Boja pel català

Primer la mare, ara l’àvia.
Enguany la vida em regala uns bons ensurts.
Però l’accident ja es veia venir:
estava sempre més apàtica,
sense ganes de fer res, ni de menjar…
Ja m’ho esperava,
tard o d’hora hauria acabat a l’hospital,
i ara segurament en una residència.

És llei de vida:
al voltant dels noranta anys,
la majoria de la gent decau,
a poc a poc,
fins que un incident, per petit que sigui,
assenyala l’anada inevitable cap a la fi de la vida.

Estic trista, és clar,
veient la cambra buida de l’àvia,
posant en ordre les seves coses…
D’altra banda, soc feliç,
perquè comença una nova etapa de la meva vida,
de manera independent
i amb ganes dels nous canvis que ja comencen a aparèixer.

Ja tinc el pis només per mi,
i si algú em pregunta si em molesta viure-hi sola,
li responc que no,
que m’agrada la solitud,
que no em sento sola,
perquè sento en el meu cor la presència dels meus estimats —vius i morts.
A més, tinc un munt de coses que m’ocupen el temps
i força persones que em fan companyia,
persones com tu segurament,
ja que tinc molts amics catalans.

Així que, visca la vida,
i a gaudir els anys que ens queden
amb un somriure i molt d’optimisme!