L’amor pel català no és suficient;
cal un petit esforç com ingredient.
Hem de fer-lo servir al nostre dia a dia;
per això no hem de ser experts en filologia,
sinó persones amb un sol objectiu:
mantenir el català ben viu.
Arran d’aquesta fita
—i no diguem “arrel de”, aquí és una paraula mal dita—
fem mans i mànigues,
i, com unes àligues,
sobrevolem Catalunya
i sortirem guanyant d’aquesta punya.
Visca el català,
ple de tradicions i de cultura,
que juntament amb la literatura,
segur que no s’han fet a la babalà!
Molt bé, Aliki, un poema reivindicatiu per la llengua, la nostra llengua!!
Una abraçada, poetessa. Benvinguda al club!
Quan jo era un nen. Un home que llavors era vell, em va dir aquesta meravellosa frase, que separo, perquè ell s’aturava a cada concepte:
→ Naixem!
→ De primer, ens donen dues plantofades al cul!
→ Llavors, aprenen a plorar!
→ Arran d’això…
…tot és aprendre, aprendre, i, aprendre. Fins que morim.
No tothom parla bé en català. La immersió en català, es força lluny per poder no tenir castellanismes. Ja que la immensa majoria del que podem escoltar no és en català.
Però tenim el deure d’aprendre a fer-ho a cada dia millor, si creiem que és important, perquè ho és per mil raons. Començant perquè és una meravella cultural.
I el que fas Aliki, divulgant coneixement és important. Que crec ja t’ho havia dit en altres comentaris. I no deixis de fer-ho, i vincular-ho dins dels comentaris que siguin escaients. Perquè no ens passi, en cas que ho consideris, com ara, que el teu apuntament faci de bon comentari, com aquest.
Moltes gràcies, Rafael, per les teves paraules afalagadores i encoratjadores! Tant de bo aquest bloc sigui un raconet on poder continuar maldant per aquesta llengua meravellosa!
De fet, és fonamental preservar el català, si no volem que mori una cultura sencera.
Així que endavant les atxes! Visca el català!