Recordo com tractava la premsa internacional el fet català abans que el moviment independentista agafés la volada que ara té. Es limitava a dir que si Catalunya realment volia la independència, els seus ciutadans ho havien de manifestar clarament. Mentre no fos així, tot s’interpretava com “l’opinió d’uns quants”. Fins i tot recordo una frase del príncep Felip de Borbó en un discurs fet a Barcelona, i en català, fa molts anys i de la qual se’n deu penedir: “Catalunya serà el que ella vulgui ser”, va dir. I és que “l’opinió d’uns quants” és un arma llancívola que fa estralls a l’hora de desprestigiar un moviment que es pretén majoritari.
Ara sembla que la coalició CiU té problemes a l’hora de manifestar-se clarament i unitàriament. És cert que no es pot dir, com manifesta en Duran, que no sap el que fa el Govern (per exemple el memorial de greuges), quan té consellers al Govern que ell personalment ha entaforat. O bé aquests consellers no l’informen, o bé el senyor Duran menteix. Qualsevol de les dues situacions no parlen gens a favor seu. I, és clar, tots es pregunten perquè CDC no es desempallega d’aquest personatge que sembla especialment dissenyat per embolicar la troca quan es tracta de tocar el voraviu a l’establishment barceloní. Especialitzat en donar la imatge de seriositat a base d’una verbositat continua i persistent, però d’una gran i enorme vacuïtat. La tercera via amb la que dóna la tabarra: no n’ha comunicat el contingut a ningú, i quan arriba l’hora d’explicar-la diu que el que l’ha de proposar és en Rajoy. Tot plegat, un cas com un cabàs.
Ara bé, és curiós que ningú es pregunti per què aquest no és un problema d’Unió, també. Que jo sàpiga, a en Duran no l’ha posat pas l’Esperit Sant al front del seu partit –encara que ell ens ho vulgui fer creure-. I els membres del sector crític d’Unió no han obtingut els resultats que esperaven cada cop que es tracta de renovar els òrgans del seu partit (a l’hora de fer fora en Duran, per fer-ho ras i curt). I aquesta actitud de despistada permanent s’hauria d’anar acabant. Perquè si els que protesten per l’actitud d’en Duran només són els externs, haurem de concloure que el seu partit, en la seva majoria, està satisfet amb el procés anti-sobiranista que en Duran representa. I això no m’ho crec.
Més enllà dels errors estratègics que tothom troba a anar-se’n al llit amb un quintacolumnista, hauríem de girar la mirada a militants i a d’altra gent representativa d’Unió, i preguntar-los si l’actitud del seu màxim dirigent els satisfà. I si no és així, que ho diguin. O que es manifestin d’alguna manera. Perquè en cap cas en sortiran ben parats. Els temps han canviat. L’Onze de Setembre del 2012 una bona part de la ciutadania (fonamentalment, joves) van llençar un cúmul de missatges. Entre d’ells un d’importantíssim: l’època de les mitges tintes s’ha acabat. El president Mas i el seu equip ho van captar de seguida. UDC, com a partit, no sembla haver-se’n assabentat. Té un problema que empastifa tots els catalans. Seria d’agrair als militants d’Unió que fessin un esforç per evitar que els acabin donant una puntada de peu al nostre cul. Al de tot el país
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!