L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

30 d'agost de 2011
0 comentaris

Souvenir de València, de Pau Alabajos, el vull per mi

Entre l’enyor, el plaer i la ràbia, el text del Pau Alabajos em transporta a aquest indret màgic, únic, de la plaça Redona de València. Un lloc que tothom, sense anar-hi tot de cop, però, hauria de conèixer.

Souvenir de València

Recorde caminar agafat de la mà de mon pare, baixant pel carrer
Micalet, a l’ombra del campanar homònim. Tinc la imatge serigrafiada en
la memòria: em veig accelerant el pas, excitadíssim, fent el trajecte
des de la Plaça de la Reina fins a la Plaça Lope de Vega, a través d’un
carreronet que dóna a la porta lateral de Santa Caterina.

(Continua)
Deixem enrere
una orxateria centenària, el rosetó imponent i cerimoniós de la façana
de l’església, i l’edifici més estret del món (això diu la llegenda!),
caient-se a trossos, descolorit. Els nervis em ballen a l’estómac. Porte
una capseta plena de cromos entre les mans. M’aferre a ella amb totes
les meues forces: el cartró es deforma lleugerament, la goma elàstica
sua amb el contacte de la meua pell. És diumenge de matí. València i la
seua llum incommensurable: mai no he sabut què vol dir vertaderament
aquesta paraula, no conec el seu significat estricte i em figure que deu
sonar hiperbòlica, desmesuradament excessiva a l’oïda de qualsevol.
Però trobe que no existeixen adjectius capaços de descriure la llum
única d’aquesta ciutat, la seua lluminositat pròpia, indestriable.
Sorolla ho sabia; Benlliure també ho sabia; els valencians i les
valencianes ho sabem, però procurem guardar el secret.

Entropessem amb conills en caixes de fusta, pardals engabiats, roba
de diverses dècades, discos de vinil, ràdios antigues, bicicletes
rovellades, andròmines de tota classe, monedes, segells, còmics, llibres
de pàgines esgrogueïdes, piles de revistes desfasades, figuretes de
porcellana cruelment amputades, sifons i canelobres, cotxes d’scalèxtric
que avui definiríem com a vintage, bodegons anònims, vaixelles de
colors indesxifrables i cromos, milions i milions de cromos, de
qualsevol col·lecció que pugues imaginar-te.

Tothom compra, ven i bescanvia a la Plaça Redona.

Allà vaig aconseguir els tres cromos que em faltaven per a completar
l’àlbum de la Lliga Espanyola de Futbol de la temporada 1991-1992: estem
parlant dels irrepetibles Luboslav Pènev i Hristo Stòitxkov, jugadors
búlgars del València CF i del Barça, respectivament; i del bosnià
(aleshores encara amb passaport de la República Federal Socialista de
Iugoslàvia) Meho Kodro, davanter de la Reial Societat, que, per alguna
raó, durant aquell curs era sense dubte el cromo més difícil de trobar
(ben pocs companys de la meua classe el tenien!).

Viatgem en el temps fins al mes d’agost de 2011. Jorge Bellver (PP),
regidor d’Urbanisme en l’Ajuntament de València, acaba d’anunciar, amb
bombo i platerets, que a partir de l’u de setembre d’enguany començarà
la remodelació d’aquesta plaça.

Amb l’habitual llenguatge triomfalista i sense contingut que
acostumen a utilitzar els membres de l’equip de govern de Rita Barberà
en les seues declaracions, ha qualificat el projecte de “espectacular,
ambiciós i respectuós amb el seu entorn”. I ha manifestat que aquestes
obres “suposaran la reurbanització de l’espai interior de la plaça i
dels accessos, l’eliminació de barreres arquitectòniques, la restauració
de la font, la instal·lació de noves parades de venda i una nova
coberta, fruit d’un complet estudi que ha unit innovació, funcionalitat i
disseny”.

La pregunta òbvia que em formule, abans que cap altra, és com dimonis
(per no utilitzar una paraula més malsonant encara) es pretén
compaginar el “respecte a l’entorn” arquitectònic propi de la València
de 1840 amb “el disseny i la innovació”.

Digueu-me escèptic, però no ho veig gens clar.

Només cal pegar-li una ullada a les reproduccions virtuals que
acompanyen la nota de premsa: quan les obres estiguen acabades, aquesta
plaça tan entranyable (entranyable per a mi i per a molts valencians i
valencianes) s’assemblarà més al rebedor fosterià d’un moderníssim
aeroport o sala de congressos, que al paisatge on molta gent ens vam
deixar la infantesa.

El model urbanístic de Bellver (i dels seus predecessors en el
càrrec) és el d’una ciutat de postal, de cartró-pedra. D’un centre
històric de cara a la galeria, de souvenir. Acomodat entre bous,
palmitos i vestits de faralaes. D’uns carrers impol·luts, sense màcula,
com una figureta de Lladró. Amb la façana lluenta de les Torres de
Serrans com a exemple, més blanca que el dia que la inauguraren, ja fa
uns quants segles. Sense músics ni mims per les voreres del Carme, no
siga cosa que espanten el turisme de qualitat que ha vingut gràcies a la
Copa Amèrica i la Fórmula1: visitants que es passegen amb les butxaques
plenes de bitllets i inverteixen els seus estalvis en bosses de mà
Louis Vuitton, ulleres de sol Rayban i fulards d’Hermès, adquirits
directament en els top-manta, amb una semblança increïble als productes
originals.

Si des de la regidoria d’Urbanisme pogueren provocar artificialment
un terratrèmol que assolara sencer el districte de La Séu i el reduïra a
enderrocs, ho farien tranquil·lament, i tornarien a alçar-lo des de
zero: evidentment, telefonarien a Santiago Calatrava per encomanar-li
l’encàrrec. Ja sabeu: formigó blanc i trencadís, marca de la casa.

Millor serà que no els donem idees.

 

Pau Alabajos, a seu blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!