Paraigües
Sortim a fer una passejada per Amsterdam. El cel, naturalment, és gris, però hi ha algunes clapes de blau. Sembla, doncs, que el temps s’aguantarà. Però no.
[…]
De seguida els núvols es tanquen i cauen quatre gotes. Som prou a prop, encara, per girar cua i armar-nos de paraigües. Tornem al carrer, reprenem la passejada, obrim els paraigües. Però fem el préssec: ara no plou. El cel continua rúfol: doncs ja els tindrem quan s’hi torni a posar.
I sí senyor, una estona després torna a ploure, ara de debò. La gent camina com si res, puja i baixa dels tramvies, pedala indiferent. Nosaltres no: despleguem els paraigües i ens disposem a continuar la caminada. Per què, si el temps els és tan insegur, no duen sempre el paraigua a sobre i el fan servir, aquesta gent?
De seguida tindrem una resposta. Es gira vent, ens estiraganya els paraigües, els fa del tot inútils, l’aigua arrossegada de dreta a esquerra, de baix a dalt. El pròxim dia valdrà més que sortim amb alguna peça impermeable i amb caputxa, ni que el sol ens vulgui enredar.