Sant tornem-hi!
Una vegada més, sento la necessitat d’escriure una entrada sobre les errades més freqüents que sento no només a la ràdio i a la televisió, sinó també mentre xerro amb amics catalans. A hores d’ara, detectar els errors s’ha convertit en un joc per mi. Tanmateix, aquest joc no fa gràcia, ans al contrari: demostra el trist fet que els catalans estan perdent la seva pròpia llengua, ja que la fan servir malament.
Tot just aquesta última frase dona peu a un error força comú, degut a un calc del castellà. L’heu trobat? És que topo amb ell tan sovint que gairebé tendeixo a cometre’l jo mateixa. Es tracta de la construcció “el fet que”, que és la correcta; però moltíssimes vegades sento dir “el fet *de que”, que és correcte només en castellà.
Una altra errada d’allò més freqüent és “arrel”, paraula que hom confon amb el mot correcte “arran” quan significa “com a conseqüència”. Gairebé me’n faig un tip de riure, però què coi té a veure la part inferior d’una planta amb la intenció d’expressar un efecte conseqüent? Arran d’aquesta confusió, hauríem d’aprendre la versió correcta i normativitzada.
A més a més, moltes vegades la gent s’equivoca dient “bones” com a forma de salutació. Llàstima, però, que es tracta d’una castellanada com una casa de pagès. La forma correcta és “bon dia” o “bona tarda”, mentre que “bones” és només el plural femení de l’adjectiu “bo” (com en la frase “he menjat moltes coses bones”).
Així mateix, s’empra el mot castellà “ojo” i, a sobres, es pronuncia a la manera catalana: la segona O, com que és àtona, sona U. Així i tot, no s’hauria de fer servir, perquè el català ja té paraules equivalents com ara “compte” o “alerta”. Una vegada més, trobo intolerable emprar castellanismes en lloc de paraules catalanes genuïnes només per demostrar que la influència del castellà s’hagi convertit en una tendència que tothom ha de seguir.
Com a últim exemple –i aquest sí que el trobo a tot arreu— esmento “a nivell de”. A còpia de fer-lo servir, fins i tot als mitjans de comunicació, hom creu que és correcte; però, si s’estudia per obtenir el nivell C2 de català, s’aprendrà que els equivalents més adients són “a escala de”, “en l’àmbit de” o el més natural “pel que fa a”, ja que sempre ens referim a algun aspecte o alguna cosa determinada.
En conclusió, hauríem d’anar amb compte a l’hora d’emprar el català. Si comencem a fer-lo servir malament, els continus errors s’estendran com una taca d’oli. En ser així, és lògic que la llengua acaba perdent-se. Doncs mantinguem el català, amics, no el deixem extingir!
Gràcies, Aliki Zanessis per dedicar-me aquestes boniques paraules! M’has ben retratat… 🫣🤭
Prometo posar-me les piles i posar-hi remei. Perqué ja ho veus, qui té boca, s’equivoca.
Estimada amiga, el retret no ha volgut ser directament personal, sinó que ha sigut l’ocasió de convidar tothom a parlar bé en català 😉
Ai, benvolguda Aliki, això no s’estendrà com una taca d’oli, no: ja fa anys que s’ha estès, és més vell que l’anar a peu. En tot cas, els últims cinquanta anys s’ha millorat molt (després de quaranta de dictadura franquista). I no oblidis que els majors de 50-60 anys, vàrem ser escolaritzats des de primària fins a la universitat, en castellà, a més que la vida ‘oficial’ era també en aquesta –per altra part, preciosa– llengua.
(No hi ha res que se li pugui comparar en els països de l’entorn. Els francesos, italians, alemanys, anglesos… varen poder estudiar i viure plenament en la seva llengua. Però no nosaltres.)
No oblidis, tampoc, l’afany imperialista d’Espanya, ni el genocidi lingüístic que va perpetrar quan va colonitzar tots els territoris que avui en diuen Amèrica Llatina. Bé, Catalunya és també un país colonitzat, i els mitjans tecnològics d’avui són d’allò més subtils i efectius. I no m’estendré més, que hi ha teca, eh, n’hi ha!
Acabant, ‘que és gerundi’: saps de sobres que valoro i agraeixo la teva aportació a la nostra llengua, i la il·lusió que em fa que això vingui d’una persona d’un altre país que, a més, pràcticament no ha trepitjat Catalunya.
Però, va, dona, no siguis tan dura amb nosaltres!
Naturalment, és feina i responsabilitat nostra salvar la nostra llengua, i ens hem de posar les piles tant sí com no! Tota manera, en aquests moments, tan important és esforçar-se a parlar correctament el català, com senzillament parlar-lo, esforçar-se a no cedir espai al contrari, no canviar la parla quan, a casa nostra, ens parlin en castellà.
Una abraçada molt forta, Aliki.
Tens tota la raó, Cinto, gràcies pel comentari.
Desconeguda amiga meva, Aliki, i companys.
Ja vam dir, temps enrere, que compartim l’amor per el català. I és normal que xiclin les orelles quan algú no ho fa del tot bé. Però crec que cal ser empàtic. Volia afegir que la fita es parlar, ja costa tan sols poder fer-ho en la llengua del Mediterrani Occidental. No hi ha gaires llengues que requereixin una militància. D’homes valents, i dones valentes, que defensen un conjunt de mots, i sons. Potser gent retornats de la mort per cridar.
Et voldria parlar de quina és la dieta dels dracs. I de què és un eufemisme en realitat? I potser pensareu que tot plegat no té relació amb parlar bé… I en aquest cas, us voldria dir que aneu errats!
Ha de ser fàcil compendre que no és el mateix parlar en una llengua perseguida, estigmatitzada, exclossa dels continguts, que vol ser fracmentada, sense respecte juridic, educacional, ni polític. Que sí costa de compendre, és perquè és subrealista!
Quan diem «rosa» diem amor, i diem pau, i fragància per la roba. I quan diem «drac» podem parlar de la subespècie com els que viuen a dins d’una cova, i es cruspeixen a la graella a noietes, i princeses; o alhora de la raça, com en Paf que clapa al fons del mar, i que aquest surten a jugar amb els nens mentre que aquests no es fan grans.
Bé, la poesia meravellosa, com la teva, per la raó especial de preconitzar les «formes» per sobre dels «missatges», normalment és el recurs comunicatiu que més emfatitza la metàfora el·líptica, allò de dir-ho sense dir. I com aquest, és el nutrient principal de les cançons, resulta que ambdues maneres de comunicar: poesies, i cançons, transmeten l’esma primordial d’arribar als cors, als sentiments, a l’empatia i les sensibilitats, per a la repetició motivacional, que cal tant.
Coneixes alguna canço, o vers, en grec, o en castellà, o en italià que sigui per justificar poder parlar el seu propi idioma? o la seva culturta? Cançons com les catalanes, tan sols per sobreviure?
És a dir, si ara penso en una que ens diu la lletra que de fa generacions la gent som clavats a una estaca, i vinga! Apa! Som-hi! Resignació, cap aquí i cap allà, i resiliència! I cada quaranta anys aproximadament ve el vigilant i l’hi fot amb una maça cop ben fort, i la reforça al seu punt d’esclavatge. Amb un patapam en té prou, perquè tots surtin desbaratats. Considerant que ja fa gairebé vuit anys, des de l’1 d’octubre del 2017, per als següent quaranta ja hi falta menys. Trenta i escaix. És a dir, quan ja semblava que ja sortia la fusta curcada del sorral… dons no, caldran més cançons. I tornarà a escalfar-se el bròquil segurament, «i tu ja m’entens!». I «què vol aquesta gent que arriba de matinada?» i la bèstia afamada i emmordassada, «per ordre del senyor alcalde», com diria aquell bon poeta.
També n’hi ha que diuen amb claredat: «la meva bandera té un estel». però encara faltes de les qu eno fan servir eufemismes.
Per mi, és força clar que la cultura del Mediterrani Occidental, comercial i europeista, sembla tingui molt més a veure amb la de la resta del Mediterrani, que amb la del altiplà! Tú que en saps més que jo, creus vaig errat?
Perquè jo us diria, amb la mà al cor, que a mi no em faria res de canviar «clar-i-català», (terme «clar» en solfa) per dir a la llengua del «Meditarrani Occidental». Perquè el sentit de tractar d’avergonyir als valencians, als nord catalans, als mùrcians, als balears, o als occitans, amb la catalanitat. No ho fa pas el mar. No és la llengua en absolut. És tan sols desfer la fraternitat inheren que duu implícita la tramuntana, i si s’escau, la gota freda, que comparteix la costa de llevant a la seva pell. De l’oremus de l’identitat mediterrània normal.
Per què, per a un drac, de la família dels temibles dracs, dracus-covus, no s’hi pot cruspir fàcil una «bestia grossa» si no la fa bocins. Però sí al bou lligat amb un palet a terra, que no farà una estrebada forta perquè el va grunxant sense més remei. Un drac podrà menjar dits lingüistics, però no és tan simple quan els dits són dialectals, diversos, i diferents, que formen tots junts, i diferents, part d’una mà tancada. La gent en plural. Com ens agrada al Mediterrani Occidental.
El catalanisme és una tarannà de roses, de tarongers, i de cultura, i sol, i de platja, i que rebutja els dracs que tan sols cerquen per fer mal, allà on pden! I a vegades poden!
El català és un idioma perseguit de fa tres segles i catorze anys. Amb els parlants cal ser tolerant. I veurem… goita que faràn ara?!
Si em permets, volia afegir per a alguns cercadors especials:
La gangrena és dura, No mireu les flors escupidores de massa a prop, si us plau, VilaWeb és de valents, Dempeus o al sorral?, Som gent pacífica i és per aixó que ens agrada cridar.
https://www.vilaweb.cat/noticies/aquell-home-valent-que-va-defensar-el-catala-a-crits-a-la-placa-major-de-palma/
(Vicent Partal)
https://www.vilaweb.cat/noticies/parles-neurodivergent-ficcio-social-normes-comunicatives-opinio-glidi/
(Alina Moser, simplement meravellós)
https://blocs.mesvilaweb.cat/alikizanessis
(Aliki Zanessis)
Desconegut -de moment- amic meu, Rafel,
Puc empatitzar tot el que vulguis, però, al cap i a la fi, el català s’ha de parlar bé; si no, n’acabarem tenint una versió equivocada. Per exemple, si tothom diu “tenir que”, al final ningú no dirà mai més el correcte “haver de”.
En tot cas, gràcies pel teu comentari, que dona peu a reflexions molt llargues i profundes.