrimoni que es va perdent en la ingorancia i en la soledat.

Joan va ser un fill de la terra, un erudit enamoradís,  un botanic inquiet, apassionat i curiós. Una barreja de ingenuitat i saviessa, un home que va fer de la muntanya una llar permanent, i de la seua pell, quan no es crema, una forma de vida. En la serra Joan vivia, sentia i s’entenía fonamentalment amb ell mateix, s’emocionava com un xiquet davant la trebolera més menuda i es deixaba fluir amb la vida, el paisatge i el temps.  Joaquín Araujo deia que el millor antídot contra la cobdicia, la competitivat, el destructivisme i la violència, era deixar-se dur i disoldres amb la natura, integrar-se en un paisatge lo més sencer possible. Joan va ser de les poques persones que conec que vivia d’acord amb la seua forma de pensar, d’entendre la vida,  apegat a la terra, immers en ella, en les seues muntanyes diàniques, i era incapaç de fer res que torbara el silenci i la pau de la serra.

Joan, a més de mestre i investigador coherent, fou un savi en el millor i més noble del sentit d’aquesta paraula. Com l’auró a la tardor, explotá de color i vida en cadascun dels seus llibres i va traure en cada full una infinitat de matissos i un cromatisme intens que son en si mateix un petit recull del món rural. Metge i poeta, deferent i generós, escriptor apassionat, viatger, muntanyer sensat i caminant solitari, Joan fou amic dels seus amics, i dels que l’admiraben, i de tot aquell que entén la natura amb la humiltat que el  les nostres muntanyes es mereixen.

De la seua obra, dels seus bellíssims llibres, que són com portes obertes als espais que ens han vist nàixer, a un món rural que desapareix i mai més tornarà a recuperar-se, vull destacar les seues subtilíssimes observacions, les apassionades paraules amb les que Joan transmet el que l’home o la dona del camp li han contat mentre plegaven olives, ensacaven garrofes o simplement esmorzaven, sense sugeriments, sense esperar resposta, només deixant que l’home duguera el rumb de la conversa.

Hem de ser conssients que som els últims testimonis d’aquestes escenes, encara vives als Ports o al Maestrat, però ja molt menys freqüents a les comarques centrals valencianes. Hem de ser conscients també, que si Joan no haguera creat el seu Costumari, tota la saviesa popular allí recollida hauria desaparegut com ha passat en tants i tants llogarets de les nostres muntanyes. I com ell mateix diu, ha sabut agafar el fràgil fil de la transmissió oral i enllaçar-lo amb les generacions posteriors, enllaçar-los amb nosaltres, amb l’era de les telecomunicacions, tots els coneiximents del passat recent. El treball havia de ser urgent i minuciós, ja que l’autor era el primer conscient que tot açò s’acabava, que la font milenària del coneixement rural està ja a punt d’assecar-se.

Amb Joan vaig recórrer molt camins: entre les suredes ombrívoles de la serra d’Espadà, els antics camins de ferradura encara empedrats de la mola de Cortes o alguns airosos castells de tràgics esdevenirs històrics. He sentit les seues paraules, subtils i calmades, junt a les neveres de Mariola i em sent molt afortunat, d’ haver caminat amb Joan.

Però on el nostre amic es trobaba  ben a gust era en el territori diànic, en el seu regne assolellat i banyat per la mar, enmarcat pel Xúquer a tramuntana i el  Vinalopó a llebeig. El Monduver, el Benicadell, Aitana, Bernia o la Safor son el sostre d’aquest petit trosset del nostre pais, on la sensació de natura (cite paraules textuals de Joan) sols es conserva dura i salvatge, deserta i feresta, als cims, cresteríes, carenes i ombríes. I així ès, per poc o molt temps, tot depen dels parcs eòlics i de les noves pedreres, com eixa de la Safor, Joan, que rosega el cor de la serra més singular i circular del planeta, recordes? del paisatge més violent, sublim i vigorós de tot el litoral peninsular.

I així Joan, igual que contemplares des

del

teu vivac als peus del Benicadell  encendrés en flama la serra d’Aitana. Perquè així és l’historia de l’home i els seus interessos, i així és la natura capaç de fer d’una tragèdia un espectacle grandiós. La mort i la vida, el dinamisme que sobrepassa la nostra humil presència en aquest solar a on cada vegada és més difícil trobar el blau esmaltat de les orquídies o el groc enlluernat dels agrets en flor.

 

Gràcies Joan.
José Manuel Almerich Iborra

Els llibres d’Almerich

Bloc BTT Comunitat Valenciana

                                               www.almerich.net

  1. José Manuel, un article molt emotiu. Aquesta és una ferida que no hem tancat del tot, i ben segur que ens deixarà nafra.

    Tot esperant a veure qui recull el testimoni, i continua la tasca encetada per Joan, abans no es cremen les últimes biblioteques del saber popular.

  2. Gràcies José Manuel, sintetitzes molt bé la figura de Joan Pellicer, i ens recordes fins i tot frases seves que no cal oblidar mai com la de la singular i circular serra de la Safor.

    M’en recorde d’una conversa amb Joan després de l’estiu del 94 (tristement recordat en aquest país com “any de cendres”), amb Diània tocada, com si diguérem, profanada de nou, el caràcter implícit d’au Fènix de la Natura, que reviscola de les seves cendres. El cercle de la Vida, vida i mort com la serp que es menja la cua…La sensació d’impotència, el desficaci i destrellat però també la lecció d’humiltat implícites, igual que al incendi del Mondúver al 2006, un any abans de faltar ell…

    Ara tan sòls un desig i l’esperança de què tot allò que ens ha deixat Joan, eixe antic legat de saviesa popular, a pesar de tot no es perga…

  3. M’he pèrmés
    sense el teu permís,
    compartir un escrit del teu blog
    que he trobat al mur dels amics de Joan

    els amics…

    m’ha emocionat
    m’ha agradat
    m’he retrobat
    l’he recordat (més, encara!!??)

    no sé qui ets, José Manuel,
    però estimaves Joan
    i, per mi, és suficient…

    si vols,
    et ve de gust
    ho podem provar,
    tu i jo

    salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!