PEDRAFORCA


Poques muntanyes tenen una silueta tan plena de vigor i força que sembla haver sorgit en unes hores, de les entranyes de la terra. Com un espoló gegant, d’abruptes vessants i verticalitat desconcertant, Pedraforca és un dels cims més bells i fascinants de la Península Ibèrica.

José Manuel Almerich

Hem arribat al refugi passada la mitjanit. Amb la feble llum dels frontals anem obrint camí en la foscor i ascendint, sense descans, per un bosc aon les branques impedeixen que els estels il·luminen el sender. La lluna tardarà almenys, una hora més a eixir, i tan sols els que ens quedem a la porta del refugi la podrem veure, sorgint sobre els arbres, com una immensa esfera de color safrà. Com és lògic, ningú ens espera. Soparem el entrepà sota el cel i ocuparem les places que queden lliures sense fer soroll. Cercarem també en silenci, els buits entre escaladors que dormen esgotats, abrigallats en els seus sacs de dormir.

Poques muntanyes m’han impressionat tant com el Pedraforca; poques muntanyes tenen una silueta tan plena de vigor i força que sembla haver sorgit de les entranyes de la terra en unes hores. Com un espoló gegant, d’abruptes vessants i verticalitat desconcertant, Pedraforca és un dels cims més bells i fascinants de la Península Ibèrica. Comparada per la seua forma i desnivell a les grans muntanyes del planeta, les seues parets de roca calcària bruscament elevades i les seues grises pedreres desplomades al buit, el Pedraforca és, juntament amb el Cánigo i la Pica d’Estats, un dels símbols de Catalunya i les tres, d’ascensió imprescindible per a qualsevol persona que pretenga iniciar-se en el fascinant món dels Pirineus.

Apenes quedava una tènue claredat quan la vam descobrir per primera vegada. Supèrbia i desafiadora té una forma molt peculiar formada per dues afilades crestes (els Pollegons) separades per un ampli serral conegut com a l’Enforcadura. L’Enforcadura es situa a 2.356 m i té dues pedreres d’imponent caiguda a cada costat. Per una d’elles, visible des de lluny, descendirem al matí següent.
 
Al contrari que altres cims del Pirineus, no va fer falta matinar a l’excés per a conquistar-la. La seua altura moderada no l’eximeix de cert risc, especialment a l’hivern, quan els passos d’escalada es converteixen en perillosos escarpes de gel. L’ascensió normal i amb bon temps, no està exempta de dificultats. El desnivell és important i excursió bastant dura. En l’última canal de roca cal utilitzar les dues mans i gatejar amb la precaució de no desprendre pedres que puguen danyar als quals vénen per sota. En el serral de Verdet, a 2.270 m descansarem i agafarem forces per a la grimpada final. El primer cim està a 2.400, i la següent per l’aresta nord-oest a 2.450. Fins al cim final, el Pollegó Superior, quaranta-set metres per damunt, hem de prestar en tot moment la màxima atenció. En arribar, com sempre, el cim compensarà amb escreix l’esforç de l’ascens. Altres vies, les més difícils i exposades, estan reservades als déus de la roca, aqueixos que ahir dormien profundament en el refugi. Perquè si hi ha algun esport dur en extrem, és l’escalada en alta muntanya. En els inicis d’aquest esport, la cara nord del Pedraforca era una gesta comparable a les més famoses ascensions hivernals dels Alps. Lluis Estasen, de qui pren nom el refugi, va ser un dels alpinistes millor dotats i amb major tècnica i ambició que ha tingut la història de l’escalada. El 30 de juny de 1928 va obrir per primera vegada la via d’ascens i aquest fet pot considerar-se com l’inici de l’escalada a Catalunya. Llavors, tota una generació de muntanyencs van començar a pujar als seus cims i contemplar, per primera vegada, paisatges d’altura fins al moment desconeguts per a l’home. La part final és una grimpada contínua, la més dura i perillosa de tota l’ascensió. Marques en la roca ens van guiant per la paret al llarg de tota la canal. És necessari vigilar i anar amb cura en tot moment

Des del mateix cim del Pedraforca, pel seu aïllament i distància, tota la serralada de Pirineus queda enfront de nosaltres. Com una gegantesca muralla que ens separa de França, i a poc a poc d’Europa, perquè cada vegada ens assemblem menys al continent que un dia ens va permetre acostar-nos. Perquè la naturalesa no entén de fronteres i la geografia del cor és aliena als nacionalismes, encara que en aquest cas i en un cim com aquest, t’assegues amo del paisatge i entens bé, perquè el Pedraforca es una de les muntanyes mítiques de Catalunya. Com el nostre humil Benicadell que sembla, per la forma, el seu germà menor.

En el cim no estem sols però gens ni ningú pertorba l’extraordinari escenari que ens envolta. La lliçó de geografia l’hem après amb sacrifici i tot el pes de l’esforç li l’han portat les nostres cames. Se’ns ha fet tard i els núvols no pinten gens bé. La pedrera des del serral és un esforç afegit amb la tensió constant de no caure entre cants rodats mantenint l’equilibri. Una tartera degradada pel pas del temps i dels excursionistes on ja no queden prou pedres que et frenen en el descens.

Marta, Paqui, María Jesús, Yuriy, Toni, Carles, Joan i jo aconseguim en màgic ritual el cim del Pedraforca. Una muntanya més en el nostre bagatge cultural i esportiu però que en aquest cas simbolitza la força de la naturalesa i l’admiració d’un poble cap a ella. Com un castell de roca, el Pedraforca s’ha convertit en el perfil simbòlic del que tots els catalans se senten orgullosos. No és la forma de la penya ni tan sols la seua genialitat geogràfica, sinó la seua vinculació a la història de l’escalada i l’exploració des dels seus mateixos orígens. Perquè si la història de les ascensions ha vingut en molts casos de la mà d’estrangers i associada a grans gestes, l’assoliment d’aquest cim va ser un somni propi encarnat en el segle XX. Perquè el que avui és evident, alguna vegada va ser imaginari.

I com sempre ací van les fotos. Del cim, per descomptat, que no va ser més que un somni que, en el seu moment es va fer realitat.

Espere que vos agraden

Vore les imatges del Pedraforca

Els llibres d’Almerich

Portal BTT Comunitat Valenciana

                                             
                                            www.almerich.net

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *