Ai, mare!
Fa deu dies que no parlo amb tu.
El teu buit m’encongeix el cor.
Ja sé que la situació no és tan greu;
tothom diu que hauria pogut anar molt pitjor.
Així i tot, el meu cor plora,
plora cada dia,
perquè percep la teva absència,
i es buida.
M’apel·lo al teu pare,
a Déu,
a totes les forces superiors que puguin existir,
perquè tu puguis tornar en tu mateixa,
perquè tu puguis veure com la teva filla se’n surt sola,
perquè tu tornis a ser la meva estimada i preciosa mare.
Tant de bo et recuperis aviat,
tant de bo jo pugui llegir-te aquestes paraules d’aquí a poc temps.
L’espera se’m fa eterna,
he començat fent les coses sense demanar-te un consell,
ja he après a prendre decisions,
sola,
i a aixecar el cap,
sola,
perquè no hi ha ningú que em pugui consolar a bastament,
perquè no hi ha ningú que et pugui substituir.
Per això, si us plau,
torna.
Sé que el meu anhel és tan fort
que el pots percebre,
encara que estem lluny:
ens separen molts kilòmetres,
i tu encara vius en un “món paral·lel”;
però estic segura que estàs escoltant els meus crits.
Així que esforça’t, afanya’t,
torna.
Buidar els sentiments en un full de paper no sempre és fàcil. Fer-ho en una llengua que has apresa per amor i entossudiment encara dóna més valor i precisió als mots. Però els mots són nogensmenys que l’instrument. Els sentiments brollen nus i això entenc que és la força del teu poema. Com sempre, estic sorpés i admirat. El dia que la teva mare senti aquests mot encara que sigui en una llengua que no coneix en sabrà copsar el rerafons. N’estic segur.
Gràcies, Josep, les teves paraules m’omplen d’orgull i autoestima.
L’espera i la incertesa sembla que es faci eterna.
Dia a dia, passet a passet, Aliki.
Molt coratge i més paciència.
Gràcies, Raquel, ho intento…
Recordo quan (i d’això ja en deu fer poc més de dos anys, com passa el temps…) em deies que tu, de poesia, no en sabies escriure. I mira’t ara: fins i tot plores en poesia! Ai, mare!
És un poema que no solament és de redacció impecable -com ja ens tens acostumats– sinó que sortint del teu racó més sentit, aconsegueix arribar a l’altre, al lector, i fer-lo sentir. I com et deia en l’anterior publicació, enhorabona, malgrat les circumstàncies.
Una abraçada gran, Aliki.
Gràcies, Cinto, m’has emocionat i tot!
Entenc i comparteixo el teu dolor i l’absència.
Ploro amb tu per experiència, es dur sentir-se despullada perquè la mareta no hi és. Però tot això ha servit per donar-li un vol a la teva autoestima, i això és la part positiva de l’ensurt.
Els que et coneixem estem orgullosos. I la teva mare també ho estarà quan torni.
Una abraçada forta.
Gràcies, Elisenda, tens tota la raó. Aprecio molt el vostre suport, que m’ajuda a anar fent. Sou uns amics preciosos! Un petó.