L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Dos aspectes que acostumen a moure’s en el silenci o directament en l’oblit en les activitats al voltant de l’anomenat “procés” de la Comunitat Autònoma de Catalunya -CAC-, són el relatiu a la nació, als Països Catalans, i al plantejament de classe, o la majoria social o per als drets socials.
Contràriament, si en un acte es parla de la construcció nacional de la nació, els Països Catalans, o de la majoria social i popular i dels drets col·lectius de les persones, automàticament el silenci/oblit acostuma a esdevenir queixa/crítica/avís.
Contràriament, si en un acte es parla de la construcció nacional de la nació, els Països Catalans, o de la majoria social i popular i dels drets col·lectius de les persones, automàticament el silenci/oblit acostuma a esdevenir queixa/crítica/avís.
(Continua)
És ben curiós com els qui defensen el caire popular -indiscutible!- del “procés”, no fan mai referència a la defensa dels interessos del poder que s’inclou en el discurs de la transversalitat, de la necessària unitat per damunt de diferències de model econòmic o de preservació del territori. Igualment, hom s’inventa la idea dels “ritmes”, de les diferents situacions de les comunitats autònomes valenciana o balear, del risc de frenar el “procés” o de la manca de consens de la idea dels Països Catalans. Fins i tot els qui defensen la suma se senten neguitejats o emprenyats per la referència nacional. És allò dels pals a les rodes…
O sigui, que la majoria social i nacional no és l’objectiu que es busca, sinó donar sortida a una conjuntura en la qual els qui han pactat amb el franquisme, han acceptat el marc estatal, l’esquarterament nacional i un model econòmic injust, avui puguin defensar els seus drets de classe. En canvi, els drets de classe, els de la majoria, esdevenen un problema per la unitat i el “procés”. Igual com els drets de la nació.
No és casual, tot plegat. El “procés” s’ajusta a la CAC i a les necessitats de les elits més dinàmiques del capital catalunyès, i necessita marcs que es puguin digerir en el gran ventre de la béstia de la UE i del conjunt dels estaments del poder. Els Països Catalans realment representen un problema, trenquen el marc geogràfic estatal, la unitat de mercat i qüestionen la referència cultural del nord d’Europa.
L’agitació identitària del “procés” té ben poc a veure amb un procés popular, malgrat les mobilitzacions, controlades, del poble. I en canvi té molt a veure amb la creació d’un univers/aparador allunyat de la cultura popular com a element cohesionador i transgressor alhora -la moguda castellera i el discurs identitari/utilitari llançat des d’Òmnium n’és un exemple gairebé de llibre-, posat al servei de les emocions, dels budells i el romanticisme, que en una situació de crisi poden donar derives realment perilloses.
El més preocupant és que hi hagi sectors d’esquerres i d’esquerra independentista que donin cobertura a aquests discursos, tot i que sigui comprensible, sobretot per la gran capacitat de penetració d’un catalanisme catalunyista que s’ha envoltat d’icones tòpiques d’espanyolisme ranci com a horrors a foragitar.
Si realment volem avançar en un procés cap a la independència cal desobeir els estats espanyol i francès, però també les elits regionalistes disfressades al si del “procés”, tot bastint una alternativa nacional i social que pugui representar la majoria. I els ritmes, nacionals i socials, ja els marcarem nosaltres que són igualment necessaris per arribar a la plena llibertat com a col·lectivitat.
O sigui, que la majoria social i nacional no és l’objectiu que es busca, sinó donar sortida a una conjuntura en la qual els qui han pactat amb el franquisme, han acceptat el marc estatal, l’esquarterament nacional i un model econòmic injust, avui puguin defensar els seus drets de classe. En canvi, els drets de classe, els de la majoria, esdevenen un problema per la unitat i el “procés”. Igual com els drets de la nació.
No és casual, tot plegat. El “procés” s’ajusta a la CAC i a les necessitats de les elits més dinàmiques del capital catalunyès, i necessita marcs que es puguin digerir en el gran ventre de la béstia de la UE i del conjunt dels estaments del poder. Els Països Catalans realment representen un problema, trenquen el marc geogràfic estatal, la unitat de mercat i qüestionen la referència cultural del nord d’Europa.
L’agitació identitària del “procés” té ben poc a veure amb un procés popular, malgrat les mobilitzacions, controlades, del poble. I en canvi té molt a veure amb la creació d’un univers/aparador allunyat de la cultura popular com a element cohesionador i transgressor alhora -la moguda castellera i el discurs identitari/utilitari llançat des d’Òmnium n’és un exemple gairebé de llibre-, posat al servei de les emocions, dels budells i el romanticisme, que en una situació de crisi poden donar derives realment perilloses.
El més preocupant és que hi hagi sectors d’esquerres i d’esquerra independentista que donin cobertura a aquests discursos, tot i que sigui comprensible, sobretot per la gran capacitat de penetració d’un catalanisme catalunyista que s’ha envoltat d’icones tòpiques d’espanyolisme ranci com a horrors a foragitar.
Si realment volem avançar en un procés cap a la independència cal desobeir els estats espanyol i francès, però també les elits regionalistes disfressades al si del “procés”, tot bastint una alternativa nacional i social que pugui representar la majoria. I els ritmes, nacionals i socials, ja els marcarem nosaltres que són igualment necessaris per arribar a la plena llibertat com a col·lectivitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que vostè vol resumir el seus arguments al darrer parragraf: “Si realment volem avançar en un procés cap a la independència cal desobeir els estats espanyol i francès, però també les elits regionalistes disfressades al si del ‘procés’, tot bastint una alternativa nacional i social que pugui representar la majoria. I els ritmes, nacionals i socials, ja els marcarem nosaltres que són igualment necessaris per arribar a la plena llibertat com a col·lectivitat.“
Anem per parts, i fare un exercici de lògica [de]contructivista del seu argumentari, per deixar clar el dogmatisme, sectarisme i totalitarisme supremacista que traspua el seu escrit:
– “Si realment volem avançar en un procés cap a la independència cal desobeir els estats espanyol i francès, però també les elits regionalistes disfressades al si del ‘procés’, tot bastint una alternativa nacional i social que pugui representar la majoria“.
Ara per ara, la majoria és la que és (o més clar: són tots aquells que donem suport a les “elits regionalistes disfressades al si del procés, tot bastint una alternativa nacional i social que representa la majoria”. No cal dir que dins les ‘elits regionalistes disfressades’ hi ha la CUP, l’ANC, Omnium, l’equip editorial de La Rella… i també -si així volen i son subvencionats alegrament- la monja Forcades i el trabucaire d’Oliveras).
Bé, tot una mica absurd/gruixut, no creieu? Però és el joc de les majories i minories.
– “I els ritmes, nacionals i socials, ja els marcarem nosaltres que són igualment necessaris per arribar a la plena llibertat com a col·lectivitat“.
El “nosaltres”, a qui es refereix? A la majoria que he anomenat abans (i que dona suport a les ‘elits regionalistes etc., etc.’ )? O a la seva minoria [tan ‘selecta’ com vostè vulgui, pero minòria al cap i a la fi. Però que es mereix un respecte, com tothom -inclossos els totalitaris de qualsevol mena, que en qualsevol moment poden/podeu canviar]?
I que faran vostès amb la gent que no sigui partidaria dels seus [els de vostè i la seva minoria il·luminada] ritmes (nacionals i socials): els [ens] gasejaran directament o els [ens] enviaràn a camps de reeducació [públics i gratuïts]?
– Sap que hi ha una cosa que s’anomena democracia, i que encara que sigui una cosa imperfecta, és la cosa més perfecta per respectar a l’altri [excloent la teocràcia, tot sigui dit]? I de democracies hi ha de moltes menes (més o menys directes, menys o més representatives), però qualsevol democràcia será millor que qualsevol dictadura (sigui la del proletariat pelat, la dels uniformats o la dels il·luminats).
Atentament