L'Aleix a ca la Toca

La nostra vida no són els pastorets i les realitats són molt i molt complexes i tenen moltes cares, tot i que hi ha opcions i actituds que, pel fet de mantenir-les,  tenen molt valor, importància i determinació.
El Santi Santamaria ens diuen que s’ha mort. I ho ha fet en plena activitat. Alguns més propers a ell constaten la intensitat de la seva vida, de la seva dedicació, de les seves apostes. Alguns més propers me’n van fer saber els compromisos amb el país. Alguns més propers me’n van fer tastar la seva obra.
Mai hauré viscut, com aquella nit al Racó de Can Fabes, amb menys estrelles que ara, fa una pila d’anys, un àpat tan sensacional i amb tan immillorable ambient de tranquil·litat.
Mai renunciaré a valorar el seu compromís amb el país. I al seu nivell. I amb les complicitats ben conegudes amb persones de tan alt nivell, de tantes estrelles com amb en Lluís Maria Xirinacs.
Mai renegaré de la ben possible i aguda contradicció entre el seu lloc encimbellat i les dreceres potser qüestionables de certes opcions.
En Santi, va saber créixer malgrat el boicot de trenta anys de catalunyisme; va saber parlar, escriure i recrear colors, aromes i sabors del Montseny, del carrer a la muntanya; va assumir la transparència contra la manipulació, mediàtica, política i transgènica; va saber comportar-se davant la gent del seu país sense caure en suports espanyolitzants ni militaristes.
Avui ens ha deixat -i com diu en Vicent Partal, no estem per gaire baixes!- la persona i la seva còrpora. El seu llegat el seguirem tenint i caldrà servar-lo davant dels aduladors de torn i els estripadors de memòries.
M’agradaria saber qui, des de l’univers estrellat, estarà disposat a seguir els seus passos, a prop dels fogons de cada dia, els que enxarxen el país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!